Canvis

==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ====

==== Unió dels drets de consenyoria dels comtes de Foix a la corona de França ====

{{AP|Comtat de Foix}}

{{AP|Comtat de Foix}}

[[File:Possessions del comte de Foix abans de la seva unió enNavarra.png|thumb|Possessions del Comte de Foix abans de la seua unió en Navarra]]

[[File:Possessions del comte de Foix abans de la seva unió amb Navarra.png|thumb|Possessions del Comte de Foix abans de la seua unió en Navarra]]

El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]].  

El títul de copríncep que compartixen el [[comte de Foix]] i el [[bisbe d'Urgell]] passarà per diverses mans a lo llarc de l'Edat Moderna del costat francés. El final d'este traspàs farà del rei de França copríncep d'Andorra. A partir d'este moment, el títul de copríncep seguirà mantenint-se en [[París]] baix [[monarquia]], [[monarquia parlamentària]], [[dictadura]] o [[república]]. Tanmateix, és interessant vore la llínea evolutiva dels successors fins al rei francés. La filla de Gastó III, [[Isabel de Foix]], es casa en Arquimbald de Grilly ([[comtat de Bigorra]]). L'unió afegix les possessions del comtat de Bigorra a les de Foix. Navarra i Aragó entren en guerra ([[Guerra civil catalana|Guerra Civil Catalana]]) per la successió del tron. Una vegada Navarra és afegida a Aragó, Gastó IV es casa en [[Elionor I de Navarra]], filla del rei d’Aragó [[Joan II el Gran]]. Caterina I de Navarra es casa en Joan III Albert, donant per iniciada la dinastia dels Albert. L’última Albert, Joana III, es casa en la família Borbó, concretament en [[Antoni de Borbó]].  

Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un [[país]] independent que representa una [[nació]] i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’[[estat]] francés, que considerava Andorra un [[protectorat]], i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a [[serf|súbdits]] seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Dos motius van portar a la Revolució del 1933. Primerament la pressió de la joventut andorrà perqué s’establís el sufragi universal masculí. Segon, perqué el Consell General es comportava com a institució independent i representativa dels andorrans i això no agradava als coprínceps. Dit atrament, el parlament es comportava com si fos el govern d’un [[país]] independent que representa una [[nació]] i que actua en coherència als interessos d'esta, sense demanar permís a ningú, llevat de la nació mateixa. L’[[estat]] francés, que considerava Andorra un [[protectorat]], i el bisbe mateix, que seguia percebent els andorrans com a [[serf|súbdits]] seus, llògicament no acceptaven que el Consell General es comportés aixina. L’any 1933 l’escalada de tensió pels dos motius van acabar per esclatar en revolució alhora que els treballadors de FHASA feen vaga. Veem puix en detall esta escalada de tensió entre parlament i coprínceps:{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

*el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés encurses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament,

*el parlament va otorgar la concessió a una agència estrangera d’apostes perqué apostés amb curses cavalls a canvi d’un pagament anual. L’objectiu era construir un hospital, una residència per als padrins del país, uns balnearis,... Els delegats permanents dels coprínceps van anular la decisió presa pel parlament,

*influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a  Espanya, a part de voler que els metres se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les,

*influenciada pel bisbe, Espanya va implantar les primeres escoles laiques. La instrucció pública era una competència del parlament, per tant, va demanar subvenció a  Espanya, a part de voler que els metres se sotmetessin al seu reglament. El bisbe no ho va acceptar i s’hi va negar perqué volia controlar-les,

*el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord,

*el parlament va nomenar un delegat, Andreu Massó i López, pròxim al govern republicà espanyol perqué actués com a intermediari entre el parlament i el govern. Pero esta funció li pertocava al bisbe, este no hi va estar d’acord,

