Melpignano

Melpignano, pronunciat "melpiñano" (Lipignana in grico, Merpignanu en dialecte salentino, pronunciat "merpiñanu") és un municipio d'Itàlia, de la província de Lecce, regió de Pulla, de 2.126 habitants. Situat en el Salento, 26,3 km al sur de la capital provincial, pertany a l'històrica regió de Grècia Salentina, una isla lingüística de nou municipis a on es parla el grico, un antic idioma d'orige grec.

Ubicación de la ciudad de Melpignano en la província de Lecce.

Forma partix dels Borghi autentici d'Itàlia i de l'Associació de municipis virtuosos per a la gestió sostenible del territori. Melpignano acull cada any, en el més d'agost, el concert final de la Notte della Taranta, el major festival musical dedicat a la recuperació i valorisació de la bri salentina.

Geografía física

El Territorio

El territori del municipi de Melpignano, que s'estén en la part central de la província de Lecce per 10,93 km 2, presenta una morfologia totalment plana en un perfil orogràfic uniforme: està comprés entre 76 i 97 m s.l.m. en un recorregut altimétrico total de 21 metros; el centre urbà sorgix a 89 m s.l.m. El centre de Melpignano, situat al sur de l'hivernàcul de Martignano, es troba sobre els depòsits calcáreos del Mioceno que constituïxen la pedra leccese. L'alta permeabilidad del sol, que absorbix la major part de les precipitacions plujoses, determina l'absència de cursos d'aigua superficials. Les aigües van a alimentar l'aqüífer profunt que en el territori de Melpignano se situa a més de 80 m.

Llimita al nort en el municipi de Castrignano de' Greci, a l'est en el municipi de Cursi, al sur en el municipi de Maglie, a l'oest en els municipis de Cutrofiano i Corigliano d'Otranto.

Clima

Des del punt de vista meteorològic Melpignano pertany al territori del Salento oriental que presenta un clima mediterràneu, en hiverns suaus i estius càlits humits. Segons les miges de referència, la temperatura mija del més més fret, giner, se situa entorn als +9 °C, mentres que la del més més calent, agost, ronda els +24,7 °C. Les precipitacions, freqüents en autumne i hivern, se situen al voltant dels 626 mm de pluja/any. La primavera i l'estiu es caracterisen per llarcs periodos de sequia. Fent referència a la ventosidad, els municipis del Salento oriental estan fortament influenciats pel vent a través de corrents fredes d'orige balcànic o càlides d'orige africà.

Orígenes del nombre

El topònim podria ser d'orige predial i derivar del nom llatí de persona "Melpinius" en l'adició del sufix "anus" (praedium Melpinianum era la terra de Melpinius). Tenint en conte la fundació llegendària del país, el topònim derivaria del nom de la musa "Melpomene". Algunes hipòtesis arrisquen la derivació de la paraula mel, la producció de la qual constituïa en el passat una important font rendable.

Història

La presència de menhirs i dolmen identifica en l'Edat del Bronze l'orige dels primers assentaments en la zona. El verdader naiximent del centre seguix sent incert: les diferents hipòtesis ho farien remontar als grecs del Peloponeso que varen vindre en Enotrio árcade o que hauria segut fundada per Melpinius, un centurión que va obtindre estes terres despuix de l'ocupació romana de la llavors Calàbria (l'actual Salento) en el 267 a. C. una hipòtesis mitològica vincula la fundació del país a la musa Melpómene.

Colonisada certament pels romans, va caure durant més de cinc sigles baix la dominació greco-bizantino que va influir radicalment en els seus usos, costums i llengua local. La cultura grega persistix i encara es pot trobar en les tradicions i el folclore. En l'arribada dels normandos, Tancredo de Altavilla va assignar el feu a Giambattista Lettere en 1190. En 1396 va passar a Raimondo Orsini del Balzo i en la segona mitat del XV, a través del rei Ferrante d'Aragona, va ser cedit als Aiello Tarantini. En els sigles al cap del feu es varen succeir vàries famílies feudals: els Mosco, els Ramirez, els Branai (Granai) Castriota (1632-1667), descendents de Vrana Konti, els Acquaviva de Aragón. En 1757 es va convertir en propietat dels ilustres marquesos de Luca que varen anar els últims feudatarios.

En la supressió del feudalisme en 1806, Melpignano va ser agregat a Castrignano de' Greci constituint abdós localitats un únic municipi fins a l'1 de giner de 1837, quan els dos municipis es varen convertir en autònoms.

