Llongitut de la clau

En criptografia, la llongitut de la clau o intensitat de sifrat és una mida del número de claus possibles que poden usar-se en un cifrador. Degut a que en la criptografia moderna s'usen claus formades per una seqüència de dígits binaris, la llongitut s'especifica normalment en bits. La llongitut de la clau és crítica per a determinar la susceptibilitat d'un cifrador front a un atac de busca exhaustiu.

Importància

Les claus s'usen per a controlar l'operació d'un cifrador de manera tal que només la clau correcta puga transformar el text sifrat a text pla. Molts cifradores estan basats en algoritmes coneguts públicament o que són de còdic obert, de manera que la seguritat del sistema depén exclusivament de la clau, assumint que un atac analític no és possible (és dir, que no hi ha cap 'debilitat estructural' en els algoritmes o protocols en joc) i assumint que la clau no està disponible (per mig de furt, extorsió o compromís de sistemes de computació). La noció acceptada globalment de que la seguritat d'un sistema deu dependre només de la clau va ser formulada de manera explícita per Auguste Kerckhoffs (en la década de 1880) i per Claude Shannon (en la década de 1940). Estes declaracions es coneixen com principi de Kerckhoffs i Màxima de Shannon respectivament.

Una clau deu ser d'esta manera lo suficientment gran com per a que un atac de força bruta (possible contra qualsevol algoritme de sifrat) siga impossible –és dir, que duga massa temps eixecutar-ho. El treball de Shannon sobre teoria de l'informació va demostrar que, per a alcançar el secret perfecte, és necessari que la llongitut de la clau siga per lo manco tan gran com el mensage que es transmet. A la llum d'este resultat i la dificultat pràctica de manejar una clau tan gran, les pràctiques criptogràfiques modernes han descartat el concepte de secret perfecte com a requeriment per al sifrat i es focaliza en seguritat computacional. Baixe esta definició, els requeriments computacionals per a trencar un text sifrat deuen ser impossibles per a un atacant.

Els números preferits que s'usen comunament com a llongituts de claus (en bits) són potències de dos, potencialment multiplicades per un sancer impar menut.

Atac de força bruta

Artícul principal → Atac de força bruta.

Inclús en el cas de que un cifrador siga irrompible per mig de l'aprofitament de debilitats estructurals de l'algoritme, sempre és possible recórrer l'espai de claus (és dir, provar totes les claus possibles), atac que es coneix com de força bruta. Ya que quant més llarga siga la clau, més treball es requerirà per a provar-les en la seua totalitat, una clau en una llongitut lo suficientment llarga requerirà més treball del que és possible realisar. D'esta manera, la llongitut de la clau és important per a fer que este tipo d'atac siga poc pràctic.

En una clau de llongitut de n bits, hi ha 2ⁿ claus possibles. Este valor creix molt ràpidament a mida que n aumenta. La llei de Moore sugerix que el poder de còmput es duplica cada uns 18 mesos, pero inclús en esta llei d'aument, les llongituts de claus que hui en dia es consideren acceptables fan que este atac no siga pràctic. La cantitat d'operacions que es requerix per a provar totes les claus possibles de 128 bits (2¹²⁸) està fòra de l'alcanç de la capacitat de còmput per prou temps.