Idioma esperanto
| Esperanto Esperanto | |
| Pronunciació: | AFI: |
| Atres denominacions: | |
| Parlat en: | |
| Regió: | Mundial |
| Parlants: | 2 millons (aprox) |
| Rànquing: | No està entre els 100 primers |
| Família: | Al ser artificial, no té família genètica. |
| estatus oficial | |
| Llengua oficial de: | No és oficial en cap lloc |
| Regulat per: | Akademio de Esperanto |
| còdics de la llengua | |
| ISO 639-1 | eo |
| ISO 639-2 | epo |
| ISO/FDIS 639-3 | epo |
| SIL | epo |
| vore també: llengua | |
L'esperanto és un idioma planificat, creat per l'oftalmòlec polac L. L. Zamenhof en l'any 1887 com a resultat d'una década de treball. El primer llibre publicat fon La lingvo internacia (en valencià: La llengua internacional).
L'esperanto està destinat per a servir com a idioma auxiliar internacional, el segon idioma (despuix de l'idioma natal). La major part del seu vocabulari està format per raïls de llengües modernes d'orige indoeuropeu i també del llatí i del grec clàssic. La gramàtica es basa en 16 regles sense excepcions. L'alfabet és fonètic (cada so es correspon a una sola lletra i viceversa). En una estructura llògica (per eixemple les terminacions -o per a substantius, -a per adjectius, etc.). El seu caràcter aglutinant, permet construir paraules combinant raïls, afixos i terminacions, en lo que en un número chicotet de raïls poden expressar-se tots els conceptes possibles, lo que permet un ràpit aprenentage. Açò fa de l'idioma més fàcil de dependre que qualsevol idioma matern, inclús per als no europeus.
Objectiu
La creació d'este idioma tenia com a objectiu facilitar la comunicació entre els parlants d'idiomes diferents sense donar preferència a una llengua concreta, de manera que els natius, junt a la seua llengua materna, tingueren una segona llengua per a entendre's en les relacions internacionals en persones d'atres llengües. Per lo tant, no dona preferència a cap llengua de les existents sino que pretén arribar a totes les cultures utilisant com a nexe d'unió un idioma neutral. L'objectiu seria superar els imperialismes llingüístics.
Introducció
L'esperanto és un idioma auxiliar internacional, una segona llengua de comunicació despuix de la llengua nativa del parlant. El vocabulari prové principalment de llengües d'Europa occidental, mentres que la seua sintaxis i morfologia mostren influències eslaves i grans semblats en llengües aïllants i aglutinants com el chinenc o japonés, respectivament. La gramàtica de l'esperanto es resumix en 16 regles gramaticals i l'alfabet és completament fonètic. Les terminacions regulars que s'afigen a la raïl permeten crear de forma sistemàtica paraules combinant raïls, prefixos i sufixos. Per eixemple, els sustantius es formen sempre en -o (suno, sol) i els adjectius en -a (suna, solar). El caràcter aglutinant i aïllant de l'esperanto implica que partint d'un número relativament menut de morfemes (467 morfemes cobrixen el 95% de l'esperanto parlat), es poden expressar tots els conceptes possibles i s'accelera l'aprenentage del lèxic. També els girs idiomàtics freqüents en les llengües naturals i casi inexistents en esperanto acceleren la seua adquisició.
Este tipo de característiques de flexibilitat, senzillea i claritat estan darrere de la teoria del valor propedèutic de l'esperanto. Per esta raó, alguns políglotas i professors que parlen esta llengua senyalen l'esperanto com la millor primera segona llengua per a conseguir millors resultats en les següents i ho utilisen en programes escolars o en les seues recomanacions. Ademés, dominar l'esperanto no implica conéixer la cultura ètnica de tots els seus parlants, per lo que els parlants esperantistes aclarixen detalls culturals propis en més freqüència, en lloc de presupondre eixos coneiximents com en freqüència ocorre en llengües naturals.
Pels periodos històrics favorables a idees d'acostament de pobles, i gràcies a les seues característiques, l'esperanto va experimentar en els seus començos una difusió relativament elevada, coneixent-se com «el llatí dels obrers». No obstant, les époques de guerres mundials, dictadures totalitàries i repressions polítiques varen frenar la seua expansió. En abril de 1922, pese als informes favorables de la Societat de les Nacions per a incorporar l'esperanto a les llengües de treball, el delegat francés Gabriel Hanotaux va ser l'únic en vetar l'esperanto com a llengua de treball en la Societat de Nacions per considerar que ya existia una llengua franca: el francés. Resulta complicat estimar el número de parlants d'esperanto en l'actualitat per tractar-se d'una llengua segona i sense nació. Des de finals del sigle passat l'estimació més generalisada és de dos millons de parlants en tot lo món.
L'esperanto té presència en Internet on la busca de la paraula «esperanto» tira un resultat de més de 153 millons de pàgines. Són centenars les organisacions especialisades o de temàtica general que utilisen este idioma com a llengua de treball. L'Associació Universal d'Esperanto conta en mils de membres en 120 paisos, relacions oficials en l'ONU, l'UNESCO i l'Organisació Internacional de Normalisació, i organisa el Universala Kongreso (Congrés Universal d'Esperanto) alternant continents anualment.
Vore també
Enllaços
- La valencia lingvo en danĝero
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul ast.wikipedia.org/wiki/Esperanto de la Wikipedia en asturià, baix llicència Creative Commons-BY-SA.