Immigració chinenca en Indonèsia

Els chinencs d'indonèsia, chinenc-indonesis, sinoindonesios o Tionghoa, són indonesis descendents de varis grups ètnics chinencs, principalment dels Han; açò també inclou als que migraren a Indonèsia o les antigues Índies Orientals Neerlandeses. Estes migracions es varen fer directament creuant per tot el surest asiàtic. La població va créixer ràpidament durant el periodo colonial, quan alguns treballadors del sur de China varen ser contractats per a treballar en Indonèsia. En el cens de població d'Indonèsia en l'any 2010, 2,8 millons afirmaven ser d'orige chinenc: 1,20 % de la població nacional. En virtut de la política holandesa de classificació ètnica, els indonesis chinencs eren considerats com "estrangers orientals", encara que s'esforçaven per entrar en l'escena sociopolítica colonial i nacional, a pesar dels èxits en els seus emprendimientos econòmics.

Immigració chinenca en Indonèsia

Lema que proclama que chinencs i indonesis estan junts

Hi ha hagut discriminació d'ells a lo llarc de l'història d'Indonèsia, encara que la política governamental indonèsia intenta evitar-ho des de 1998. El resentiment de l'aptitut econòmica d'orige chinenc va créixer en la década de 1950, i els comerciants natius indonesis sentien que no podien seguir sent competitius. En alguns casos, l'acció de govern només propaga l'estereotip de que els conglomerats ètnics de propietat chinenca eren corruptes. A pesar de la crisis financera asiàtica de 1997 va interrompre sériament a les seues activitats comercials, la reforma de la política governamental i la llegislació elimina una série de restriccions polítiques i socials en els indonesis chinencs.

Quan el govern del Nou Orde del general Suharto va aplegar al poder entre 1966-1967, va introduir un sistema polític basat únicament en l'ideologia Pancasila (“Cinc Principis”). Per a evitar que resorgiren les batalles ideològiques que varen ocórrer durant la presidència de Sukarno, la "democràcia Pancasila" de Suharto va buscar un sistema despolitizado en el que ya no es permetien discussions sobre la formació d'una identitat ètnica chinenca cohesionada. En 1967 es va formar un comité governamental per a examinar diversos aspectes del "problema chinenc" (Masalah Cina) i el Comité de Govern va estar d'acort en que l'emigració forçada de comunitats sanceres no era una solució: el desafiu era aprofitar la seua aptitut econòmica eliminant al mateix temps la percepció que es tenia del seu domini econòmic. L'Institut semi-governamental per a la Promoció de l'Unitat Nacional (Lembaga Pembina Kesatuan Bangsa, LPKB) es va formar per a assessorar al govern sobre cóm facilitar l'assimilació dels chinencs indonesis. Este procés es va realisar resaltant les diferències entre els chinencs ètnics i els "pribumi" (indígenes), en lloc de buscant similituts. Es varen prohibir les expressions de la cultura chinenca a través de l'idioma, la religió i els festivals tradicionals i es va pressionar als chinencs ètnics per a que adoptaren noms que sonaren indonesis.

El desenroll de la societat chinenca i la cultura local es basa en tres pilars: #1 Les associacions de clans #2 Els mijos de comunicació ètnics #3 Les escoles de llengua chinenca. Açò va florir durant el periodo del nacionalisme chinenc en els últims anys de la dinastia Qing i durant la Segona Guerra Sino-japonesa, no obstant, les diferències, els sentiments nacionalistes varen provocar una divisió en la població. Un grup recolza les reformes polítiques en China continental, mentres que uns atres varen treballar cap a una millor situació en la política local.

La població sinoindonesia en Java, formen casi la mitat de la població en eixa illa. Encara que per lo general són més urbanisats que la població nativa, existixen comunitats rurals i agrícoles importants en tot el país. La disminució de les taxes de fecunditat han donat lloc a un desplaçament cap a dalt en la piràmide de població, que aumenta l'edat mija. L'emigració ha contribuït a una disminució de la població i algunes comunitats migraren a països més industrialisats en la segona mitat del sigle XX. Alguns varen participar en els programes de repatriació a la República Popular de China, mentres que uns atres varen emigrar als països occidentals per a escapar d'un sentiment hostil cap als chinencs. Entre els residents en l'estranger, les seues identitats són notablement més indonesis que chinencs.