Parc natural del Massiç del Mongó
El Massiç del Mongó constituïx un parc natural situat en el nordest de la província d'Alacant, en 753 metros d'altitut.
Senyes bàsiques
Este parage de 2.117 hectàrees que fon declarat parc natural pel govern valencià el 16 de març de l'any 1987 se troba en la comarca de La Marina Alta, al nort de la província d'Alacant.
En l'any 2002 s'aprovà el Pla d'Ordenació dels recursos Naturals, que regula la condició de fer un desenroll sostenible en una superfície de 7.500 hectàrees. El PORN propon la creació d'un perímetro d'amortiguació d'impactes, en l'objetiu d'evitar l'aïllament biològic del massiç. En eixe mateix any, se crea la figura de reserva dels fondos marins del Cap de Sant Antoni, que protegix els fondos de Posidonia oceànica i els fondos rocosos litorals.
Hui en dia los ciutadans que viuen en l'entorn del parc poden fruir d'un mig ambient digne per al desenroll del seu benestar.
A la seua importància paisagística se li unix un gran valor botànic i cultural.
Municipis compresos
Orografia
El parc se troba en l'última estribació de les cordilleres Bètiques. A pesar de contar en una altura màxima relativament modesta, 753 metros, la seua rodalia al mar (apenes uns centenars de metros) causa un abrupte descens i un important impacte visual en el visitant. El massiç està format per materials cretàcics, abundant les margues i calices.
A destacar la seua cova principal: la Cova de l'Aigua, cova aprofitada pels romans per a abastir d'aigua a un reté del eixèrcit de l'imperi romà. També fon aprofitada pels àraps, els quals aplegaren a construir una espècie de presa per a almagasenar l'aigua i inclús sequies per a distribuir-la. En el Mongó, donat el seu caràcter càrstic existixen molte més cavitats (Cova del Gamell, Cova de la Figuera, etc.)
Clima
El parc presenta un típic clima mediterràneu.
Flora
Té una flora de més de 650 espècies, açò fa que el Mongó siga una referencia botànica de primer orde. Destaquen, entre els més de 80 taxons catalogats com rars, endèrmics o amenaçats, el Carduncellus dianius o Herba Santa i la Silene hifacensis.
La seua situació geogràfica i l'orientació determinen diferents ecosistemes, entre els que destaquen:
- El pinar, molt reduït degut als freqüents i intensos incendis. Està localisat en La Solana i en Les Planes de Xàbia. La formació arbòrea predominant en el parc era la carrasca, pero esta s'ha degradat en la major part d'este, donant pas a un entorn arbustiu.
- La xara: la formació vegetal més extensa en l'interior del parc, composta principalment per coscolla, llentiscle, coscollina, romer, petarrell, argilaga i cabeçuda.
- Els tallats marins d'ombria i de solana, servixen de refugi per als principals endemismes vegetals. Violeta roquera valenciana, Escabiosa rupestre i la Sanguisorba ancistroides entre atres.
En les planures de major superfície se desenrolla la Sabina negra i el Palmito.
- Els cultius. L'agricultura tradicional ha conformat l'actual païsage de vinyes, armelers i tarongers. Actualment este sistema rodeja al parc natural i servix de refugi i aliment a numeroses espècies de fauna.
En els tallats del cap de Sant Antoni s'observen espècies com el fenoll marí, la sempreviva, la violeta roquera o l'escabiosa rupestre.
Fauna
El Mongó conta en més de 150 espècies de vertebrats. Entre elles la més significativa és l'àguila perdiguera, espècie amenaçada a nivell europeu. També se poden trobar entre els seus paredons al falcó peregrí, al muçol real i al càrava europea.
Atres aus que habiten el parc són la gavina patigroga i el cormorà que busca el seu aliment en les aigües de la reserva marina del Cap de Sant Antoni.
Les característiques del parc permeten l'existència d'espècies poc freqüents en la Comunitat Valenciana com la gavina d'Audouin, el charrán patinegre, el soliguer o el falcó peregrí.
Entre els mamífers és destacable la presencia del javalí, el conill, el teixó, la gineta, la rabosa o la mustela.
Està presente el fardacho ocelat i un ample espectre d'invertebrats que completen, junt en els ecosistemes sumergits del cap de Sant Antoni una bona representació de la fauna mediterrànea.
Cultura
El Mongó ha estat habitat des del Paleolític Superior i la seua història està carregada de detalls. Des de les coves prehistòriques, fins les colònies agrícoles, passant pels restos de poblats ibèrics i emplaçaments àraps, capturen l'atenció d'aquell que té el gust de visitar-lo.
Accessos
El parc se troba travessat per la carretera CV-736 que enllaça Dénia i Xàbia, ciutats fàcilment accessibles per la AP-7 i la N-332.
Referències
- «Decret 25/1987, de 16 de març, del Consell de la Generalitat Valenciana de declaració del Parc Natural del Mongó». Diari oficial de la Generalitat Valenciana. 1987
- «Història i cultura - PN El Mongó - Generalitat Valenciana
Bibliografia
- Barber Vallés, Antoni; Moll, Edilberto; Crespo i Reiser, Bettina «Consideracions metodològiques per a un estudi descriptiu de cartografia vegetal». Aguaits, 1991, pàg. 27–47. ISSN: 2386-7345
- Cervera Arbona, Ignasi; Rafet Soriano, Juan Miguel; Ripoll Berenguer, Maria Josep; Cabrera, José Vicente Sánchez «Mobiliscions i conflictes derivats de la protecció ambiental en la Marina Alta». Aguaits 2013, pàg. 75–96. ISSN: 0214-2619
- Rodríguez Aizpeolea, Joseba A «Evolució i situació actual dels bancals abandonats en el parc natural del Mongó». Aguaits, 1990, pàg. 29–54. ISSN: 2386-7345.
- Sala-Sellés, Feliciana. Les fortificacions en la Contestània: entre la representació social i la defensa del territori. Sociedad Castellonense de Cultura, 2006. ISBN 978-84-86113-37-7
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Parc natural del Massiç del Mongó.- Portal dels parcs naturals de la Comunitat Valenciana