*el parlament es va negar a reconéixer el nomenament del notari episcopal,

*el parlament es va negar a reconéixer el nomenament del notari episcopal,

*el parlament va encarregar a una comissió l’estudi per un registre civil al principat, prerrogativa que pertanyia als recots de cada parròquia, que estaven baix l’orde del bisbe,

*el parlament va encarregar a una comissió l’estudi per un registre civil al principat, prerrogativa que pertanyia als recots de cada parròquia, que estaven baix l’orde del bisbe,

*una comissió del parlament va presentar l’any 1933 al delegat permanent francès una súplica en240 firmes perqués s’establís el sufragi universal masculí. El delegat permanent es va mostrar favorable pero volia que es fes una consulta prèvia a tos els comuns. El parlament va actuar prescindint del bisbe,  

*una comissió del parlament va presentar l’any 1933 al delegat permanent francès una súplica amb 240 firmes perqués s’establís el sufragi universal masculí. El delegat permanent es va mostrar favorable pero volia que es fes una consulta prèvia a tos els comuns. El parlament va actuar prescindint del bisbe,  

*el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

*el parlament va acordar fer elaborar el 1933 una [[Constitució]] per al país, el bisbe no hi va acordar{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants enforça temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Un cop repassats els punts successius que engendren l’escala de tensió, centrem-nos en l’esclat. L’abril del 1933 un grup d’uns 80 “joves andorrans”, que es van autoanomenar aixina perqué no gaudien de dret a vot, el que fa supondre que eren o fills d’immigrants o immigrants amb força temps al país que ya es consideraven andorrans, van entrar a la [[Casa de la Vall]], van tancar les portes i exigir al Consell General que promulgués un decret que atorgués el sufragi universal masculí. Pressionat, el Consell General cedeix a les exigències el 5 d’abril del 1933. Este colectiu de jóvens, de fet, va escriure un manifest en el qual es pot entendre les seues reclames i que va pronunciar al parlament mateix. S’hi solicitava una “Constitució democràtica” en qué es delimités els deures i obligacions dels coprínceps i els drets del “poble andorrà”. Volien “[[Llibertat d'expressió|llibertat de consciència, pensament i paraula]]”, “garantia dels drets individuals i col·lectius”, la majoria d’edat als 23 anys apelant que a França s’era major i elector als 21. Aixina mateix exigien el [[sufragi universal masculí]], la “proclamació dels candidats” a les eleccions “15 dies abans” dels comicis. Creien que calia “desenrollar i protegir el turisme”, “ensenyança en llengua catalana” això sí “sense” vetar “qualsevol atra llengua”. En este sentit, volien “ensenyament de la noia” i finalment, unint-se a les reclamacions dels obrers de FHASA, una “reglamentació del treball i fent possible que l’obrer guanyi un sou adequat a les necessitats de la vida”.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

[[File:Sufragi Universal Masculí a Andorra.jpg|thumb|Portada de La Vanguardia del 1933 on se segueixen les primeres eleccions ensufragi universal masculí a Andorra]]

[[File:Sufragi Universal Masculí a Andorra.jpg|thumb|Portada de La Vanguardia del 1933 on se segueixen les primeres eleccions amb sufragi universal masculí a Andorra]]

L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un període d’un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, per mig de el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per otorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dos delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}  

L’aprovació del sufragi universal masculí provocava un enfrontament de competències entre el Consell General i els coprínceps, raó per la qual ells mateixos van actuar. Considerant l’actuació del Consell General, recordem-ho pressionats pel poble, com una desobediència a les autoritats màximes (els coprínceps) el Tribunal de Corts, monopolitzat des del migeval pels coprínceps, va dictar una sentència per la qual destituïa el Consell General i excloïa els síndics de tot càrrec públic per un període d’un any. Els delegats permanents dels coprínceps, del seu costat, van acordar un cop destituït el Consell General, per mig de el decret del 17 de juliol de 1933, modificar el sistema electoral per otorgar el sufragi universal masculí, formar un Consell Provisional, constituït per membres nomenats per les dos delegacions dels coprínceps respectius i fer públiques les reunions del Consell General.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}  

Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}  

Pero els membres del Consell General destituït no van acatar la sentència del Tribunal de Corts i va demanar a les autoritats comunals que obeïssin a soles als ordens del Consell General destituït. Com a conseqüent, el 29 de juliol s'organisa una [[Assamblea Magna]] en la qual es va acordar que la destitució organisada pels coprínceps era il·legal, que no s’acatarien els ordens dels coprínceps i que s’havien d'organisar noves eleccions per mig de el sistema de sufragi universal masculí. Els membres del Consell Provisional van decidir voluntàriament negar-se a assumir el càrrec que les delegacions dels coprínceps els van oferir.{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}  

Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions enles autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions enrepercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, enplens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordens dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autorisava tots els hòmens de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Davant d’esta actitud de [[desobediència civil]], els coprínceps van trencar definitivament les relacions amb les autoritats del país. Actuant conjuntament, els coprínceps decideixen prendre tres decisions amb repercussions d’alt voltatge. En primer lloc, els coprínceps pretenien privar de recursos econòmics els rebels, per tal de sancionar-los econòmicament. Aixina puix nomenen un comissari extraordinari, amb plens poders, que havia d’imperi que els membres del Consell destituït tinguessin accés al compte del Banc Fornesa de la Seu d'Urgell. També havia de coordinar totes les seves accions, sufocant aixina la revolta. En segon lloc, calia una mesura militar. Els coprínceps van ordenar el 18 d’agost del 1933 l’entrada al país d’un destacament d’uns 50 gendarmes francesos baix la direcció del comandant René Baulard per fer complir els ordens dels coprínceps. este senyor va acabar per guanyar-se una mala fama al país de caràcter important. I en tercer lloc, van establir una nova data perqué se celebressin noves eleccions al 31 d’agost. La convocatòria autorisava tots els hòmens de més de 25 anys a participar-hi. Les dones no han aconseguit votar al país fins al 1970.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d’un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Pero totes les solicituts van ser rebujades.  No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}}  

Considerant que estes mesures van totalment en contra del principi llegítim i irrenunciable, volgut pel president dels [[Estats Units d'Amèrica|Estats Units]], [[Woodrow Wilson]], [[Catorze punts de Wilson|en els seus 14 punts]] que França mateixa va acceptar i ratificar per mig de el [[Conferència de Pau de París (1919)|Tractat de Pau del 1919]], que no és atre que el “dret a [[autodeterminació]]” i “no intervencidó en els assunts interns de cada estat-nació”, el Consell General es va queixar i denunciar la situació davant de la Societat de Nacions. Monopolisada ya pels grans imperis, França o [[Regne Unit]], l’organisme no va intervindre precisament alegant que es tractava d’un assunt intern del país. De fet, els andorrans van voler que Andorra hi fos membre de ple dret i com a [[estat-nació]] independent. Pero totes les solicituts van ser rebujades.  No cal comentar que França hi tenia alguna cosa a vore.{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}<ref>{{Ref-web|url = http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/04/20/els-catorze-punts-de-wilson/|títol = Els catorze punts de Wilson|consulta = |llengua = |editor = |data = (sàpiens.cat, lloc web especialitzat en història)}}</ref>{{sfn|Soriano|2005|p = 28}}  

Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin entota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

Les [[eleccions]] van desenrollar-se d’una manera normal i en un parlament heterogeni pero globalment contrari a l’actuació del Consell anterior. Les tropes de la gendarmeria van quedar-se a Andorra fins al 9 d’octubre del 1933 baix l’excusa que havien de garantisar que les eleccions transcorreguessin amb tota normalitat. Pero, la verdadera raó era per sofocar la folga de treballadors de [[FHASA]] del dia 26 d’agost del mateix any. Els propis treballadors van qualificar esta actuació per la força com “la expedició punitiva” i aixina de fet ha quedat en l'història del país. En tot, es va acabar la Revolució del 1933, es va conseguir el sufragi universal masculí, no les reformes laborals volgudes, pero sí que es van normalisar les relacions entre parlament i coprínceps.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 224, 225}}{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 49, 50}}{{sfn|Ministeri d'Educació, Joventut i Esports|1998|p = 13 a 21}}

