Gravat

El gravat és una disciplina artística en la que el artiste utilisa diferents tècniques d'impressió, que tenen en comuna el dibuixar una image sobre una superfície rígida, cridada matriu, deixant una chafada que despuix estajarà tinta i serà transferida per pressió a una atra superfície com a paper o tela, lo que permet obtindre vàries reproduccions de les estampes. Depenent de la tècnica utilisada, la matriu pot ser de metal, tradicionalment coure o zinc, fusta, linòleu o pedra, sobre la superfície de la qual es dibuixa en instruments punchants, tallants o per mig de processos químics. Actualment també s'utilisen plaques de diferents materials sintètics que es poden gravar de manera tradicional en punzones o per mig de procediments fotogràfics, digitals o làser.

Gravat

Una xilografia de Jost Amman que mostra un gravador del XVI en la seua taula de treball.

Història

Artícul principal → Història del gravat.

Melancolia I, gravat d'Alberto Durero.

La primera civilisació en produir originals gravats varen ser els sumerio en Mesopotamia, fa 3000 anys. Tallaven els seus dissenys en pedres polides en forma cilíndrica que després feyen rodar sobre argila blana deixant l'impressió del disseny original. Posteriorment en China, despuix de l'invenció del paper, sorgixen les primeres impressions sobre este material realisades en matriu de pedra.

En Japó el moviment i el gravat va tindre el seu auge entre els sigles XVII i XX, entre els que es troben imàgens paisagístiques, del teatre i de zones d'alterne, realisats en la tècnica del Ukiyo-i. Els primers gravats europeus es produïxen en el sigle VI en l'àmbit textil. Les primeres reproduccions en paper es varen realisar en Espanya en 1151. Al començament del sigle XV es varen realisar naïps en impressió xilográfica en Alemània i poc temps despuix varen aparéixer els primers sagells en Anglaterra. Va ser durant el Renaixença quan la tècnica del gravat es va desenrollar en major vigor.

Tècniques

Les tècniques relacionades en l'obtenció de múltiples còpies de la mateixa image solen classificar-se segons els materials i mijos empleats per a la consecució de l'image. En general, solen dividir-se en tres grans grups, segons la forma en que l'artiste treballa sobre la matriu per a preparar el dibuix que s'imprimirà posteriorment: en relleu, planográfica i en buit.

Gravats en relleu

L'image es conseguix retirant material de la plancha o matriu en distintes ferramentes: entre elles, el buril, en el qual gravarem l'image que desigem ajudant-nos d'atres ferramentes com a pintura asfàltica per a que l'àcit no menge, de modo que la part que queda en el pla superior es correspon en el dibuix. Es entintará per tant la forma en relleu, utilisant un rodell de goma i en l'impressió quedaran en blanc els buits.

Xilografia

Xilografia d'Utagawa Hiroshige.

Artícul principal → Xilografia.

És la tècnica de gravat més antiga, en la que s'ampra com a matriu una superfície de fusta, generalment fustes dures com el boj, el peral o el cerezo. El dibuix sobre la plancha pot fer-se de dos maneres; fent els traços en el sentit de la veta, seguint la direcció de les "fibres" que conformen el talle de l'arbre, o be transversalmente, fent corts perpendiculars a la direcció de les fibres que conformen el talle de l'arbre. En el primer cas estarem realisant una xilografia a fibra o al fil, i en el segon case una xilografia a contrafibra o a la testa. Sobre la matriu de fusta es construïx l'image tallant-la per mig de ferramentes en les que es rebaixa la superfície de la matriu, obtenint-se buits que corresponen al color blanc o a l'absència de color. Solen utilisar-se gavinets i gúbias per al gravat a fibra, mentres que per al gravat a contrafibra s'ampra el buril, que permet treballar sobre superfícies més dures i obtindre regates més primes i precisos. Quan s'ha terminat de tallar l'image, es entinta la matriu en un rodell, que deposita la tinta en tota la superfície de la matriu, llevat en els buits tallats en les gúbies (els blancs). L'image es passa al paper utilisant una prensa vertical o un tórculo.