Monuments i llocs d\'interés

Arquitectura religiosa

Iglesia madre de San Giorgio

• Iglésia mare de Sant Giorgio (Sant Jorge): l'iglésia actual és el resultat d'una important reestructuració i ampliació, realisada entre 1785 i 1794, de l'antiga iglésia parroquial que data de les primeres décades del XVI. La frontera conserva el portal original del XVI en l'alt relleu que representa a Sant Jorge matant al dragó. El portal va ser desmontat i tornat a montar en la nova frontera i per la seua configuració tipològica i esquema decoratiu es considera obra de Gabriele Riccardi, similar al de l'iglésia de Santa Maria degli Angeli de Lecce. L'interior, de tres naus i creu llatina, alberga valiosos altars barrocs dedicats al Crucifix, a Santa Ana, al Sagrat Cor de Jesús, a Sant Antonio de Pàdua, a la Verge Dolorosa, en les naus menors, a Sant Jorge, a la Verge del Rosario i a l'Inmaculada, en els braços del transepto. El presbiteri, que pertany a l'estructura original, està enriquit en decoració de principis del barroc i fresca del XVI que representen a Sant Leonardo, Sant Jorge, una Verge en el Chiquet i figures angélicas que toquen el llaüt.

Iglesia de la Assunzione della Vergine

• Iglésia de l'Asunción de la Verge: construïda al voltant dels primers anys del XVI baix el títul de Santi Rocco i Sebastiano, conserva íntegra l'estructura arquitectònica original caracterisada per l'elegant volta estrelada en costelles. La frontera actual delimita un antecuerpo, realisat en 1678, que oculta parcialment la frontera original de la qual provenen les vidrieres en pedra leccese; el portal és atribuible a l'escultor alessanese Plagut Buffelli. L'interior, en una sola sala, té un sol de mosaic, un gran altar atribuible al mateix Buffelli i varis llenços de la segona mitat del XVIII que representen els misteris marianos.

Iglesia y Convento degli Agostiniani

Fachada de la iglesia del Carmen

• Iglesia y convento de los Agustinos: en l'anexa iglésia del Carmine, va ser construït a partir de 1573 i restaurat en 1638 per Francesco Manuli sobre proyecte de l'arquitecte Giuseppe Zimbalo. Terminada en 1662, l'iglésia posseïx una frontera caracterisada per un elaborat portal barroc format per dos parells de columnes que sostenen el entablamento coronat per una estàtua en pedra de la Verge del Carmelo. L'orde superior està adornat per una finestra en tímpan estovat i volutes laterals en busts de querubines. L'interior, en planta de nau única en sis capelles dispostes a lo llarc de les parets laterals, encara conserva el cor del XVI darrere de l'altar major. En les capelles laterals estan tallats altars en els que es recorre a la figura del lleó com a emblema de la força. El convent, compromés pel llarc periodo d'abandó despuix de la seua supressió, conserva els restants del claustre de 1644 i un pou en el que està tallat l'àguila de dos caps, signe de la presència de la família Branai (Granai) Castriota.

• Capella de Sant Antonio de lo Cairo (Sant'Antonio abat): es troba just fòra de les muralles de l'antic poble. L'estructura, de dimensions modestes, presenta una senzilla frontera en el portal de la qual està gravada una inscripció llatina que du la data 1530. L'interior, en una sola nau, alberga els restants d'un menut altar i pintures murals que originalment cobrien totes les parets. Actualment està tancada al cult.

Capilla de Santa María Magdalena

• Capella de Santa María Magdalena, va ser construïda en 1661 en el lloc ocupat per una iglésia anterior dedicada a la mateixa santa, en memòria de la protecció concedida al país durant la terrible epidèmia de pesta de 1656; santa María Magdalena va ser venerada com a segona protectora junt en sant Jorge. A esta protecció es referixen les inscripcions llatines gravades en els llindars de les portes. L'interior és d'una sola nau en coberta abovedada.

• Capella de Sant Miguel Arcàngel (Cappella vaig donar Sant Michele Arcangelo), és una capella privada construïda en 1741 pel sacerdot don Nicolò Francesco Veris, cantor del capítul parroquial, que vivia en l'edifici contigu. L'únic altar existent en ella és el resultat dels talladores locals i emmarca l'estàtua de l'Arcàngel Miguel atribuible al coriglianese Oronzo Carrone. En les parets estan pintades dos imàgens que representen a santa María Magdalena i sant Jorge.

