Canvis

Els alquimistes fonamentaven la seua ciència en qué l'univers estava compost de quatre [[element clàssic|elements clàssics]] als quals cridaven pel nom vulgar de les substàncies que els representen: terra, aire, foc i aigua,<ref>Josep Maria Amigó i Luis E. Ochando, ''[http://books.google.cat/books?id=wvJtHCIIUYcC&pg=PA15&dq=terra,+aire,+foc+i+aigua+alquimia&hl=ca&ei=def7TJnnNIjqOdCA-dQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false Geologia i química del cosmos i de la Terra]'', p.15</ref> i en ells preparaven un quint element que contenia la potència dels quatre en la seua màxima exaltació i equilibri.  

Els alquimistes fonamentaven la seua ciència en qué l'univers estava compost de quatre [[element clàssic|elements clàssics]] als quals cridaven pel nom vulgar de les substàncies que els representen: terra, aire, foc i aigua,<ref>Josep Maria Amigó i Luis E. Ochando, ''[http://books.google.cat/books?id=wvJtHCIIUYcC&pg=PA15&dq=terra,+aire,+foc+i+aigua+alquimia&hl=ca&ei=def7TJnnNIjqOdCA-dQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCgQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false Geologia i química del cosmos i de la Terra]'', p.15</ref> i en ells preparaven un quint element que contenia la potència dels quatre en la seua màxima exaltació i equilibri.  

La majoria dels alquimistes eren investigadors cults, inteligents i benintencionats, i fins i tot distinguits científics, com [[Isaac Newton]] i [[Robert Boyle]].<ref>{{es}}{{en}} Harold J. Cook, ''[http://books.google.cat/books?id=UiyMb57iXSwC&pg=PA68&dq=Robert+Boyle+alquimia&hl=ca&ei=tuj7TOzoEo3tOb2ToNUK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDAQ6AEwAQ#v=onepage&q=Robert%20Boyle%20alquimia&f=false El declinar de l'alquímia]'', a ''Alquímia: ciencia y pensamiento a través de los libros''</ref> Estes innovadors varen intentar explorar i investigar la naturalea mateixa. La base és un coneiximent del règim del foc i de les substàncies elementals del que després de profundes meditacions es passa a la pràctica, començant per construir un [[atanor|forn alquímic]].A sovint les seues mancances havien de suplir-se en l'[[experimentació]], les tradicions i moltes especulacions per profundisar en el seu art.

La majoria dels alquimistes eren investigadors cults, inteligents i benintencionats, i fins i tot distinguits científics, com [[Isaac Newton]] i [[Robert Boyle]].<ref>{{es}}{{en}} Harold J. Cook, ''[http://books.google.cat/books?id=UiyMb57iXSwC&pg=PA68&dq=Robert+Boyle+alquimia&hl=ca&ei=tuj7TOzoEo3tOb2ToNUK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDAQ6AEwAQ#v=onepage&q=Robert%20Boyle%20alquimia&f=false El declinar de l'alquímia]'', a ''Alquímia: ciencia y pensamiento a través de los libros''</ref> Estes innovadors varen intentar explorar i investigar la naturalea mateixa. La base és un coneiximent del règim del foc i de les substàncies elementals del que despuix de profundes meditacions es passa a la pràctica, començant per construir un [[atanor|forn alquímic]].A sovint les seues mancances havien de suplir-se en l'[[experimentació]], les tradicions i moltes especulacions per profundisar en el seu art.

Per als alquimistes tota substància es componia de tres parts: [[Mercuri (element)|mercuri]], [[sofre]] i [[Sal comuna|sal]]<ref>{{es}} René Guénon, ''[http://books.google.cat/books?id=5cEmbSU4YYwC&pg=PA103&dq=mercuri+sofre+sal+alquimia&hl=ca&ei=0un7TMmxF4qZOryb7NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CFoQ6AEwCQ#v=onepage&q&f=false La gran Tríada]'', p.103</ref>sent estes els noms vulgars que comunament s'usaven per designar a l'[[esperit]], l'[[ànima]] i el [[cos]], estes tres parts eren nomenades principis. Per manipulació de les substàncies i a través de diferents operacions, separaven cadascuna de les tres parts que després havien de ser purificades individualment, cadascuna d'acort al règim de foc que li és propícia, la sal en foc de fusió i el mercuri i el sofre en destilacions recurrents i suaus. Després de ser purificades les tres parts en una llabor que solia comportar molt de temps i que havien de vigilar-se els aspectes planetaris les tres parts havien d'unir-se per formar una atra vegada la substància inicial. Una vegada fet tot això la substància adquiria certs poders.

