Canvis

5 bytes eliminats ,  17:59 30 abr 2015
m
Text reemplaça - 'després' a 'despuix'
Llínea 12: Llínea 12:  
Entre [[1593]] i [[1600]] va eixercir des de [[El Grau (Valéncia)|El Grau]] el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs [[corsari]]s.  
 
Entre [[1593]] i [[1600]] va eixercir des de [[El Grau (Valéncia)|El Grau]] el càrrec de «capità de cavalleria de la costa del regne», al cap d'una companyia de cavalleria la missió de la qual era la defensa de les costes valencianes dels atacs [[corsari]]s.  
   −
Després d'un desafortunat matrimoni en [[1593]] en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de [[1595]] va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del [[senyor d'Andilla]], en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en [[1597]] moria sa mare i poc després la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per [[Andrés Rei d'Artieda]] i [[Cristóbal de Virués]], entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a [[Lope de Vega]], que llavors recalava en [[Valéncia]], i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.  
+
Després d'un desafortunat matrimoni en [[1593]] en Helena Fenollar, que acabaria en separació, va deixar numerosos testimonis d'infelicitat conjugal en les seues obres, a finals de [[1595]] va contraure noces en marquesa Girón de Rebolledo, filla del [[senyor d'Andilla]], en la que va tindre una filla. Pero la desgràcia va vindre a trencar la família, puix en [[1597]] moria sa mare i poc despuix la seua esposa i la seua única filla, Joana. Fins a este any el seu teatre havia seguit la dramatúrgia del grup d'autors valencians format per [[Andrés Rei d'Artieda]] i [[Cristóbal de Virués]], entre atres, pero fon llavors quan degué conéixer a [[Lope de Vega]], que llavors recalava en [[Valéncia]], i la concepció nova del teatre del «Fènix dels enginys» li va influir de modo notable.  
   −
Buscant ampar, cap a [[1601]] va entrar al servici de [[Carlos de Borja]], [[ducat de Gandía|duc de Gandia]], com «procurador general». En [[1606]] es troba en [[Itàlia]] servint al [[virrei de Nàpols]], [[Juan Alonso Pimentel d'Herrera]], [[comte de Benavente]], i poc després fon nomenat pel virrei [[governador]] de [[Scigliano]]. Va tornar cap a [[1609]] a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en [[1616]] la «[[Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs]]».<ref>Vicente L. Simó Santonja, [http://www.valenciahui.com/opinion/opinion.php/2008/08/03/academia_de_los_montaneses_del_parnaso_1  «Acadèmia dels montanyesos del Parnàs»], ''Valéncia Hui'', 3-8-2008.</ref> En [[1618]] s'imprimix en [[Valéncia]] la ''Primera Part'' de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.<ref>Guillén de Castro, ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, [[1618]].</ref>
+
Buscant ampar, cap a [[1601]] va entrar al servici de [[Carlos de Borja]], [[ducat de Gandía|duc de Gandia]], com «procurador general». En [[1606]] es troba en [[Itàlia]] servint al [[virrei de Nàpols]], [[Juan Alonso Pimentel d'Herrera]], [[comte de Benavente]], i poc despuix fon nomenat pel virrei [[governador]] de [[Scigliano]]. Va tornar cap a [[1609]] a Valéncia, a on va contraure una greu malaltia que li va mantindre convalescent durant tres anys. En la seua ciutat natal va intentar revitalisar les acadèmies poètiques creant en [[1616]] la «[[Acadèmia dels Montanyesos del Parnàs]]».<ref>Vicente L. Simó Santonja, [http://www.valenciahui.com/opinion/opinion.php/2008/08/03/academia_de_los_montaneses_del_parnaso_1  «Acadèmia dels montanyesos del Parnàs»], ''Valéncia Hui'', 3-8-2008.</ref> En [[1618]] s'imprimix en [[Valéncia]] la ''Primera Part'' de les seues comèdies, dotze obres que comprenien drames des de la seua primera etapa valenciana de 1593.<ref>Guillén de Castro, ''Primera Part de les comèdies del senyor Guillén de Castro natural de la ciutat de Valéncia'', Valéncia, Felipe Mey, [[1618]].</ref>
    