• Capella de Sant Pedro de Alcántara (Pietro d'Alcántara), és una capella privada construïda en 1693 i anexa al complex d'edificis que constituïa la residència de la família Maggio. Va ser construïda per Pietro Maggio. En l'interior un únic altar en llenç de Sant Pedro d'Alcántara i estàtues de Sant José de Cupertino, San Francisco de Paula i Sant Vicente Ferrer.

Arquitectura Civil

Palazzo Marchesale

• Palazzo Marchesale Castriota (Palau Castriota), va ser terminat en 1636 per voluntat de Giorgio Branai (Granai) Castriota, fill de Giovanni Fabio i Eleonora Macedonio. La construcció de l'edifici va ser encarregada a l'arquitecte Francesco Manuli que en la realisació va operar solucions arquitectòniques sòbries i decoració elegants i poc cridaneres, més propenques a un gust renaixentiste. Mostra de manera evident el seu orige de planta defensiva, a la que pertanyen les torres de vigilància i les muralles de defensa en els passera de ronda que rodegen l'ampli jardí posterior. La frontera termina en un rebanc en menuts ménsulas que alberga un epígraf en el nom del client. Està marcada per un portal adornat en dos columnes que sostenen el balcó central, mentres que les finestres, decorades alternativament en tímpans triangulars i estovats, estan dispostes progressivament a intervals cada volta més curts prop del balcó central. En la zona interior hi ha un jardí a on es desenrollen una série de finestres i logias en pedra de Lecce, una font en el centre de lel vial dissenyat en cuadrícula, una pérgola i bancs de pedra. El palau albergava en el passat una rica pinacoteca, ara en Molfetta, que incloïa, entre uns atres, quadros de Veronese, Domenichino, Tintoretto, Giaquinto, aixina com els més famosos pintors de l'época.

• Molino d'oli o Almazara (el Frantoio ipogeo), pertanyent al palau senyorial, està totalment excavat en la roca i constituïx un valiós testimoni històric de la cultura i de l'economia local. Construït en el XVII, encara conserva els grans tancs per a la molienda de les olives, els pedra de moldre i les prenses per a esprémer. La naturalea subterrànea d'esta estructura està relacionada en la resolució de problemes tècnics propis: la solidificació de l'oli al voltant dels fiscoli no es produïa gràcies a les temperatures sempre més altes que en la superfície; Ademés, l'espremut de les olives s'eixecutava en les pedres que giraven gràcies al torne.

Pórticos de Piazza San Giorgio

• La Piazza Sant Giorgio (Plaça Sant Jorge), situada en el cor del poble, està rodejada per una série de pòrtics renaixentistes de mig punt, l'Iglésia Mare, la Capella de la Madonna Assunta i la Torre del rellonge (dell'Orologio) (1901). Els pòrtics constituïxen un rar eixemple en Pulla d'arquitectura realisada en fins comercials; (alguna cosa similar es pot trobar en Francavilla Fontana en la província de Brindisi i en Martina Franca en la província de Taranto). Les obres de construcció varen començar a finals del XVI per a albergar el gran mercat semanal (els dissabtes). Ací varen trobar lloc els comerciants de Lecce, Bari i Nàpols, aixina com numeroses tendes. Realisats en pedra local, varen ser reconstruïts a finals del XVII per desig del bisbe Maiorano, com recorda l'epígraf sobre l'escut de la ciutat. En el XIX, en el desplaçament del mercat a Maglie, els pòrtics varen perdre la seua importància original.

Cultura

Eventos

Concerto finale della Notte della Taranta

• Concert final de la Nit de Taranta: La Notte della Taranta és un festival de música popular salentina, dedicat a la recuperació i valorisació de la pizzica salentina, que es porta a terme en varis municipis de la província de Lecce i de la Grecia Salentina i conclou en el concert final de Melpignano. L'event té lloc en la plaça front a l'antic convent dels Agustinos.

Evolució demogràfica

Evolució demogràfica

Any	1861	1871	1881	1901	1911	1921	1931	1936	1951	1961	1971	1981	1991	2001
Població	715	909	1010	1169	1430	1461	1641	1767	2089	2369	2086	2197	2156	2209

Fuente ISTAT - elaboración gráfica de Wikipedia

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Melpignano.