Galeries Pacífic (edifici)
L'edifici de les Galeries Pacífic o Edifici del Pacífic és un edifici històric de Buenos Aires,[1] construït en el XIX en ple centre de la ciutat, que ocupa casi tota la poma llimitada pels carrers Florida, Viamonte i Sant Martín i l'avinguda Còrdova.
L'edifici va ser proyectat en 1888 per a instalar la sucursal argentina de la coneguda tendixca per departaments Au Bon Vaig marchar de París. Per a això es va elegir com a ubicació, una poma en la zona nort de la carrer Florida, en la seua intersecció en l'encara llavors calle Còrdova. Per eixe llavors les classes altes porteñas estaven abandonant la zona sur de la ciutat, després de la mortífera epidèmia de febra groga de 1871, per a assentar-se en el Barri Nort i Florida s'havia transformat en una dels principals carrers comercials de la ciutat. Una atra gran tenda com Gath & Chaves s'havia instalat pocs anys abans en Florida i Cangallo, i Harrods, també ho faria dos décades despuix, en Florida i Paraguay.
El disseny va ser obra de l'arquitecte parmesano Roland Li Vacher i la construcció va ser dirigida per l'ingenier-arquitecte Emilio Agrelo. Estava inspirat en les grans galeries europees com la Galeria Vittorio Emanuele II de Milà, i contava en algunes bestreta tecnològiques de l'época com els ascensors mecànics, l'allumenament i la calefacció centralisades. De la mateixa manera que el seu model milanés, contava en dos grans passages a modo de creu, en sostres translúcidos, que s'unien en el centre del terreny, baix una gran cúpula de vidre.
Té planta en forma de creu, en accessos per Florida, Còrdova, Sant Martín i Viamonte. En el seu interior posseïx dos galeries, una de 10 metros d'ample per 105 de llarc i una atra de 10 metros d'ample per 70 de llarc, en una rotonda en el punt d'unió central. Este proyecte de gran envergadura, de quatre pisos d'altura i dos sòtols, va quedar trunque pels avatars econòmics del país. L'estil arquitectònic respon a l'academicisme francés, en la seua versió eclèctica, ya que es varen prendre elements de distintes tradicions combinant-els de manera harmònica. Els accessos varen ser jerarquizados per la colocació de columnes corintias de fuste acanalado que medixen dos pisos d'altura. Tant les fronteres internes com les externes varen ser profusamente decorades en elements clàssics, com frontis triangulars sobre les finestres, pilastres separant les obertures de finestres i portes i ménsulas decoratives que porten graciosos balcons en les finestres externes del segon pis. D'acort en els plans, els carrers interns de l'edifici es techarían en una estructura de ferro i vidres –a la manera de les galeries europees– per a donar lluminositat al conjunt. El tancament vidriado dissenyat originalment no es va portar a terme, quedant els corredors interns a cel obert. Este deute en el proyecte primitiu recent va ser saldada en la renovació realisada fa pocs anys per l'Estudi Juan Carlos López i Associats.
A l'any d'iniciar-se l'obra Argentina va ser severament sacsada per una crisis econòmica, seguida d'una crisis política coneguda com la Revolució del 90. La construcció de l'edifici es va detindre i els inversionistes francesos varen abandonar el proyecte d'instalar la tenda. La frustració del negoci inicial, va dur als inversionistes locals a buscar atres opcions per a l'edifici.
La primera alternativa va ser realisar en el quadrant noreste (Còrdova i Sant Martín) un hotel de lux, que també va ser construït per li Vacher i Agrelo, seguint les mateixes pautes estètiques. En 1889 va ser inaugurat en el nom d'Hotel Phoenix que va dur durant més d'un sigle. Actualment subsistix baix el nom d'Hotel Esplendor Buenos Aires.
Les obres varen continuar després de la crisis, inaugurant-se en 1894 el quadrant noroest (Còrdova i Florida) i en 1898 el quadrant surest (Viamonte i Sant Martín). Els locals varen ser ocupats per comerços menors de rubros diversos, units en una societat anomenada Galeria Florida.[2] En 1896 es va instalar també allí el Museu Nacional de Belles arts i l'Acadèmia Nacional de Belles arts.
El quart quadrant, corresponent al suroest (Florida i Viamonte) mai seria construït, quedant en diverses mans, i en l'actualitat estan ocupades per varis edificis particulars.
L'Edifici del Pacífic, pròpiament dit, es complementa en una construcció autònoma ubicada en el quadrant noreste de la poma, pero realisada pels mateixos arquitectes en la mateixa época, guardant una continuïtat estilística; allí es va instalar l'Hotel Phoenix (actual Hotel Esplendor).
A lo llarc del temps ha albergat el Museu Nacional de Belles arts, l'Acadèmia Nacional de Belles arts i l'administració de l'empresa Ferrocarril Buenos Aires al Pacífic, d'a on va prendre el seu nom. Actualment és sèu d'un important centre comercial, del Centre Cultural Borges, de l'Universitat Nacional de Tres de Febrer i atres institucions educatives. En l'edifici complementari del quadrant noroest, es troben l'Hotel Esplendor i l'històric Teatre Payró.