Linografía

Artícul principal → Linograbado.

Es tracta d'una variant moderna de la xilografia, en la que s'ampra el linòleu com a matriu. El procediment per a obtindre l'image és idèntic al del gravat en fusta, incidint sobre elinòleu en gúbies, de manera que les parts buidades quedaran en blanc i les zones en relleu seran les que reben l'aplicació de la tinta. En ser un material bla, elinòleu no presenta les dificultats de el cap de la fusta, pero tampoc permet la finura del traç que es pot conseguir en la xilografia a contrafibra.

Gravat en pla

En esta tècnica no es produïx cap incisió sobre la matriu, la superfície permaneix plana i la matriu es pot reutilisar en distints dibuixos.

Litografia

Artícul principal → Litografia.

La Goulue, pòster litogràfic de Toulouse-Lautrec.

Tècnica empleada per a conseguir la reproducció d'una image, en la que la matriu és una pedra calcàrea polida. En esta tècnica no es grava la pedra, sino que s'ampra la característica que té certa varietat de calcàrea per a reaccionar químicament davant la presència dels greixos. L'image es realisa sobre la pedra dibuixant en un llapis gras que rep el nom de "llapis litogràfic" o en tintes especials per a litografia. Una volta realisat el dibuix es processa la pedra en una solució d'àcit i goma aràbiga, conseguint que el dibuix quede fixat a la pedra i estable. S'humix la pedra i la tinta s'aplica en rodell, el rebuig que eixercix la zona dibuixada (grassa) sobre l'aigua, i el rebuig de l'aigua sobre la tinta aplicada (també grassa) fa que la tinta solament es deposite sobre el dibuix. Per a obtindre les còpies s'utilisa una prensa litogràfica. Esta tècnica va ser inventada per Aloys Senefelder en 1798 i millorada per Engelman en 1837 que li va afegir el color a l'impressió. Per a cada color s'ha d'amprar una pedra distinta i per a l'obtenció de la làmina coloreada el paper tindrà que passar per la prensa d'imprimir tantes voltes com a tintes s'ampren. Este tipo d'impressió va ser molt utilisada per a la reproducció de pintures. Posteriorment Toulouse-Lautrec va utilisar esta tècnica en els seus cartells, posteriorment va ser objecte d'estudi dels fauvistas alemans i Picasso va realisar numeroses planches en esta tècnica.

Serigrafía

És una tècnica de gravat d'orige chinenc desenrollada en Europa durant el sigle XIX com a método d'estampació textil i introduïda en l'art gràcies al Pop-Art, que actualment s'ampra, també, per a l'indústria publicitària, editorial o de la moda, entre unes atres. Es basa en l'us de formes planes, com una plantilla o estarcido, i per a conseguir degradats recorre a les trames de punts. La tècnica consistix en transferir tinta al soport a estampar a través de la pantalla de serigrafía per mig d'una paleta de goma anomenada racleta.

Monotip

Artícul principal → Monotip.

Es tracta d'un procediment d'impressió que permet una sola reproducció, encara que pot considerar-se una tècnica de gravat perque utilisa com a base una plancha en la que, de la mateixa manera que succeïx en la litografia, es treballa sobre pla. La plancha deu ser una superfície plana i no absorbent, generalment porcelana, coure polit o cristal. El dibuix es fa en oli, tinta d'impressió o aquarela, i sobre ell es coloca el paper, pressionant despuix en la prensa de gravat per a obtindre una image invertida.

Gravats en buit

Artícul principal → calcografia.

L'image es conseguix arrapant una matriu metàlica, per mijos mecànics o químics, de modo que les parts obscures de l'image corresponguen a les incisions, a on es depositarà la tinta, quedant en blanc les parts del paper que queden en contacte en les zones no buidades, exactament al contrari de lo que succeïx en els gravats en relleu. Els procediments en buit es classifiquen, a la seua volta, en procediments de método directe, si el gravador intervé sobre la plancha realisant incisions per a traçar l'image, o de método indirecte, si la chafada sobre la plancha es conseguix utilisant productes químics.

Procediments de método directe

Al buril

Artícul principal → Gravat a buril.

