Història de les comarques valencianes
Desde finals del segle XIX el territori valencià s'ha estructurat tradicionalment en unes demarcacions territorials denominades comarques. A pesar d'això no serà fins al començament de la dècada dels anys xixanta del segle XX quan escomencen a proliferar descripcions concretes de delimitacions comarcals, la majoria de les quals se supeditaven als llímits provincials espanyols establits en 1851 i obviaven criteris llingüístics. En mig de les numeroses propostes destacaren especialment dos: la proposta de V.M. Roselló, de 1964 i la de Joan Soler i Riber, del mateix any, que ademés de tindre en conte els criteris llingüístics fon també l'única qe obviava les províncies i establia quatre regions valencianes naturals (Nort, Interior, Central i Sur).
Història
Els primers plantejaments sobre l'estructuració territorial bassada en comarques sorgiren en els anys 30 del segle XX des de sectors del valencianisme polític. L'objectiu és trobar la manera de cohesionar els territoris en entitat històrica, de forma que servira de contrapes front al centralisme administratiu que representaven les províncies. Aixina mateix, dit debat no se donava únciament en el Regne de Valéncia, sino que també tenia lloc en aquells territoris d'Espanya a on se reivindica tradicionalment majors cotes d'autogovern. De fet, quan sorgí la priemra proposta en 1933 de Felip Mateu i Llopis, pocs mesos ans Pau Vila havia plantejat la primera proposta comarcal per a Catalunya. Un any després, en 1934, Emili Beüt i Belenguer expon en una conferència un atra proposta comarcal, pero la seua difusió resultà ser molt llimitada, i no se publicaria fins al 1970 en Geografia elemental del Regne de Valéncia.