==== Rei Borís I, rei d'Andorra ====

==== Rei Borís I, rei d'Andorra ====

{{AP|Borís Skóssirev|s:Constitució monàrquica andorrana de Borís I (1934)}}

{{AP|Borís Skóssirev|s:Constitució monàrquica andorrana de Borís I (1934)}}

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans a soles podien acatar les seves ordens, puix ja quedava una única solució: substituir-los per un atre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es dia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va nàixer a la ciutat de Vílnius, hui capital de [[Lituània]], en el si d'una chicoteta família de la noblea russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] enpassaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En este país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I enel títol de Comte d'Orange, una mentida infumable pero que la gent de l'època va empassar-se. Despuix de casar-se enFlorence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant enels pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista e inclús com a "rei de pandereta". Pero va conseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>

Si s’hagués d’interpretar d’alguna manera els esdeveniments posteriors a la Revolució del 1933, es podria explicar el següent. Atès que els coprínceps es comportaven envers els andorrans com uns monarques absolutistes sobre els quals els andorrans a soles podien acatar les seves ordens, puix ja quedava una única solució: substituir-los per un atre monarca favorable als interessos de la nació andorrana. Aixina va ser, pero no era ni francès, ni representant del Vaticà, ni andorrà. Es dia Borís Mikhàlovitx Skóvirev-Mavrusov i era un poliglot aventurer rus que va acabar quasi per accident a Andorra. Va nàixer a la ciutat de Vílnius, hui capital de [[Lituània]], en el si d'una chicoteta família de la noblea russa tsarista. Va treballar durant un temps com a Foreign Office fins que l'any 1925 rebutja servir com a espia. En esclatar la [[Revolució Russa]] del 1917 va buscar asil polític al [[Regne Unit]] amb passaport Nasen (document d'identitat distribuït per la Societat de Nacions als refugiats polítics). D'aquí va anar a parar als [[Països Baixos]]. En este país va presumir d'haver treballat per la casa reial, afirmant que va ser recompensat per la reina Guillermina I amb el títol de Comte d'Orange, una mentida infumable pero que la gent de l'època va empassar-se. Despuix de casar-se amb Florence Marman, s'estableix en un xalet a la Margineda (parròquia d'Andorra la Vella) precisament quan Andorra viva temps convulsos per la Revolució del 1933. Parlant amb els pagesos del país, es va adonar ràpidament que podia aprofitar la revolució juvenil per fer diners i aplicar canvis socials i polítics a Andorra. Els historiadors el consideren com un aventurer oportunista e inclús com a "rei de pandereta". Pero va conseguir el soport de la població andorrana de tal forma que el Consell General el va proclamar com a primer rei d'Andorra, avalant la seva Constitució. El soport popular va ser tan important que la pròpia bandera d'Andorra va integrar una corona al centre un cop proclamat rei.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9">{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/boris-i-rei-d-andorra.html|títol = Borís I, rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.andorraantiga.com/historia-de-la-bandera-i-l-escut-d-andorra.html|títol = La bandera i l'escut d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (www.andorraantiga.com, lloc web especialitzat en l'història d'Andorra)}}</ref>

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

[[File:Borís I, rei d'Andorra.gif|thumb|Foto presa a Borís Skósirev, l'aventurer rus que va ser autoproclamat el 1934 rei d'Andorra pel Consell General]]

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar enel The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}  