Per als alquimistes tota substància es componia de tres parts: [[Mercuri (element)|mercuri]], [[sofre]] i [[Sal comuna|sal]]<ref>{{es}} René Guénon, ''[http://books.google.cat/books?id=5cEmbSU4YYwC&pg=PA103&dq=mercuri+sofre+sal+alquimia&hl=ca&ei=0un7TMmxF4qZOryb7NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=10&ved=0CFoQ6AEwCQ#v=onepage&q&f=false La gran Tríada]'', p.103</ref>sent estes els noms vulgars que comunament s'usaven per designar a l'[[esperit]], l'[[ànima]] i el [[cos]], estes tres parts eren nomenades principis. Per manipulació de les substàncies i a través de diferents operacions, separaven cadascuna de les tres parts que despuix havien de ser purificades individualment, cadascuna d'acort al règim de foc que li és propícia, la sal en foc de fusió i el mercuri i el sofre en destilacions recurrents i suaus. Després de ser purificades les tres parts en una llabor que solia comportar molt de temps i que havien de vigilar-se els aspectes planetaris les tres parts havien d'unir-se per formar una atra vegada la substància inicial. Una vegada fet tot això la substància adquiria certs poders.

Els aprenents d'alquimistes, en general havien de començar per treballar en el regne vegetal fins a dominar el règim del foc, les diverses operacions i el règim del temps. A lo llarc de l'història de la disciplina, es varen esforçar en entendre la naturalea d'estes principis i varen trobar algun orde i sentit en els resultats dels seus experiments alquímics, que a sovint eren socavats per [[reactiu]]s impurs o malament caracterisats, falta de mesures quantitatives i [[nomenclatura]] hermètica. Això motivava que molts anys després d'intensos esforços acabassen arruïnats i maleint l'alquímia.

Els aprenents d'alquimistes, en general havien de començar per treballar en el regne vegetal fins a dominar el règim del foc, les diverses operacions i el règim del temps. A lo llarc de l'història de la disciplina, es varen esforçar en entendre la naturalea d'estes principis i varen trobar algun orde i sentit en els resultats dels seus experiments alquímics, que a sovint eren socavats per [[reactiu]]s impurs o malament caracterisats, falta de mesures quantitatives i [[nomenclatura]] hermètica. Això motivava que molts anys despuix d'intensos esforços acabassen arruïnats i maleint l'alquímia.

Els alquimistes per diferenciar les substàncies vulgars d'aquelles fabricades per l'art alquímic, que sent designades pel mateix nom d'acort a alguna de les seues propietats, procedien a usar l'apelatiu de «filosòfic» o «nostre». Aixina, es parlava de «la nostra aigua» per diferenciar-la de l'aigua corrent, pero a lo llarc dels texts alquímics s'assumix que l'aprenent ya sap diferenciar una d'una atra i, a vegades, explícitament no s'usa, ya que d'acort a l'art hermètic «no s'ha de donar perles als porcs», raó per la qual molts fracassaven en seguir al peu de la lletra les diferents receptes. La «[[alucinació]]» només se conseguia després d'ardus anys de rigorós estudi i experimentació. Una vegada que l'aprenent conseguia controlar el foc, el temps dels processos i els processos mateixos en el regne vegetal, estava llest per accedir als [[arcans majors]], això és, els mateixos treballs en el regne animal i mineral. Sostenien que la potència dels [[teràpia|remeis]] era proporcional a cada naturalea.