A finals d'eixe any o començaments del [[1619]] va anar a provar fortuna en l'escena [[Madrit|madrilenya]]  servint a [[Juan Téllez Girón]], [[marqués de Peñafiel]], primogènit del senyor [[Pedro Téllez-Girón (I Duc d'Osuna)|Pedro Girón]], [[Duc d'Osuna]]; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en [[1619]] per la beatificació i canonisació de [[Isidre Llaurador|sant Isidre]]. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de [[Antonio de Prado]] i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de [[Lope de Vega]], [[Miguel de Cervantes]], [[Baltasar Gracián]] i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra ''[[Les joventuts del Cid]] '' fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica ''Dido i Enees'', que va supondre el torrejament  de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.
 
A finals d'eixe any o començaments del [[1619]] va anar a provar fortuna en l'escena [[Madrit|madrilenya]]  servint a [[Juan Téllez Girón]], [[marqués de Peñafiel]], primogènit del senyor [[Pedro Téllez-Girón (I Duc d'Osuna)|Pedro Girón]], [[Duc d'Osuna]]; allí participa en numerosos certàmens poètics, com els convocats en [[1619]] per la beatificació i canonisació de [[Isidre Llaurador|sant Isidre]]. En este periodo es va intensificar notablement la seua activitat lliterària. Les seues obres són representades per la companyia de [[Antonio de Prado]] i obté el ple reconeiximent com a poeta dramàtic, puix rep els elogis de [[Lope de Vega]], [[Miguel de Cervantes]], [[Baltasar Gracián]] i d'atres dramaturcs contemporaneus. La seua obra ''[[Les joventuts del Cid]] '' fon valorada ya en estos anys com un fita del drama històric nacional. També va triumfar en la comèdia, mercé a l'èxit de la mitològica ''Dido i Enees'', que va supondre el torrejament  de l'actriu Ángela Dido, al paper de la qual va deure el seu nom artístic.
   −
Fon nomenat [[Orde de Santiago|cavaller de Santiago]] en [[1623]] encara que, pel fet que fon involucrat en [[1624]] com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del [[nunci]] (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En [[1625]] va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la ''Part Segona'' de les seues comèdies,<ref>Guillén de Castro, ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', [[Valéncia]], Miguel Sorolla, [[1625]].</ref> que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de [[1631]] després de testar a favor de la seua esposa.
+
Fon nomenat [[Orde de Santiago|cavaller de Santiago]] en [[1623]] encara que, pel fet que fon involucrat en [[1624]] com a supost instigador de la mort d'un cavalleriç del [[nunci]] (assunt del que fon absolt), no va poder vestir els codiciats hàbits. En [[1625]] va contraure nou matrimoni en Ángela María Salgado, una dama de companyia de l'esposa del seu protector el ya Duc d'Osuna, una jove més de trenta anys menor que ell. Estranya un matrimoni tan desigual quan en les seues comèdies havia satirisat sovint el casament entre hòmens d'edat provecta i jovenetes. No obstant Guillem havia passat tota la seua vida buscant la protecció de la noblea degut als seus freqüents problemes econòmics. El dot d'esta joveneta li va permetre passar en esplai els anys que li restaven de vida. En el terreny lliterari, mana imprimir la ''Part Segona'' de les seues comèdies,<ref>Guillén de Castro, ''Part Segona de les comèdies del senyor Guillem de Castro'', [[Valéncia]], Miguel Sorolla, [[1625]].</ref> que fon l'últim volum d'obres dramàtiques que va publicar. La resta de la seua obra atribuïda o en colaboració, ha segut recopilada a partir de manuscrits solts i edicions dels representants de l'época. Va morir el 28 de juliol de [[1631]] despuix de testar a favor de la seua esposa.
    