Conscient de les millores que s'havien de portar a terme al país, de la societat endarrerida en qué es trobava Andorra, va presentar-se al cònsol encampadà l'any 1934 pretenent millorar el país a canvi de ser elegit rei d'Andorra. El mateix cònsol es va afanyar perqué el maig del mateix any els delegats dels coprínceps l'expulsessin. Es va exiliar a la Seu d'Urgell en un hotel a on va elaborar una forta campanya de màrqueting que consistia en alçar la seva figura i construir una imatge favorable perqué despuix pogués tornar a Andorra i ser proclamat rei. L'estratègia el va portar a parlar amb el The Times, el Daily Herald i el diari madrileny Ahora. Gràcies a les entrevistes que li feien els mijos de comunicació es va apropar al duc de Guisa, pretendent al tron francès. La qüestió era seduir el cantó francès. La campanya el va portar a distribuir uns 10.000 exemplars de la seva Constitució. Un exemplar va parar a les mans del bisbe Justí Guitart que el va desqualificar i desautoritzar de seguida en la premsa lleidatana.{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref name=":9" />{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}  

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar en23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Pero el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

El 7 de juliol del 1934 finalment aconsegueix el que vol. El Consell General el convoca i el síndic pren la seva defensa afirmant que Borís es comprometia a convertir Andorra en un dels centres empresarials més importants del món. No cal dir que les mentides sobre el comtat d'Orange no van ser ni posades en qüestió. A canvi, demanava que el parlament el proclamés rei d'Andorra. En una primera votació es va acordar el procés d'acceptació del nou monarca i de la seva Constitució. El 9 de juliol es va crear, en conseqüència, un govern provisional i redactar una nova Constitució de 17 articles. El 10 de juliol finalment es va proclamar amb 23 veus a favor i una en contra a Borís Skóvirev primer rei d'Andorra. França va ser informada immediatament de la proclamació i no va posar cap reticència al respecte acceptant la coronació. Pero el bisbe no va reaccionar de la mateixa manera. El 21 de juliol quatre guàrdies civils i un sergent baix el comandament del bisbe d'Urgell i copríncep d'Andorra van portar el monarca fins a la frontera per ser expulsat. Despuix va ser traslladat a Barcelona i posat a disposició judicial, que gràcies a un agent de policia el jutge va poder comprovar que ja havia estat expulsat de Mallorca el 1932. Poc despuix va ser expulsat a Portugal, per despuix ser acceptat novament a França. Allà va ser internat en el camp de concentració de Rieucros des d'on se'n va perdre la pista.{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 59, 60, 61}}<ref>[[La Vanguardia]]. [http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1934/07/22/pagina-20/33155822/pdf.html?search=andorra%20boris El pretendiente al trono de Andorra, Boris I] (en castellà), 24.07.1934, p. 20. [Data de consulta: 26.12.2012] </ref><ref name=":9" /> Al final la monarquia andorrana de Borís primer a soles va durar uns escassos dies, els suficients perqué la premsa i lliteratura andorranes del segle XXI s'hi llanci apassionadament fent córrer rius de tinta.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/larxiu-treu-consulta-la-documentacio-sobre-boris-skossyreff-el-rei-dandorra|títol = L'Arxiu treu a consulta la documentació sobre Boris Skossyref, el rei d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 08-01-14)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elmundo.es/suplementos/cronica/2009/694/1233442814.html|títol = Borís I, rei de Andorra por una semana|consulta = |llengua = |editor = |data = (El Mundo, la Otra Biografía de Daniel Utrilla)}}</ref><ref>{{Ref-web|url = http://www.elperiodicdandorra.ad/cultura-i-oci/32148-bors-de-la-creu-de-ferro-al-gulag.html|títol = Borís I: de la Creu de Ferro al gulag|consulta = |llengua = |editor = |data = (Periòdic d'Andorra, 03-02-14)}}</ref>{{sfn|Jordi Planellas|2013|p = 51, 52}}{{sfn|Guillamet Anton|2009|p = 228, 229}}