Els alquimistes per diferenciar les substàncies vulgars d'aquelles fabricades per l'art alquímic, que sent designades pel mateix nom d'acort a alguna de les seues propietats, procedien a usar l'apelatiu de «filosòfic» o «nostre». Aixina, es parlava de «la nostra aigua» per diferenciar-la de l'aigua corrent, pero a lo llarc dels texts alquímics s'assumix que l'aprenent ya sap diferenciar una d'una atra i, a vegades, explícitament no s'usa, ya que d'acort a l'art hermètic «no s'ha de donar perles als porcs», raó per la qual molts fracassaven en seguir al peu de la lletra les diferents receptes. La «[[alucinació]]» només se conseguia despuix d'ardus anys de rigorós estudi i experimentació. Una vegada que l'aprenent conseguia controlar el foc, el temps dels processos i els processos mateixos en el regne vegetal, estava llest per accedir als [[arcans majors]], això és, els mateixos treballs en el regne animal i mineral. Sostenien que la potència dels [[teràpia|remeis]] era proporcional a cada naturalea.

Els treballs dels alquimistes es basaven en les naturalees, a cada regne li corresponia una meta: al regne mineral la [[transmutació]] de metals vulgars en [[or]] o [[argent]], al regne animal la creació d'una «[[panacea universal|panacea]]», un remei que supostament gojaria de totes les malalties i prolongaria la vida indefinidament.<ref>Antonio Las Heras, ''[http://books.google.cat/books?id=j9E245BRQP0C&pg=PA57&dq=panacea+alquimia&hl=ca&ei=Iev7TNn_DMaWOqqw1NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CDwQ6AEwBA#v=onepage&q=panacea%20alquimia&f=false Alquímia/Alchemy]'', p.57 {{es}} </ref>  

Els treballs dels alquimistes es basaven en les naturalees, a cada regne li corresponia una meta: al regne mineral la [[transmutació]] de metals vulgars en [[or]] o [[argent]], al regne animal la creació d'una «[[panacea universal|panacea]]», un remei que supostament gojaria de totes les malalties i prolongaria la vida indefinidament.<ref>Antonio Las Heras, ''[http://books.google.cat/books?id=j9E245BRQP0C&pg=PA57&dq=panacea+alquimia&hl=ca&ei=Iev7TNn_DMaWOqqw1NQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=5&ved=0CDwQ6AEwBA#v=onepage&q=panacea%20alquimia&f=false Alquímia/Alchemy]'', p.57 {{es}} </ref>  

L'orige de l'alquímia occidental pot situar-se en l'[[Antic Egipte]]. La [[metalúrgia]] i el [[misticisme]] estaven inexorablement unides al món antic. L'alquimia, la medicina i fins i tot la màgia eren aspectes de la religió en l'Antic Egipte i, per tant, del domini de la classe sacerdotal. Segons la tradició egípcia, el [[faraó]] [[Kheops]] va ser el més antic alquimista i l'autor del primer tractat d'alquímia.<ref>José Ignacio Velasco Montes, ''[http://www.institutoestudiosantiguoegipto.com/medicina5-1_velasco.htm Màgia, alquímia y medicina en el Antiguo Egipto]'' {{es}} </ref>  

L'orige de l'alquímia occidental pot situar-se en l'[[Antic Egipte]]. La [[metalúrgia]] i el [[misticisme]] estaven inexorablement unides al món antic. L'alquimia, la medicina i fins i tot la màgia eren aspectes de la religió en l'Antic Egipte i, per tant, del domini de la classe sacerdotal. Segons la tradició egípcia, el [[faraó]] [[Kheops]] va ser el més antic alquimista i l'autor del primer tractat d'alquímia.<ref>José Ignacio Velasco Montes, ''[http://www.institutoestudiosantiguoegipto.com/medicina5-1_velasco.htm Màgia, alquímia y medicina en el Antiguo Egipto]'' {{es}} </ref>  

L'alquimia egípcia és coneguda principalment a través dels escrits d'antics filòsofs [[Grècia|grecs]] (helènics), que al seu torn han perdurat a sovint només en traduccions islàmiques. Pràcticament no s'ha conservat cap document egipci original sobre l'alquímia. Estos escrits, si varen existir, provablement es varen perdre quan l'[[emperador romà]] [[Diocleci]] va ordenar la crema de llibres alquímics, atesos els problemes que suponia la falsificació de metals,<ref>{{en}} Henry Marshall Leicester, ''[http://books.google.cat/books?id=aJZVQnqcwv4C&pg=PA47&dq=dioclecian+alchemy+292&hl=ca&ei=Nuf9TIXqPMX5sga98bj9BQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCYQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false The historical background of chemistry]'', p.47</ref> i després de sofocar una revolta en Aleixandria ([[292]]), que havia passat en un centre d'alquímia egípcia.

