Montemilone és un municipi situat en el territori de la Província de Potenza, en Basilicata (Itàlia).

Història

Els orígens de Montemilone es remonten al V, quan una colónia de 20.000 soldats romans es varen assentar en la zona de Venosa. La presència romana en la zona montemilonese està atestada per les troballes arqueològiques que daten del V

El topónimo s'atribuïx a Milón de Crotona, un famós atleta grec de l'antiguetat. No obstant, atres estudiosos pensen que el seu orige està en paraules antigues com "mons" (mont) i "mers" (fruta o grup), lo que podria significar alguna cosa com "mont de fruts abundants".

La primera menció per escrit a Montemilone apareix en l'any 972 d. C., en un document que parla d'una donació feta a l'abadia de la Santíssima Trinitat de Venosa.

Durant l'Edat Mija, en el VIII, una zona del lloc coneguda com la vall dels grecs va ser habitada per monges de la Orden de San Basilio, que varen fundar una chicoteta comunitat religiosa, inclosa l'ermita de Sant Lorenzo. Encara hui es conserva en eixe lloc un santuari en l'estàtua de la Verge, cridada "la Gloriosa", que domina la vall.

En el temps, Montemilone va passar per distints governants: va ser part del feudo de los normandos, baix el mando de Roberto Guiscardo. Quan el poble es va mantindre lleal al rei Manfredi, va ser castigat pels angevinos (francesos), els qui varen dispersar part de la seua població com a represàlia.

Finalment, en l'any 1504, Montemilone va quedar incorporat al Reino de Nápoles, durant els canvis de poder entre diferents dinasties europees. I este és un moment en que el país, baix el domini espanyol, coneix a molts mestres i terratinents locals. Al domini espanyol li va seguir l'austríac. No obstant, este va durar poc (1707-1734), puix en 1734 Carlos de Borbón (fill del rei Felipe V de España) va derrotar als austríacs i es va convertir en rey de Nápoles y Sicilia, formant la branca napolitana de la casa de Borbón. A partir de llavors, tota la zona va tornar a estar baix dominio borbónico, fins a l'unificació d'Itàlia en el XIX.

En época contemporànea, Montemilone, junt en moltes regions del sur d'Itàlia, viu en un estat de retart. Bàsicament, el país seguix quedant al marge dels diversos canvis polítics que culminen en els moviments revolucionaris que donen lloc a la unificación de Itàlia. El periodo posterior a l'unificació es caracterisa, com succeïx en tota la regió de la Basilicata i en gran part del Mezzogiorno italià, pel bandolerismo. Per eixemple, es té notícia d'un enfrontament ocorregut en 1861 en el territori de Montemilone, entre el Major D'Errico i una banda de lladres, dirigits per el "sargent" Romà. Encara en l'actualitat, hi ha un lloc conegut com "pou dels bandits", que és la tomba dels hòmens que varen morir en l'emboscada. Posteriorment, els boscs de Montemilone varen proporcionar covil adequat als bandits liderats pel famós Crocco.

La primera mitat del XX veu a Montemilone pagar la contribució les guerres mundials i les conseqüents misèries que varen donar lloc a l'emigració en la segona mitat de la centuria.

Demografia

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001
Població 2562 2443 2679 2933 3893 4126 3824 4240 4762 4149 2905 2667 2122 2000
fuente ISTAT - elaboración gráfica a cargo de Wikipedia

Enllaços externs