Imperi otomà
.svg)
.svg)
El Imperi otomà, també conegut com a Imperi turc otomà (en otomà: دولت عالیه عثمانیه Devlet-i Âliye-i Osmâniyye; en turc modern: Osmanlı Devleti o Osmanlı İmparatorluğu) va ser un Estat multiétnic i multiconfesional governat per la dinastia osmanlí. Era conegut com el Imperi turc o Turquia pels seus contemporàneus, encara que els governants osmanlís mai varen utilisar eixe nom per a referir-se al seu Estat.
En el seu màxim esplendor, entre els sigles XVI i XVII s'expandia per tres continents, ya que controlava una vasta part del Surest Europeu, el Mig Oriente i el nort d'Àfrica: llimitava a l'oest en Marroc, a l'est en la mar Caspia i al sur en Sudan, Eritrea, Somalia i Aràbia. L'Imperi otomà posseïa 29 províncies, i Moldàvia, Transilvania, Valaquia i Crimea eren Estats vassalls.
L'imperi va estar en el centre de les interaccions entre l'Est i l'Oest durant sis sigles. En Constantinopla com a capital i el territori que es va conquistar baix Solimá el Magnífic —corresponent a les terres governades per Justinià el Gran mil anys abans—, l'Imperi otomà era, en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. Numeroses traces i tradicions culturals d'estos (en camps com l'arquitectura, la cuina, l'oci i el govern) varen ser adoptats pels otomans, els qui els varen elaborar en noves formes. Estes traces culturals més tart es varen mesclar en les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris otomans i varen crear una nova i particular identitat cultural otomana.
Durant el sigle XIX, diversos territoris de l'Imperi otomà es varen independisar, principalment en Europa. Les successives derrotes en guerres i l'auge dels nacionalismes dins del territori varen portar a la decaiguda del poder de l'imperi. La seua participació en la Primera Guerra Mundial seguit en la Ocupació de Constantinopla i el sorgiment de moviments revolucionaris dins de Turquia li varen donar el colp mortal i va resultar en la partició de l'Imperi otomà. L'imperi baix la direcció d'un sultà va ser abolit el 1 de novembre de 1922 i un any despuix, el califat. Els moviments revolucionaris que ho havien derrocat es varen agrupar i varen fundar el 23 d'octubre de 1923 la República de Turquia.
Bibliografia
- Dimitri Kitsikis, El Imperio otomano, Fondo de Cultura Económica, México,1989, ISBN 968-16-3334-2
- Fernando Martínez Laínez, La guerra del turco. España contra el imperio otomano. El choque de dos titanes, EDAF, Madrid, 2010, ISBN 978-84-414-2518-7.
- De Bunes Ibarra, Miguel Ángel, "El imperio otomano y la república de Turquía: Dos historias para una nación", Debate y perspectivas. Cuadernos de Historia y Ciencias Sociales. No. 2, 2002, 22 pp.
- Bresc, Henri; Pierre Guichard; Robert Mantran, Europa y el Islam en la Edad Media, Barcelona, Crítica, 2001, 342 pp.
- Shaw, Stanford, "El imperio otomano y la Turquía Moderna", en Gustav von Grunebaum (compilador), El Islam. Desde la caída de Constantinopla hasta nuestros días, 2 tomos, Madrid, Siglo XXI editores, 1975, 463 pp.
- Cardini Franco, Nosotros y el Islam. Historia de un malentendido, Barcelona, Crítica, 2002, 232 pp.
- Goody, Jack, El Islam en Europa, (traducción de Mirta Rosenberg), Barcelona, Editorial Gedisa, 2005, 184 pp.
- Sloterdijk, Peter, Celo de Dios. Sobre la lucha de los monoteísmos, (Traducción de Isidoro Reguera), Madrid, Siruela, 2011, 170 pp.
- De Bunes Ibarra, Miguel Ángel, "La defensa de la cristiandad; las armadas en el Mediterráneo en la Edad Moderna" en Cuadernos de Historia Moderna, No. V, 2006, 77-99 pp.