L'alquimia egípcia és coneguda principalment a través dels escrits d'antics filòsofs [[Grècia|grecs]] (helènics), que al seu torn han perdurat a sovint només en traduccions islàmiques. Pràcticament no s'ha conservat cap document egipci original sobre l'alquímia. Estos escrits, si varen existir, provablement es varen perdre quan l'[[emperador romà]] [[Diocleci]] va ordenar la crema de llibres alquímics, atesos els problemes que suponia la falsificació de metals,<ref>{{en}} Henry Marshall Leicester, ''[http://books.google.cat/books?id=aJZVQnqcwv4C&pg=PA47&dq=dioclecian+alchemy+292&hl=ca&ei=Nuf9TIXqPMX5sga98bj9BQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCYQ6AEwAA#v=onepage&q&f=false The historical background of chemistry]'', p.47</ref> i despuix de sofocar una revolta en Aleixandria ([[292]]), que havia passat en un centre d'alquímia egípcia.

El procés d'adobar [[pell]]s [[animals]] ya es coneixia en l'[[periodo predinàstic d'Egipte|Egipte predinàstic]] en temps tan antics com el VI milenari aC, hi ha proves d'anàlisis químics durant els periodos [[Naqada]], com ferramentes de [[coure]],<ref>Museu Petrie: ''[http://www.digitalegypt.ucl.ac.uk/naqada/tombs/finds7.html objecte 5437]''</ref> i la invenció del morter.<ref>{{en}} Thom F. Cavalli, ''[http://books.google.cat/books?id=bf5Z_v0KBegC&pg=PA270&dq=alchemy+naquada&hl=ca&ei=9ev9TMqjEMTOswbJ7d2YBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCsQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Embodying Osiris: The Secrets of Alchemical Transformation]'', p.82</ref>  

El procés d'adobar [[pell]]s [[animals]] ya es coneixia en l'[[periodo predinàstic d'Egipte|Egipte predinàstic]] en temps tan antics com el VI milenari aC, hi ha proves d'anàlisis químics durant els periodos [[Naqada]], com ferramentes de [[coure]],<ref>Museu Petrie: ''[http://www.digitalegypt.ucl.ac.uk/naqada/tombs/finds7.html objecte 5437]''</ref> i la invenció del morter.<ref>{{en}} Thom F. Cavalli, ''[http://books.google.cat/books?id=bf5Z_v0KBegC&pg=PA270&dq=alchemy+naquada&hl=ca&ei=9ev9TMqjEMTOswbJ7d2YBg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCsQ6AEwAQ#v=onepage&q&f=false Embodying Osiris: The Secrets of Alchemical Transformation]'', p.82</ref>  

[[Albert el Gran]] i [[Tomàs d'Aquino]] varen ser dos membres de l'[[Orde dels Predicadors]] que varen estudiar a Aristòtil i varen treballar en la reconciliació de les diferències entre la filosofia i el cristianisme. Tomàs d'Aquino també va treballar intensament en desenrollar el [[método científic]]. Fins i tot va estar tan llunt com per a afirmar que els universals podrien ser descoberts només per mig del [[raonament llògic]] i, com la [[raó]] no pot oposar-se a Deu, deu per tant ser compatible en la [[teologia]].<ref>{{en}} C. Warren Hollister, ''Medieval Europe: A Short History'', p. 290-294, p.255</ref> Això contradeya la comunament acceptada creença platònica que els universals es trobaven només per mig de l'[[iluminació divina]]. Abdós varen estar entre els primers en emprendre l'examen de la teoria alquímica i ells mateixos podrien ser considerats alquimistes, excepte pel fet que varen fer poc quant a l'[[experimentació]].

