Gubbio és una ciutat italiana de la regió de Úmbria, en la Província de Perugia. Conta en una població d'uns 35 000 habitants.

Geografia

Gubbio és una antiga ciutat de Úmbria, situada als peus del mont Ingino i travessada pel riu Camignano.

Història

Edad Antigua

Els primers assentaments daten de la prehistòria. La ciutat va ser fundada pels umbros i va ser coneguda en el nom de Ikuvium. Un testimoni d'eixa época són les Tablas Eugubinas descobertes l'any 1444 i propietat de la ciutat des de 1456, que constituïxen un conjunt de sèt taules de bronze que contenen rituals i normes d'una confraria de sacerdots del deu Júpiter. Són un important element per a la comprensió de l'antiga llengua umbriana.

Despuix de la conquista romana, el seu nom es transforma en Iguvium. En l'any 295 a. C. s'alia en Roma i en 89 a. C. obté la ciutadania romana i es constituïx en municipi. Conserva el seu ranc municipal durant tot l'imperi i des de 416 és sede episcopal. De l'época romana es conserva un important teatre romà.

Edad Media

En l'any 552 va ser destruïda pel rei ostrogodo Totila, per a ser reconstruïda en gran prontitud pels bizantino junt al mont Inginus; en 772 va ser ocupada pel rei longobardo Liutprando.

 
Palacio del cónsul

Pipino el Breve primer i Carlemany despuix, la varen incloure en els territoris cedits a l'Iglésia. Açò va fer que fora governada pels seus bisbes fins a la segona mitat del XI i englobats baix la tendència gibelina. La política expansiva de la ciutat la va enfrontar en la propenca Perugia, situada a uns quaranta quilómetros. Una confederació de ciutats dirigida per Perugia va atacar Gubbio en 1151 pero varen ser derrotades, atribuint-se la victòria en la ciutat a un milacre obra del bisbe Ubaldo Baldassini.

En 1163 l'emperador Federico I Barbarroja va sancionar el reconeiximent jurídic de Gubbio, aixina com de tot el territori que dominava. En 1191 Enrique IV va absoldre la ciutat per un acte de rebelió contra l'emperador i va reconéixer i va ampliar la concessió de Federico I.

En els anys següents Gubbio controlava el territori fins a Cagli i Certaldo. Els enfrontaments en Perugia varen ser freqüents i en l'any 1257 els perugianos varen obtindre venjança de la seua derrota de 1151 i varen ocupar part dels dominis de Gubbio. Aixina va traspassar el poder als güelfos en 1263 despuix de tants anys de ser un baluart gibelino. Els territoris perduts varen tornar pel tractat de pau de 1273. El papa reconeixeria a Gubbio el domini de Pergola, Montesecco i Serra Sant Abbondio.

El 23 de maig de 1300, els gibelinos es varen fer en el poder de la ciutat pero ràpidament les milícies de les famílies burgueses güelfas dels Orsini i Gabrielli ho varen recuperar. En 1338 es va aprovar el nou estatut ciutadà que permetia ser elegit per a les magistratura independentment de ser güelfo o gibelino, sempre que fora noble i tinguera una renda mínima.

En els anys següents el govern de la ciutat oscilava entre distintes fases entre el poder de l'Iglésia i d'algun senyor local. Aixina en 1351, Giovanni Gabrielli, membre d'una de les principals famílies locals, es convertia en senyor de la ciutat, pero poc despuix en 1354 la ciutat va ser sitiada i ocupada per la moradura Gil Álvarez de Albornoz, en nom de l'Iglésia.

En 1376 la ciutat es va rebelar contra el poder papal i es va fer independent del mateix, pero en l'any 1381 el bisbe Gabriel Gabrielli, de la família local dels Gabrielli, va conseguir el poder que va eixercir de forma absoluta com a senyor i supondria la tornada del poder papal. Els ciutadans es varen alçar contra ell en 1383 i varen anular les decisions del bisbe, que va sitiar la ciutat (1384). Els rebels es varen entregar a la veta d'un més a Antonio II Montefeltro que despuix va ser reconegut pel papa (1390) i va governar fins a 1404. Els Montefeltro varen eixercir el govern de la ciutat com a vicaris pontificis.

Edad Moderna

En els Montefeltro va vindre una nova época de pau i de prosperitat. En 1508 la família Della Rovere va substituir als Montefeltro fins al 28 d'abril de 1631, quan va morir el duc Francesco Maria della Rovere, i el ducado va passar de nou als Estats pontificis.

Edad Contemporánea

 
Iglesia de San Juan

En el periodo napoleònic la ciutat va ser ocupada per les tropes de la República Cisalpina dels francesos i va ser unida a la República Romana i despuix al Reino de Itàlia. En 1814 va tornar de nou a l'Iglésia.

En 1831 es va alçar contra els Estats Pontificis i es va establir un govern revolucionari que va durar quaranta dies; el 14 de setembre de 1860 varen entrar en la ciutat les forces del general Cadorna, i Gubbio va ser va passar a formar part de la província de Perugia, dins del regne d'Itàlia.

El 22 de juny de 1944, els alemans varen fer una matança de quaranta persones en represàlia per una acció de la resistència, i el 25 de juliol del mateix any els aliats varen entrar en la ciutat.

Demografia

Evolució demogràfica
Any 1861 1871 1881 1901 1911 1921 1931 1936 1951 1961 1971 1981 1991 2001
Població 21 686 22 754 23 048 26 091 28 337 30 494 31 471 33 727 37 302 32 857 31 434 31 961 30 792 31 616
Font ISTAT

Fracciones

Branca, Torre Calzolari, Spada, Padule, Sant Marque, Colpalombo, Carbonesca, Biscina, Belvedere, Scritto, Posa't D'assi, Cipolleto, Ferratelle, Semonte, Casamorcia, Raggio, Monteleto, Mocaiana, Monteluiano, Sant Martino en Colle, Loreto, Camporeggiano, Burano.

Personas notables

Artícul principal → Categoría:Personas de Gubbio.


Referències

Enllaços externs