Núcleu supraquiasmático
El núcleu supraquiasmático (SCN per les seues sigles en anglés), es troba ubicat en el hipotàlem i, és el centre superior de regulació dels ritmes circadianos. És conegut com el marcapasos central, ya que sincronisa els diversos ritmes de la perifèria de l'organisme en els estímuls externs, que li informen sobre els canvis de llum i temperatura, anticipa els canvis ambientals per a la seua pròpia supervivència. Estos estímuls es coneixen pel seu terme alemà zeitgeber.
Com a oscilador mestre, el núcleu supraquiasmático utilisa entrades humorals i neuronals per a coordinar els rellonges circadianos perifèrics.
En mamífers el NSQ controla vàries funcions fisiològiques (com els cicles de somi-vigília i de secreció hormonal) i el comportament animal.
El descobriment del ritme circadià central en el NSQ va rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina en 2017.
O.c.= Optic chiasma. Vista lateral dels núcleus del hipotàlem.
Història
editarEl núcleu supraquiasmático (SCN en anglés) va ser implicat per primera volta com a rellonge mestre en 1972, de forma independent per Robert Moore i Victor Eichler, i Fred Stephan i Irving Zucker.
En 1980 es va establir que les cèlules de el SCN no eren una població homogénea. Les tinción de Nissl i argent, les impregnacions de Golgi i la microscopía electrònica de el SCN de rata, varen revelar dos subdivisions predominants: les cèlules en la part dorsomedial del núcleu eren més chicotetes i estaven més compactes que les de la part ventrolateral. Un núcleu supraquiasmático en rates s'estima que té un volum d'al voltant de 0,068 mm³ i conté prop de 8.000 neurones.[1]
En 1990 els cultius de corts "organotípicos" in vitro, varen perdre a lo manco el 70% de les seues neurones, varen expressar neuro-pèptids AVP i VIP de la mateixa manera que in viu i ademés varen mostrar ritmes circadianos de lliberació d'abdós pèptids al mig de cultiu.[2][3]
En 1995 es va demostrar que neurones individuals disociadas de el SCN oscilaven independentment en diferents periodos circadianos in vitro, lo que demostrava que un rellonge circadià es localisava dins de cèlules individuals.[4]
El descobriment de que el núcleu supraquiasmático hipotalámico (SCN) estava involucrat en l'organisació de l'activitat rítmica diària de la fisiologia, el metabolisme i el comportament en els mamífers, va ser emocionant per als investigadors.
La "primera fase" va ser el descobriment que el NSQ contenia el teixit necessari per a la generació de la ritmicitat circadiana, es va establir per mig d'estudis de lesions.
La "segona fase" de l'estudi va demostrar que el NSQ comprenia un marcapasos circadià autònom, en ritmes metabòlics i d'activitat elèctrica in viu i in vitro. La "tercera fase" de l'estudi, va identificar els mecanismes bioquímics i moleculars responsables del ritme, en la determinació de mutantes circadianos i tècniques de reporters luminescents i fluorescents.[5]
Després, es varen identificar neuropèptids específics com a elements clau en la sincronisació dels ritmes circadianos celulars dins de el NSQ.
Es varen descobrir múltiples osciladors que rigen els ritmes conductuales i fisiològics. En l'aplicació de manipulacions genètiques per a cada tipo celular, es varen revelar components del sistema d'entrada-eixida de el NSQ.[6] Es va fer realitat el "somi de qualsevol reduccionista": una propietat dels ritmes de conductes observada en un animal mutante in viu, podia observar-se en neurones individuals de el SCN in vitro.[7][8]
En 2017 la ritmicitat circadiana descoberta, va ser un dels capítuls en el història de la biologia i va guanyar el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina per a Jeffrey C. Hall, Michael Rosbash i Michael W. Young.
Anatomia
editar
El núcleu supraquiasmático (NSQ) és una chicoteta estructura parell, que es localisa en el sector anterior i medial del hipotàlem. Les neurones que ho formen estan situades just damunt del quiasma òptic del com rep el seu nom.
Un núcleu NSQ està ubicat a cada costat (bilateral) del tercer ventrícul, en el humà medix al voltant de 0,5 × 0,1 centímetros , està compost per aproximadament 10.000 neurones i en una posició superior (dorsal) en relació a el quiasma òptic.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ van donen Pol, Anthony(1980-06-15).«The hypothalamic suprachiasmatic nucleus of rat: Intrinsic anatomy».Journal of Comparative Neurology.191(4)
- 661-702.
- ↑ (1994).«Organotypic slice culture of the rat suprachiasmatic nucleus: Sustenance of cellular architecture and circadian rhythm».Neuroscience.59(4)
- 1025-1042.Consultat el 28 d'octubre de 2025.
- ↑ (1996).«The Suprachiasmatic Nucleus in stationary organotypic culture».Consultat el 28 d'octubre de 2025.
- ↑ (1995).«Individual neurons dissociated from rat suprachiasmatic nucleus express independently phased circadian firing rhythms».Neuron.14(4)
- 697-706.doi:10.1016/0896-6273(95)90214-7.Consultat el 28 d'octubre de 2025.
- ↑ Weaver, D.R.(1998).«The suprachiasmatic nucleus: a 25-year retrospective».J Biol Rhythms.13(2)
- 100-112.doi:10.1177/074873098128999952.Consultat el 22 de novembre de 2025. OA
- ↑ (2024).«The suprachiasmatic nucleus at 50: looking back, then looking forward».J Biol Rhythms..39(2)
- 135–165.doi:10.1177/07487304231225706.Consultat el 23 de novembre de 2025. OA
- ↑ Russell, John A(2018 Nov 16).«Fifty Years of Advances in Neuroendocrinology».Brain Neurosci Adv..2doi:10.1177/2398212818812014.Consultat el 23 de novembre de 2025. CC BY
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaTaufique,2020
- Este artícul conté una traducció derivada de «Núcleo supraquiasmático» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.