[[Albert el Gran]] i [[Tomàs d'Aquino]] varen ser dos membres de l'[[Orde dels Predicadors]] que varen estudiar a Aristòtil i varen treballar en la reconciliació de les diferències entre la filosofia i el cristianisme. Tomàs d'Aquino també va treballar intensament en desenrollar el [[método científic]]. Fins i tot va estar tan llunt com per a afirmar que els universals podrien ser descoberts només per mig del [[raonament llògic]] i, com la [[raó]] no pot oposar-se a Deu, deu per tant ser compatible en la [[teologia]].<ref>{{en}} C. Warren Hollister, ''Medieval Europe: A Short History'', p. 290-294, p.255</ref> Això contradeya la comunament acceptada creença platònica que els universals es trobaven només per mig de l'[[iluminació divina]]. Abdós varen estar entre els primers en emprendre l'examen de la teoria alquímica i ells mateixos podrien ser considerats alquimistes, excepte pel fet que varen fer poc quant a l'[[experimentació]].

El primer alquimista autèntic en l'Europa medieval va ser [[Roger Bacon]], un [[franciscà]] d'[[Oxford]] que va estudiar l'[[òptica]] i els [[llingüística|llenguages]] ademés de l'alquímia. La seua obra va supondre tant per a l'alquímia com la de [[Robert Boyle]] per a la [[química]] i la de [[Galileu Galilei]] per l'[[astronomia]] i la [[física]]. Els ideals franciscans de conquistar el món en lloc de rebujar-ho li varen portar a la seua convicció que l'experimentació era més important que el raonament: «De les tres formes en les quals els hòmens pensen que adquirixen [[coneiximent]] de les coses: autoritat, [[raó|raonament]] i [[experiència]], només l'última és efectiva i capaç de portar la pau a l'intelecte.»<ref>{{en}} Roger Bacon, ''Speculum Alchemiæ'', p. 367</ref> «La ciència experimental controla les conclusions de totes les atres ciències. Revela veritats que el raonament dels principis generals mai haurien descobert».<ref>{{en}} C. Warren Hollister, ''Medieval Europe: A Short History'', p. 294-295</ref> A Roger Bacon també se li ha atribuït l'inici de la investigació de la [[pedra filosofal]] i de l'elixir de la vida. La idea de la [[immortalitat]] va ser reemplaçada per la noció de la [[longevitat]]: després de tot, el temps que l'home passa en la Terra era simplement per esperar i preparar-se per a la immortalitat al món de Deu. La immortalitat en la Terra no encaixava en la teologia cristiana.<ref>{{en}} Michael Edwardes, ''The Dark Side of History'', p.37−38. Nova York: Stein and Day, 1977</ref>

El primer alquimista autèntic en l'Europa medieval va ser [[Roger Bacon]], un [[franciscà]] d'[[Oxford]] que va estudiar l'[[òptica]] i els [[llingüística|llenguages]] ademés de l'alquímia. La seua obra va supondre tant per a l'alquímia com la de [[Robert Boyle]] per a la [[química]] i la de [[Galileu Galilei]] per l'[[astronomia]] i la [[física]]. Els ideals franciscans de conquistar el món en lloc de rebujar-ho li varen portar a la seua convicció que l'experimentació era més important que el raonament: «De les tres formes en les quals els hòmens pensen que adquirixen [[coneiximent]] de les coses: autoritat, [[raó|raonament]] i [[experiència]], només l'última és efectiva i capaç de portar la pau a l'intelecte.»<ref>{{en}} Roger Bacon, ''Speculum Alchemiæ'', p. 367</ref> «La ciència experimental controla les conclusions de totes les atres ciències. Revela veritats que el raonament dels principis generals mai haurien descobert».<ref>{{en}} C. Warren Hollister, ''Medieval Europe: A Short History'', p. 294-295</ref> A Roger Bacon també se li ha atribuït l'inici de la investigació de la [[pedra filosofal]] i de l'elixir de la vida. La idea de la [[immortalitat]] va ser reemplaçada per la noció de la [[longevitat]]: despuix de tot, el temps que l'home passa en la Terra era simplement per esperar i preparar-se per a la immortalitat al món de Deu. La immortalitat en la Terra no encaixava en la teologia cristiana.<ref>{{en}} Michael Edwardes, ''The Dark Side of History'', p.37−38. Nova York: Stein and Day, 1977</ref>

