Substantiu
El substantiu se caracterisa per la seua significació primària, és dir, perque, front a les atres categories gramaticals, denota prototípicament entitats concebudes de manera autònoma i independent. Aixina, un substantiu prototípic com bresquillera pot ser pensat de manera independent de qualsevol atra entitat, front a l’adjectiu chicoteta, que es pensa com a aplicat a un atre concepte, per eixemple, com a referit a un arbre: bresquillera chicoteta.
Les entitats denotades pels substantius poden ser de qualsevol condició: reals (montanya) o imaginàries (butoni); materials (barraca) o immaterials (tristea); persones (home), animals (rabosa), plantes (argilaga) o coses (matalap); accions (correguda), qualitats (dolçor), conjunts (rabera), matèries (algeps), etc... Els substantius constituïxen una classe de paraules oberta, és dir, no reduible a una llista gramatical llimitada, com la de les preposicions.
Sintàcticament el substantiu se definix per dos traços: perque forma grups o sintagmes nominals i perque és la classe de paraules especialisada en la funció de subjecte: L’home llavà personalment el garaig. És cert que els sintagmes nominals poden eixercir moltes atres funcions, ademés de la de subjecte, com ara la d'objecte directe en He pintat el despaig de vert. Pero no al contrari: si deixem a banda els pronoms i els infinitius verbals, abdós relacionats en els substantius, el nom és l’única categoria gramatical capaç de funcionar com a subjecte oracional.
Finalment, des d'un punt de vista morfològic, el substantiu admet processos derivatius (cabaç-ada) i composicionals (parasol), i flexió de gènero (gat-a) i número (gat-s). Estos processos són compartits per unes atres classes de paraules, pero el substantiu presenta la particularitat morfològica de que en ell el gènero és un traç inherent, és dir, que tot substantiu és adscrit a un gènero (masculí: el bigot; femení: la llanda) o als dos a l’hora (el senyal/la senyal). El fet de que el gènero siga inherent al substantiu permet arreplegar-lo en les entrades substantives dels diccionaris. En canvi, les atres classes de paraules dotades de gènero, com els adjectius o els determinants, se llimiten a arreplegar el del substantiu al qual modifiquen: l'artícul el i l'adjectiu moll del sintagma nominal el pa moll tenen gènero masculí perque reflectixen el del substantiu, pero adopten la forma femenina en la galleta molla, perque el substantiu galleta pertany al gènero femení.
Classes de substantiusEditar
Tradicionalment els substantius han vengut classificant-se en diverses classes en funció del seu significat. Al ser classificacions de base semàntica, podríem pensar que són caprichoses. Per eixemple, si parlem de noms colectius per a referir-nos als substantius que, usats en singular, designen un conjunt d'entitats (eixam, rabera,cúrrica...), també podríem establir la classe de noms naturals per a referir-nos a tots aquells que indiquen entitats no artificials, no fabricades per l’home (fesol, cudol, gat cerval, estrela...). Aixina podríem aplegar a multiplicar les classificacions infinitament. No obstant, les classes de noms distinguides tradicionalment en les gramàtiques no són en absolut arbitràries, puix estos tipos, basats en la manera de significar dels substantius, estan reforçats per un comportament sintàctic particular. Parlarem aixina de les següents classes gramaticals de substantius:
Noms comuns i propisEditar
La distinció fonamental dins dels substantius és la que opon els noms comuns als noms propis.
Els noms comuns designen classes d’elements, no individus concrets, i, per tant, poden aplicar-se a tots els membres d’eixa classe. Per eixemple, el nomcomú llibre significa, segons el DRACV,112 “Conjunt de fulls de paper o un atre material semblant, generalment escrits o impresos, que enquadernats formen un volum” i podrà aplicar-se, no únicament a un llibre concret, sino a qualsevol element que s’adeqüe ad eixa caracterisació, és dir, a qualsevol membre de la classe de llibres.
En canvi, el nom propi en conte de designar una classe d’elements ha d’identificar en l’acte de parla un element concret, individualisant-lo front a tots els demés. Per eixemple, al dir Ignaci és l'únic treballador que aplega a l'oficina més tart de les huit, el parlant supon que en eixa situació comunicativa el seu interlocutor sabrà a quina persona se referix d’entre tots els companyons de l'oficina, per l’acció individualisadora del nom propi Ignaci.