Els murals
En el centre del mateix es troben una série de célebres murals realisats en 1945-1947 en la paret interior de la cúpula, per varis dels més destacats pintors argentins: Antonio Berni, Lli Spilimbergo, Juan Carlos Castagnino i Demetrio Urruchúa) i el gallec Manuel Colmeiro Guimarás, considerats com la manifestació més important del muralisme argentí. Estos murals posseïxen gran cantitat de situacions, mensages i entre atres coses que els artistes varen buscar crear en les seues obres ademés de l'acort original que cada u va propondre, ya és aixina que va sorgir la creació individual diferenciant-se del tot, conseguint que els murals en totes les galeries parlen per sí sols, oferint les diferents emocions i significats.[3]
El conjunt es compon de quatre grans panels, l'Oest, titulat La vida domèstica o L'ofrena generosa de la naturalea, pintat per Castagnino; el Sur, pintat per Berni i titulat L'amor o La germinació de la terra; l'Est, titulat El domini de les forces naturals o La lluita de l'home en els elements de la naturalea, pintat per Spilimbergo, i el Nort, titulat La fraternitat o La germandat de les races, pintat per Urruchúa. Les quatre pechinas, a la seua volta, posseïxen també gran autonomia. Dos d'elles, la Nort-Oest i l'Oest-Sur són conegudes com La parella humana i varen ser realisades per Colmeiro. Les atres dos, en el mateix sentit de circulació, varen ser pintades per Berni i Spilimbergo-Urruchúa. La pechina Sur-Este, realisada per Berni, oferix una alegoria del treball humà; l'Este-Nort, pintada conjuntament per Spilimbergo i Urruchúa, autors dels panels principals que en ella es comuniquen, oferix una escena en la que una dòna despedix als varons que lluitaran, en el panel principal contigu, contra les forces de la naturalea. Els quatre lunetillos, baix de les pechinas, estan decorats en quatre figures recostades, dos femenines i dos masculines, i varen ser pintats per cada u dels artistes que varen eixecutar eixes mateixes pechinas, encara que en el cas de la compartida per Spilimbergo i Urruchúa, el lunetillo va ser realisat en soletat per este últim. Tant en els panels principals com en les pechinas el pla està dividit en cel i terra, i els personages es distribuïxen en equilibri divers segons la composició decidida per cada artiste. La paleta de colors és equilibrada, encara que predominen els tons ocres i els pastiços en la regió realisada per Urruchúa, Colmeiro i Castagnino, a l'hora que en la regió realisada per Berni i Spilimbergo la paleta incorpora tons més agressius, especialment grocs, rosats i blaus.
.png){kind=link}
La primera restauració dels murals
El pas del temps i les poques obres de manteniment de l'edifici varen fer que cap a fins de la década del '70 els murals aplegaren a una situació crítica, puix les filtracions d'aigua feyen perillar la pervivencia de la capa pictòrica. Una gran polèmica es va desnugar llavors en torno del manteniment de l'obra i finalment es va decidir que fora restaurada. En 1978 es varen iniciar les obres de restauració dirigides per Antonio Berni, qui es va dedicar a la recuperació del panel principal i la pechina que havia pintat tres décades abans, aixina com a supervisar el rescat dels restants murals a càrrec de Giustozzi Tessaro –discípul d'Urruchúa, qui va reparar les peces del seu mestre–, d'Oscar Carballo, qui va assumir les de Spilimbergo, i d'un pintor de llinage Capurro que es va ocupar de les obres de Castagnino.
Centre Cultural Borges
En el centre de les Galeries Pacífics en la ciutat de Buenos Aires es troba el Centre Cultural Borges, una organisació cultural sense fins de lucre creada per la Fundació per a les Arts. En octubre de 1995 va ser inaugurat i est ocupa un espai de més de 10.000 m².
Es va inaugurar en una mostra de Jorge de la Vega, l'exposició Art d'Argentina de 1920-1994 que va ser preparada pel Museu d'Art Modern de l'Universitat d'Oxford. Este centre cultural va ser inaugurat pel Rei d'Espanya Juan Carlos I. És un espai que destaca la figura de Jorge Luis Borges, la Corona dels Andes i una exhibició de pintura espanyola dels sigles XIX i XX. El proyecte es va realisar en el compromís de Galeries Pacífic per a que destine un àrea important per a la realisació d'activitats culturals, que ya du més de quinze anys complint en eixe compromís.[4]
Vore també
Referències
- ↑ Comissió Nacional de Museus i Monuments i Llocs Històrics. «Llista de bens patrimonials de la Ciutat de Buenos Aires». Archivat des d'el original, el 4 de novembre de 2011.
- ↑ Rogind, William (1937). Història del Ferrocarril del Sud, Ferrocarril del Sud, pp. 132/137.
- ↑ «Galeries Pacífic». www. galeriaspacifico. com. ar. Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2017. Consultat el 5 de juliol de 2019.
- ↑ «Galerias». www. galeriaspacifico. com. ar. Consultat el 5 de juliol de 2019.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Galerías Pacífico (edificio)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.