Bacon no va ser l'únic alquimista d'esta época pero sí el més important. Les seues obres varen ser usades per incontables alquimistes entre els [[sigle XV|sigles XV]] i [[sigle XIX|XIX]]. Atres alquimistes de la seua mateixa época varen compartir diversos trets. Primer, i més òbviament, quasi tots varen ser membres del clericat. Això es devia simplement al fet que poca gent fora de les escoles parroquials tenia l'educació necessària per examinar les obres derivades de l'àrap. Ademés, l'alquímia en esta época era autorisada per l'iglésia com un bon método d'explorar i desenrollar la teologia. L'alquimia era interessant per a l'àmplia varietat de clergues perqué oferia una visió racionalista de l'univers a on els hòmens en prou feines estaven començant a deprendre sobre el racionalisme.<ref>{{en}} Michael Edwardes, ''The Dark Side of History'', p.24-27. Nova York: Stein and Day, 1977</ref>

Bacon no va ser l'únic alquimista d'esta época pero sí el més important. Les seues obres varen ser usades per incontables alquimistes entre els [[sigle XV|sigles XV]] i [[sigle XIX|XIX]]. Atres alquimistes de la seua mateixa época varen compartir diversos trets. Primer, i més òbviament, quasi tots varen ser membres del clericat. Això es devia simplement al fet que poca gent fora de les escoles parroquials tenia l'educació necessària per examinar les obres derivades de l'àrap. Ademés, l'alquímia en esta época era autorisada per l'iglésia com un bon método d'explorar i desenrollar la teologia. L'alquimia era interessant per a l'àmplia varietat de clergues perqué oferia una visió racionalista de l'univers a on els hòmens en prou feines estaven començant a deprendre sobre el racionalisme.<ref>{{en}} Michael Edwardes, ''The Dark Side of History'', p.24-27. Nova York: Stein and Day, 1977</ref>

Cap a finals del [[sigle XIII]], l'alquímia s'havia desenrollat fins a un sistema de creences molt estructurat. Els adeptes creen en la teoria d'Hermes sobre el macrocosmos-microcosmos, és dir, creen que els processos que afecten els minerals i atres substàncies podien tindre un efecte en el cos humà (per eixemple, si un deprengué el secret de purificar or, podria usar la mateixa tècnica per a purificar l'[[ànima]] humana). Creen en els quatre elements i les quatre qualitats anteriorment descrites i tenien una forta tradició d'amagar les seues idees escrites en un llaberint d'[[argot]] codificat ple de paranys per a despistar als no iniciats. Finalment, els alquimistes practicaven el seu art: experimentaven activament en substàncies químiques i feen [[observació|observacions]] i [[teoria|teories]] sobre com funcionava l'univers. Tota la seua filosofia girava entorn de la seua creença en qué l'ànima de l'home estava dividida dins d'ell després de la caiguda d'Adam. Purificant les dos parts de l'ànima de l'home, este podria reunir-se en Deu.<ref name=TE/>

Cap a finals del [[sigle XIII]], l'alquímia s'havia desenrollat fins a un sistema de creences molt estructurat. Els adeptes creen en la teoria d'Hermes sobre el macrocosmos-microcosmos, és dir, creen que els processos que afecten els minerals i atres substàncies podien tindre un efecte en el cos humà (per eixemple, si un deprengué el secret de purificar or, podria usar la mateixa tècnica per a purificar l'[[ànima]] humana). Creen en els quatre elements i les quatre qualitats anteriorment descrites i tenien una forta tradició d'amagar les seues idees escrites en un llaberint d'[[argot]] codificat ple de paranys per a despistar als no iniciats. Finalment, els alquimistes practicaven el seu art: experimentaven activament en substàncies químiques i feen [[observació|observacions]] i [[teoria|teories]] sobre com funcionava l'univers. Tota la seua filosofia girava entorn de la seua creença en qué l'ànima de l'home estava dividida dins d'ell despuix de la caiguda d'Adam. Purificant les dos parts de l'ànima de l'home, este podria reunir-se en Deu.<ref name=TE/>

En el [[sigle XIV]], la [[pesta negra]] i l'increment de [[guerra|guerres]] i [[fam]]s que varen caracterisar a este segle varen servir d'obstàcul a l'eixercici filosòfic en general.  

