Alqueria
L'«alqueria» (de l'àrap hispànic alqaríyya, i este del clàssic qaryah), és una construcció típica de l'horta valenciana junt en la masia.
La seua definició concisa seria la d'una casa de llabor, en finca agrícola, pero en esta definició trobem tres tipos diferents d'edificació, des d'un conjunt de cases i dependències, a la casa senyorial, burguesa i llauradora.
Orige
És una construcció que segons algunes fonts té orige medieval, i que s'emmarca en un tipo d'assentament i una forma de poblar el territori, que conseguirà enorme desenroll en l'entorn de Valéncia després de la creació de la taifa de Valéncia (s. XI). La qaryah seria, puix, una unitat bàsica de producció familiar o clan, pertanyent a una circumscripció administrativa -amal o yuz-, ubicada al seu torn baix la protecció d'un hisn o castell. Si be no podem menysprear la seua similitut en la vila romana.
Reconquista
Després de la conquista cristiana, l'alqueria islàmica evoluciona segons el gust i necessitats dels pobladors aragonesos, que introduïxen l'esquema de planta basilical, mantenint el pati com núcleu articulador i de transició, com estància íntima i domèstica a l'aire lliure. L'abundant mà d'obra morisca, que va continuar residint en el Regne de Valéncia després de la conquista cristiana, fa possible la continuïtat dels modos i pràctiques constructives (tàpies, estucs, taulellets.), que estan presents en molts dels elements i que van sobreviure sent assimilats arquitectònicament: cavallerices, coberts, anexos, corrals, cambres, cisternes, pous, bancs, voreres, parrals.
El Llibre del Repartiment oferix un registre de la repoblació de les alqueries musulmanes, facilitant-nos senyes sobre la seua importància, la seua extensió i dels seus cultius (olivarers, vinyes, tarongers, etc.)
Actualment sobreviuen unes poques construccions de aquella época, com l'Alqueria dels Moros, junt en el Camí Vell de Burjassot, l'Alqueria del Rei i l'Alqueria Fonda, pròximes a la ciutat.
Esplendor foral
Influenciades pel corrent italianisant, renaixentiste i classiciste que importa l'entorn cortesà d'Alfons el Magnànim, es desenrolla un segon tipo d'alqueries històriques, sent algunes de les més representatives (de les que es conserven) les que encontrem en el Pla de Sant Bernat com l'Alqueria del Pi.
Este és el model dominant de la casa rural que ha arribat fins als nostres dies. La coexistència d'estructures islàmiques, tardo-gòtiques i proto-renaixentista, gràcies a l'economia de mijos, senzillea i claritat formal, van possibilitar la seua continuïtat en el temps.
Cal esperar fins a l'época dels Àustria, per a trobar una nova estètica arquitectònica seguint les directrius estètiques de la Contrarreforma, estètica que donaria forma a una tercera tipologia: el palau aristocràtic rural en hort-jardí, en l'Alqueria de la Serena, de la Sirena o dels Ferragut (1553).
En Alfara del Patriarca trobem una alqueria, reedificada damunt una anterior, on s'introduïx la planta en torre en cantó i un coberta d'influència flamenca arrematada en capitell, que recorda les torres de Valsain, coronada en una galeria renaixentiste traçada en arcs de mig punt sobre les fàbriques nues i soportant imponents cornises, oferix clares similituts formals en el palau dels Valeriola i en el colege del Corpus Christi construïts per l'arquebisbe Juan de la Ribera i de la mateixa época.
Este tipos de casa adopta l'arquitectura culta de la cort, en esta época apareixen noves estructures: torres, miramars, llògies, com les que veem en les alqueries del Magíster, de Sant Josep,de Julià, de Parcent, de Sant Vicent...
Moltes d'estes alqueries, paisages i atres mostres d'arquitectura rural, van ser ilustrades per a Felip II, per Van Der Wijngaerde en 1563 en les seues perspectives de Valéncia.
En la rica horta valenciana, en l'entorn de les alqueries, trobem tot tipo de construccions agrícoles, hidràuliques i domèstiques que ha caracterisat durant sigles el paisage valencià: Aqüeductes romans, sénies, séquies i canalisacions àraps, fonts pre-romàniques, ponts, bancals, heretats, hortes, barraques, alqueries i masies que són hui fonamentals pera entendre l'evolució de les tècniques de producció forestal i agropecuària, i de les formes de viure de la societat agrícola valenciana.
Declive
El desenroll industrial, i l'imparable alvanç de la ciutat, ha portat a que hui només queden en peu unes poques edificacions.
Durant l'últim sigle, moltes d'estes construccions, van assumir el paper de finques de recreació o estiuenques, i ya entrat el sigle XX, l'expansió de les ciutats, ha accelerat la decadència, si be algunes d'elles seguixen hui en dia en us.