Omar

Omar ibn al-Jattāb (en àrap: عمر بن الخطاب) o simplement Omar fon el segon dels dits «califes ortodoxos», la primera série de gobernants que tingué l'imperi islàmic a la mort de Mahoma i adés de l'establiment del Califat Omeya. Omar succeí a Abu Bakr i gobernà entre els anys 634 i 644.

Està considerat com un dels líders més famosos, importants i influents de l'història islàmica,​ pese a que els chiítes no el consideren com una figura digna d'admiració.​ Se li crida històricament Omar I, en contrast en el califa omeya Omar II.

Va pertànyer al clan Banu Adi, i va ser responsable de l'arbitrage entre les tribus,​ cap a l'any 581. Va combatre en un primer moment contra Mahoma i els fidels de la nova religió, pero més tart, en l'any 615, es va convertir a l'islam, en una reversió que és valorada i dramatisada en la tradició.

Durant el seu regnat, Umar va expandir el califat en gran èxit, governant des de l'Imperi Sasánida, fins a més de dos terços de l'Imperi Bizantí. Es va enfrontar als sasánides, conseguint conquistar Pèrsia en només dos anys, entre els anys 642 i 644. La tradició judeua li va atribuir el permís als judeus per a ingressar a Jerusalem en pelegrinage, permetent-los adorar la ciutat.​ Va ser assessinat el 7 de novembre de l'any 644.

Referències

• As-Suyuti, The History of Khalifahs Who Took The Right Way (Londres, 1995), pp. 107-108.
• Bearman, P. J. (Peri (2012). Encyclopaedia of Islam. Koninklijke Brill NV. OCLC 946615208

Bibliografia

• Donner, Fred, The Early Islamic Conquests, Princeton University Press, 1981
• Guillaume, A., The Life of Muhammad, Oxford University Press, 1955
• Previte-Orton, C. W (1971). The Shorter Cambridge Medieval History. Cambridge: Cambridge University Press.