És la tècnica en la que es construïx el dibuix excavant llínees sobre una matriu de metal ajudant-se exclusivament en el buril, que és una ferramenta composta d'un mànec en que el seu extrem s'ha subjectat una barra d'acer de secció quadrada, a la que se li ha tallat oblicuamente la punta, de modo que deixa una marca en forma de "V". El buril recorda en la seua forma a un llaurat, i el gravador ho utilisa d'una manera semblant; fent regates sobre la plancha, de manera que quant major és la pressió que eixercix, més profunda resulta l'incisió realisada, lo que provocarà que s'estage en ella una major cantitat de tinta. A abdós costats de les regates s'alcen limaduras metàliques, que s'esclafen en ferramentes específiques cridades rascador i bruñidor. El gravat a buril és la tècnica artística més difícil per a plasmar un dibuix, enllaç o lletra; està relacionat en la joyeria per ser una gran font de gravats. Es grava principalment sobre argent i or, per ser materials més blans, encara que també es pot gravar materials més durs inclús en l'acer.

Punta seca

Artícul principal → Gravat a punta seca.

Esta tècnica pren el seu nom de la ferramenta utilisada, un punzón fi i esmolat que s'ampra arrapant una plancha de coure en major o menor pressió en funció de l'intensitat de llínea que es desija. La punta d'este instrument pot ser d'acer, diamant o rubí, té forma d'agulla i en ella es treballa a pols, com si es tractara d'un llapis, sent les llínees produïdes més fines que les del buril. Igual que en el procediment anterior, a abdós costats de la llínea queden limaduras o rebabas, que poden llevar-se en el rascador; no obstant, a sovint es deixen, de modo que l'impressió apareix llaugerament difuminada, deixant en les estampes un característic vel. ya que la rebaba acaba esclafant-se en la prensa, és difícil realisar edicions llargues.

Mezzotinta

Artícul principal → Gravat a mija tinto.

El nom ve de l'italià "Mezzatinta", i també es diu "gravat a la manera negra". Consistix en conseguir un to obscur i uniforme en la totalitat de la plancha, que es va matisant fins a conseguir el blanc, per mig d'un procés de bruñido de la superfície. La plancha es prepara utilisant la ferramenta anomenada berceau (o raedor) i es conseguixen els blancs sobre el negre utilisant el "bruñidor". També es pot conseguir el negre utilisant repetidament la tècnica de l'aguatinta sobre la plancha fins a conseguir un to negre profunt. Esta última tècnica és cridada freqüentment "Falsa Manera Negra".

Procediments de método indirecte

Aiguafort

Erro al crear miniatura:

Retrate de Luca Giordano en un aiguafort del XVIII.

Erro al crear miniatura:

Gravat de 1853.

Artícul principal → Gravat a l'aiguafort.

És el procés segons el quala matriu es protegix en la seua totalitat en un barniz compost de betum de Judea i cera d'abella que es pot aplicar en estat líquit o sòlit, i que es deixa secar. Quan està sec, s'alça en un punzón o un atre utensili capaç de retirar el barniz, seguint el dibuix que es vullga realisar, i deixant la superfície de la plancha al descobert. Una volta alçat el barniz en la forma del dibuix, s'introduïx la plancha de metal en una solució d'aigua i àcit nítric en el cas d'una matriu de cinc, que actuarà corroyendo la plancha en les zones a on s'ha retirat el barniz i gravant la superfície del metal, que serà més profunt quant major siga el temps que actue l'àcit, i la concentració de la solució amprada siga major.

Aguatinta

Artícul principal → Gravat al aguatinta.

Esta tècnica és amprada generalment en combinació en unes atres i s'utilisa per a conseguir tons plans i textures, el procés és similar al de l'aiguafort. La plancha es protegix espolvoreando sobre la seua superfície pols molt fina, de resina de colofonia. A continuació es calfa la plancha fins que la pols de colofonia es fon i queda adherit a la superfície de la matriu. La plancha aixina preparada es cobrix en barniz dur per a protegir les parts que no vullguen ser atacades per l'àcit, generalment lo que es vol que quede en blanc i posteriorment s'introduïx en la solució d'àcit, que excava al voltant dels grans de resina, este procediment es repetix les voltes i el temps que es crea necessari, protegint paulatinament la placa, fins a conseguir l'objectiu. De la mateixa manera que en la tècnica de l'aiguafort, majors concentracions d'àcit i majors temps d'exposició al mateix, signifiquen que més cantitat de tinta s'estajarà en el gravat.