En el [[sigle XIV]], la [[pesta negra]] i l'increment de [[guerra|guerres]] i [[fam]]s que varen caracterisar a este segle varen servir d'obstàcul a l'eixercici filosòfic en general.  

En [[Anglaterra]] l'alquímia en esta época s'associa freqüentment en [[John Dee]] (1527-1608), més conegut per les seues facetes d'[[astròlec]], criptógraf i «consultor científic» general de la reina [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]]. Dee era considerat una autoritat en l'obra de [[Roger Bacon]] i va estar prou interessat en l'alquímia per a escriure un llibre sobre ella (''Micos Hieroglyphica'', [[1564]]), influenciat per la [[càbala]]. El soci de Dee, [[Edward Kelley]], que afirmava conversar en [[àngel]]s a través d'una bola de cristal i posseir una pols que transformaria el mercuri en or, pot haver segut la font de l'image popular de l'alquimista-charrador.

En [[Anglaterra]] l'alquímia en esta época s'associa freqüentment en [[John Dee]] (1527-1608), més conegut per les seues facetes d'[[astròlec]], criptógraf i «consultor científic» general de la reina [[Isabel I d'Anglaterra|Isabel I]]. Dee era considerat una autoritat en l'obra de [[Roger Bacon]] i va estar prou interessat en l'alquímia per a escriure un llibre sobre ella (''Micos Hieroglyphica'', [[1564]]), influenciat per la [[càbala]]. El soci de Dee, [[Edward Kelley]], que afirmava conversar en [[àngel]]s a través d'una bola de cristal i posseir una pols que transformaria el mercuri en or, pot haver segut la font de l'image popular de l'alquimista-charrador.

Un alquimista menys conegut d'esta època és [[Michał Sędziwój|Miquel Sendivogius]] ([[1566]]?-[[1636]]), filòsof, mege i pioner de la química [[Polònia|polonesa]]. Segons algunes fonts, va destilar [[oxigen]] en el laboratori al voltant de l'any [[1600]], 170 anys abans que [[Karl Wilhelm Scheele]] i [[Joseph Priestley]], calfant [[salmitre]]. Pensava que el gas resultant era «l'elixir de la vida». Poc després de descobrir este método, es creu que Sendivogius va ensenyar la seua tècnica en [[Cornelius Drebbel]], qui en [[1621]] li donaria aplicació pràctica en un submarí.

Un alquimista menys conegut d'esta època és [[Michał Sędziwój|Miquel Sendivogius]] ([[1566]]?-[[1636]]), filòsof, mege i pioner de la química [[Polònia|polonesa]]. Segons algunes fonts, va destilar [[oxigen]] en el laboratori al voltant de l'any [[1600]], 170 anys abans que [[Karl Wilhelm Scheele]] i [[Joseph Priestley]], calfant [[salmitre]]. Pensava que el gas resultant era «l'elixir de la vida». Poc despuix de descobrir este método, es creu que Sendivogius va ensenyar la seua tècnica en [[Cornelius Drebbel]], qui en [[1621]] li donaria aplicació pràctica en un submarí.

[[Tycho Brahe]] ([[1546]]?-[[1601]]), més conegut per les seues investigacions astronòmiques i astrològiques, era també un alquimista. Va tindre un laboratori expressament construït per a este fi en [[Uraniborg]], el seu observatori i institut d'investigació.

[[Tycho Brahe]] ([[1546]]?-[[1601]]), més conegut per les seues investigacions astronòmiques i astrològiques, era també un alquimista. Va tindre un laboratori expressament construït per a este fi en [[Uraniborg]], el seu observatori i institut d'investigació.

La desaparició de l'alquímia occidental es degut a l'auge de la ciència moderna en el seu émfasis en la rigorosa experimentació quantitativa i el seu desdeny cap a la «sabiduria antiga». Encara que les llavors d'estos successos varen ser plantades ya en el [[sigle XVII]], l'alquímia encara va prosperar durant uns dos-cents anys, i de fet pot ser que conseguixca el seu apogeu en el [[sigle XVIII]]. Tan tart com en [[1781]] [[James Price]] va afirmar haver produït una pols que podia transmutar el mercuri en argent o or.