== Obra ==
 
== Obra ==
Llínea 78: Llínea 78:     
==== ''El curiós impertinent'' ====
 
==== ''El curiós impertinent'' ====
Escrita cap a [[1606]], poc després de publicar-se la primera part del ''Quixot'' de [[1605]], és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «[[El curiós impertinent]]» de [[Miguel de Cervantes|Cervantes]], novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.
+
Escrita cap a [[1606]], poc despuix de publicar-se la primera part del ''Quixot'' de [[1605]], és una de les cimes de la dramatúrgia guilleniana. Presa el seu asunte de «[[El curiós impertinent]]» de [[Miguel de Cervantes|Cervantes]], novela intercalada en la primera part de la màxima narració cervantina. Pero Guillem de Castro amplia els antecedents, la intriga es fa més complexa i matisa la caracterisació sicològica dels personages en gran penetració, construint verosímils situacions dramàtiques. Ademés d'això, modifica el desenllaç per a fer honor a la justícia poètica, que exigia que els sacrificis en pro de l'amistat de Lotario siguen pagats en l'única mort d'Anselmo i la consecució per fi de Camila, la dona amada, que prèviament havia sacrificat Lotario al caprig del seu amic.
 
==== ''El senyor Quixot de la Manxa'' ====
 
==== ''El senyor Quixot de la Manxa'' ====
   Llínea 95: Llínea 95:  
Composta entre [[1605]] i [[1615]] i de caràcter històric-llegendari, està inspirada en el cicle de [[romanç]]s sobre el Cid i ha segut considerada tradicionalment per la crítica com l'obra cima de Guillén de Castro. La intriga descendix d'una cadena que conecta l'èpica tardana de les ''[[Joventuts de Rodrigo]] '' i les cròniques [[Alfons X el Sabio|alfonsines]] en el romancer i d'ací es refon en la tradició dramàtica d'utilisar les llegendes històriques per a crear un teatre nacional, llabor que devem tant a Lope de Vega com a '''Guillén de Castro'''.<ref>Hostaler Romans ya parlava del «bon instint  d'apoderar-se dels assunts històrics i cavallerescs nacionals més propis per a excitar la simpatia del públic espanyol, Calcant-los sobre els nostres antics romancers, i impregnant-los en el seu mateix colorit» en ''Dramàtics contemporanis a [[Lope de Vega]] '', [[Madrit]], Biblioteca d'Autors Espanyols, [[1951]] (1a edició de [[1857]]), p. XXIX. ''Apud'' Gemma Domingo Carvajal, [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ''op. cit.'', cap. II, p. 39.]</ref>
 
Composta entre [[1605]] i [[1615]] i de caràcter històric-llegendari, està inspirada en el cicle de [[romanç]]s sobre el Cid i ha segut considerada tradicionalment per la crítica com l'obra cima de Guillén de Castro. La intriga descendix d'una cadena que conecta l'èpica tardana de les ''[[Joventuts de Rodrigo]] '' i les cròniques [[Alfons X el Sabio|alfonsines]] en el romancer i d'ací es refon en la tradició dramàtica d'utilisar les llegendes històriques per a crear un teatre nacional, llabor que devem tant a Lope de Vega com a '''Guillén de Castro'''.<ref>Hostaler Romans ya parlava del «bon instint  d'apoderar-se dels assunts històrics i cavallerescs nacionals més propis per a excitar la simpatia del públic espanyol, Calcant-los sobre els nostres antics romancers, i impregnant-los en el seu mateix colorit» en ''Dramàtics contemporanis a [[Lope de Vega]] '', [[Madrit]], Biblioteca d'Autors Espanyols, [[1951]] (1a edició de [[1857]]), p. XXIX. ''Apud'' Gemma Domingo Carvajal, [http://www.tdcat.cesca.es/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0228106-104711//02.GDC_CAP2.Pdf ''op. cit.'', cap. II, p. 39.]</ref>
   −
L'obra conté abundants passages de gran vigor poètic i emocionat lirisme, com es pot apreciar en el [[monòlec]] de Rodrigo que, després de conéixer l'afront patit per son pare, es dispon a reparar l'ofensa, conscient de la desgràcia que en els amors de Ximena tal acte pot ocasionar:
+
L'obra conté abundants passages de gran vigor poètic i emocionat lirisme, com es pot apreciar en el [[monòlec]] de Rodrigo que, despuix de conéixer l'afront patit per son pare, es dispon a reparar l'ofensa, conscient de la desgràcia que en els amors de Ximena tal acte pot ocasionar:
 
<div class style="-moz-column-count:2; column-count:2;">
 
<div class style="-moz-column-count:2; column-count:2;">
 
{{Cita|
 
{{Cita|