Història de Bèlgica
L'història de Bèlgica es dividix tradicionalment en dos grans episodis. El primer d'ells és aquell que comprén l'història del conjunt de territoris que varen formar en l'any 1830 l'Estat de Bèlgica pròpiament dit (puix mai va ser independent d'un modo estable abans d'enguany). El segon reprén la successió d'acontenyiments a partir d'esta data clau, que supon el naiximent de Bèlgica mentres que nació independent política i territorialment parlant.
Generalitats[editar | editar còdic]
L'història de Bèlgica està lligada a l'història dels atres Estats del Benelux. Poc a poc, els diversos Estats situats entre les futures França i Alemanya haurien de fusionar-se en un sol Estat pels Ducs de Borgonya. Esta unificació va començar en l'any 1384 i no va finalisar sino fins a l'any 1443. Els territoris varen ser nomenats Paisos Baixos (nomenats "Bèlgica" durant la dominació romana).
En el sigle XVI i com a conseqüència de la Reforma Protestant, les províncies del nort varen proclamar la seua independència. Des de llavors cal distinguir entre:
- Els Paisos Baixos del Nort: Estat protestant i independent; lo que més tart seria Paisos Baixos.
- Els Paisos Baixos del Sur: Estat catòlic governat per sobirans estrangers fins a l'any 1789 (per la casa dels Habsburcs: primer pels espanyols, despuix pels austríacs). Entre els anys 1789 i 1830, estos Paisos Baixos del Sur varen ser ocupats pels francesos i pels neerlandesos, abans de terminar sent independents com a Estat belga. Finalment, en l'any 1839, una part de Bèlgica formaria un nou Estat: el Gran Ducat de Luxemburc.
Bèlgica: 1830-1914[editar | editar còdic]
Un estat en formació[editar | editar còdic]
El 4 d'octubre de l'any 1830, un govern provisional va proclamar l'independència de Bèlgica i el 3 de novembre va ser elegit el Congrés nacional belga entre uns 30.000 electors. El 7 de febrer de l'any 1831 es va aprovar la constitució del nou estat. La majoria dels electors procedien de la burguesia i el francés va ser elegit com a únic idioma oficial. L'opinió general era que els francòfons eren majoria en Bèlgica, puix el francés era, durant esta época, la llengua de l'èlit i de la classe dominant que s'havia apoderat del poder polític. En Flandes, aixina com en Valònia i Brusseles, el poble usava les seues llengües regionals.
| Història d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |