Un Pomell (racimo, en castellà) és, en botànica, un conjunt de fruts, o de flors, sostinguts per un eix comú; que pengen d'una mateixa branca o tronc en els que estan sobrepots. I s'aplica també a un conjunt de coses chicotetes en disposició semblant.
Pomell de Valencianitat vol ser i presentar-se com un conjunt de treballs menuts de divulgació oral o escrita, feta en diversos mijos de comunicació, que pengen d'un eix comú: l'amor al Regne de Valéncia i a tot lo que li és propi.
Pero, com els fruts del taronger, són, al temps, agres i dolços; perque dolçor i agror donen sabor d'amor i d'indignació, dos sentiments dels que està ple este valencià que escriu, naixcut en Alcoy, en la vora del barranc del Molinar.
Pomell d'escrits agres a agridolços que, gràcies a ADIA, Associació Defensora dels Interessos Alacantins, puc ara presentar ilusionat, esperant que induïxquen i espenten a una més ferma valencianitat.
Tot aço s'ha fet seguint les més modernes corrents llingüistiques: els llingüistes actuals de prestigi -de prestigi- s'interessen molt més per l'estudi sincronic (es dir, per cóm es la llengua hui, com es parla actualment) que per les etapes que haja tingut en el passat (per l'estudi diacronic, que s'ha de fer, pero que no es determinatiu).
En canvi, els llingüistes catalanisadors, en contra de tota evidencia cientifica, no solament fan despreci del parlar actual valencià, sino que intenten canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala. Si ho conseguiren, en les escoles, dins d'uns quants anys hauria mort el valencià, i les noves generacions s'expressarien en catala. No son, per tant, llingüistes: son salvages que volen assessinar la llengua valenciana"
Es incuestionable tambe que, en tota l'epoca classica, el nom que apareix indefectiblement per a designar la llengua que utilisen els autors classics mencionats, la llengua que parlava el poble del Regne de Valencia, es el de 'llengua valenciana'. En algun cas es nomena 'romanç', pero normalment referint-se a epoca anterior.
Per a comprovar-ho, havem d'observar als que citen expressament el nom de la llengua en que escriuen, que son els gramatics i traductors; i en alguna ocasio, encara que no molt necessariament, tambe alguns autors d'obres lliteraries. Inventigant el nom que li donaven els traductors, gramatics i autors del Sigle d'Or es troba indefectiblement el nom de 'llengua valenciana'.
Considerades estes precisions, no es pot deduir d'eixos texts que presenta S.G., ni la generalisacio ni l'acceptacio de la paraula catalanesc, ni més tenint present que es referix a un parlar en formacio, al qual cadascu li dona el nom del seu pais. Quan es va normalisar, quan es va fer lliteraria, en el seu sigle d'or, tots la proclamen Llengua Valenciana.