Atres tècniques indirectes

Barniz bla

Esta tècnica consistix en amprar un barniz que en secar manté una textura pegajosa i que es cobrix en un paper molt fi, dels denominats "de seda", sobre el que es dibuixa apretant en un llapis de grafit. En açò es conseguix que el paper de seda es quede especialment pegat al barniz en les zones a on s'ha dibuixat sobre ell, de manera que quan s'ha terminat de dibuixar, es retira el paper, i pegat a ell, el barniz de les zones a on s'ha dibuixat, quedant la plancha sense protecció. A continuació s'introduïx la plancha en l'àcit, conseguint-se el gravat sobre la superfície de la plancha. Esta tècnica s'ampra bàsicament per a obtindre llínees suaus que imiten la textura dellapis.

Tinta chinenca en sucre

Esta tècnica és una variació de l'aguatinta i constituïx un artificio per a poder dibuixar sobre la plancha utilisant tons plans. Sorgix per a resoldre la dificultat que representava el tindre que dibuixar sobre la plancha, preparada per a l'aigua tinto, reservant les zones a on no es desija que actue l'àcit. Per a utilisar esta tècnica cal preparar la matriu de metal cobrint-la en resina de colofonia. A continuació es prepara una solució de tinta chinenca en sucre, en la que es realisa el dibuix sobre la plancha, aplicant-la en un pinzell. Es deixa secar la tinta chinenca en sucre i es cobrix la plancha en barniz. Quan el conjunt està sec, s'introduïx en aigua i es diluïx en esta la tinta chinenca i l'aigua, quedant al descobert la plancha i la resina en les zones que havíem dibuixat en la tinta chinenca i el sucre. En introduir la plancha en l'àcit, est actuarà en les zones a on s'havia aplicat la tinta chinenca en sucre i que ara estaran desprotegides pel barniz.

Esmaltografía

La esmaltografía és una tècnica de producció d'obres gràfiques per mig de l'aplicació d'esmalt de baixa temperatura sobre làmines d'acer, coure o zinc, lo que permet conseguir diferents textures susceptibles de ser aprofitades per a l'impressió d'estampes.

Atres procediments d'impressió

• colografía
• esténcil
• frottage
• impressió planográfica
• serigrafía

Térmens relacionats en les tècniques del gravat

• catàlec raonat
• proves d'artista
• proves d'estat
• proves d'impressor
• proves de taller
• reacuñación
• tirada

Vore també

• llista de gravadors

Bibliografia

• Mínguez García, H. (2013). Còpia versus original-múltiple. Una relació dialògica en l'art gràfic reproduible. Art, Individu i Societat, 25(1), 77-93. https://doi. org/10.5209/rev_ARIS.2013. v25. n1.41165

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Gravat en el Viccionari.

• bne. es/bnesearch/Search. do? doctype2=Grabados&tipomaterial3=Xilograf%C3%ades Colecció de Xilografies digitalisades en la Biblioteca Digital Hispànica de la Biblioteca Nacional d'Espanya
• contentdm. oclc. org/cdm/compoundobject/collection/p15324coll10/id/94303/rec/1 Prints & People: A Social History of Printed Pictures, Catàlec exposició en el Metropolitan Museum of Art.
• metmuseum. org/toah/hd/engr/hd_engr. htm Tècniques i gravats en el fondo museístic del Metropolitan Museum of Art
• riat-serra. org/tgraf. html Tècniques gràfiques, un llibre en format PDF de M. Riat
• com/techan. html Relief printing techniques com/techan. html archivat en Wayback Machine.
• ucm. es/id/eprint/8818/1/02_01Tipos_de_grabados.pdf Tipos de gravats