La desaparició de l'alquímia occidental es degut a l'auge de la ciència moderna en el seu émfasis en la rigorosa experimentació quantitativa i el seu desdeny cap a la «sabiduria antiga». Encara que les llavors d'estos successos varen ser plantades ya en el [[sigle XVII]], l'alquímia encara va prosperar durant uns dos-cents anys, i de fet pot ser que conseguixca el seu apogeu en el [[sigle XVIII]]. Tan tart com en [[1781]] [[James Price]] va afirmar haver produït una pols que podia transmutar el mercuri en argent o or.

[[Robert Boyle]] ([[1627]]?-[[1691]]), més conegut pels seus estudis sobre els gassos (vegeu la [[llei de Boyle]]), va ser un dels pioners del método científic en les investigacions químiques. Boyle no assumia gens en els seus experiments i recopilava tots els datos rellevants: en un experiment típic anotava el lloc en el qual s'efectuava, les característiques del vent, les posicions del [[sol]] i la [[lluna]] i la llectura baromètrica, per si després resultaven ser rellevants (Pilkington p. 11). Este enfocament va acabar portant a la fundació de la química moderna en els sigles XVIII i XIX, basada en els revolucionaris descobriments d'[[Antoine Lavoisier]] i [[John Dalton]], que finalment varen proporcionar un marc de treball llògic, quantitatiu i fiable per entendre les transmutacions de la matèria, revelant la futilitat de les tradicionals metes alquímiques tals com la pedra filosofal.

[[Robert Boyle]] ([[1627]]?-[[1691]]), més conegut pels seus estudis sobre els gassos (vegeu la [[llei de Boyle]]), va ser un dels pioners del método científic en les investigacions químiques. Boyle no assumia gens en els seus experiments i recopilava tots els datos rellevants: en un experiment típic anotava el lloc en el qual s'efectuava, les característiques del vent, les posicions del [[sol]] i la [[lluna]] i la llectura baromètrica, per si despuix resultaven ser rellevants (Pilkington p. 11). Este enfocament va acabar portant a la fundació de la química moderna en els sigles XVIII i XIX, basada en els revolucionaris descobriments d'[[Antoine Lavoisier]] i [[John Dalton]], que finalment varen proporcionar un marc de treball llògic, quantitatiu i fiable per entendre les transmutacions de la matèria, revelant la futilitat de les tradicionals metes alquímiques tals com la pedra filosofal.

Mentrestant, l'alquímia paracélsica va portar al desenroll de la medicina moderna. Els experimentalistes varen descobrir gradualment els mecanismes del cos humà, tals com la circulació de la sanc ([[William Harvey]], [[1616]]), i finalment varen localisar l'orige de moltes malalties en les infeccions en gérmens ([[Robert Koch]] i [[Louis Pasteur]], [[sigle XIX]]) o la falta de nutriens i [[vitamina|vitamines]] ''naturals'' ([[James Lind]], [[Christiaan Eijkman]], [[Casimir Funk]] ''et al''.). Recolzada en el desenroll paralel de la química orgànica, la nova ciència va desplaçar fàcilment a l'alquímia en les seues aplicacions mèdiques, interpretatives i prescriptives, mentres apagava les seues esperances en elixirs miraculosos i mostrava la inefectivitat i fins i tot toxicitat dels seus remeis.

Mentrestant, l'alquímia paracélsica va portar al desenroll de la medicina moderna. Els experimentalistes varen descobrir gradualment els mecanismes del cos humà, tals com la circulació de la sanc ([[William Harvey]], [[1616]]), i finalment varen localisar l'orige de moltes malalties en les infeccions en gérmens ([[Robert Koch]] i [[Louis Pasteur]], [[sigle XIX]]) o la falta de nutriens i [[vitamina|vitamines]] ''naturals'' ([[James Lind]], [[Christiaan Eijkman]], [[Casimir Funk]] ''et al''.). Recolzada en el desenroll paralel de la química orgànica, la nova ciència va desplaçar fàcilment a l'alquímia en les seues aplicacions mèdiques, interpretatives i prescriptives, mentres apagava les seues esperances en elixirs miraculosos i mostrava la inefectivitat i fins i tot toxicitat dels seus remeis.