===Andorra i les guerres europees===

===Andorra i les guerres europees===

Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>  

Francesc Macià va organisar una invasió per lliberar Catalunya de la dictadura en l’objectiu de convertir-la en un estat independent i republicà el 1931. Per preparar l’ocupació de Catalunya, l’[[Estat Català]] contava en voluntaris que formaven [[escamot|escamots]] clandestins que s’entrenaven en [[França]]. Pero el president català també tenia un grup a Andorra, [[la Seu d’Urgell]] i [[Puigcerdà]]; que actuaven com un grup llogístic, habituat a les inclemències del territori i clima. En un principi Macià va valorar l’opció d’iniciar l’ocupació des d’Andorra entrant per la Seu d’Urgell, pero finalment es va decantar per Prats de Molló a [[Vallespir]]. Pero la Seu d’Urgell estava altament militarizada. La forta presència de guàrdies civils i carabiners a la Seu, i la manca de voluntaris suficients per portar a terme el pla va fer decantar l’opció vers Vallespir. El territori nacional va estar puix a dos dits d’haver participat en l’alliberament català. Els primers hòmens enviats al Grup d’Andorra eren Joan Gual, Joaquim Puyo, Benet Sàmper i Xavier Tarragó.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>  

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar  Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç enCatalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar enl’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven enel poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

Els militants que es destinaven al Principat d’Andorra eren enviats als Cortals d’Encamp, per explotar una concessió minera que el [[Consell General d'Andorra|Consell General]] va atorgar  Benes Mas, un comerciant i hoteler encampadà. Mas era el prestanoms de Jaume Mosella, propenc a Estat Català. I és que per obrir un negoci a Andorra, un andorrà havia de prestar el seu nom al l’estranger interessat. Jaume va subcontractar la concessió d’una extracció de ploma a l’Orri Vell (al Madriu) on el chicotet contingent de voluntaris es fea passar per miners. D’esta manera aprofitava “l’anonimat” per entrenar-se, alçar plànols de la regió, buscar punts d’entrada per a les tropes expedicionàries i fer d’enllaç amb Catalunya. Ajudava, per exemple, en feines de correu i contraban d’armes. Com que era vital que ningú els descobrís, treballaven verdaderament a la mina encampadana. Van comptar amb l’ajuda de molts andorrans, de fet els contactes locals eren imprescindibles per a l’èxit de la missió. Perqué tot això fos possible calia un “contacte clau” i este va ser Bonaventura Armengol, el metre Orelleta, que va convertir-se en l’home de confiança de Macià a Andorra. Tanmateix, el grup de miners va ser restà desapercebut ya que molts andorrans no acabaven de saber ben be que es portaven entre mans. Per tal de sufocar les possibles sospites, els propis miners socialitzaven amb el poble encampadà.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}

</ref>  

</ref>  

Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va eixir de la capital andorrà enun mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

Armengol colaborava activament en el propòsit de Macià i un cop al més anava a la Banca Fornesa de la Seu d’Urgell a arreplegar la transferència bancària de la delegació de la Banca de Catalunya de París per al finançament dels miners. El mestre Orelleta era imprescindible per a Macià ya que recollia informació de molta utilitat, més que el contacte que tenia a la Seu d’Urgell, Modest Cases. Armengol també va ajudar alguns dels membres d’Estat Català a treballar de mestres en lloc de continuar a la mina de plom. Les idees republicanes de Macià el van seduir de tal manera que va ser ell, precisament, qui va capitanejar l’entrada a la Casa de la Vall l’any 1933, despuix de la desfeta de l’Estat Català, per exigir el sufragi universal a tots els homes.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> La presència de Macià a Andorra, d’altra banda, no era nova. Ja l’any [[1892]] el president català va trepitjar sòl andorrà en la companyia de l’excursionista Juan Avilés que va sojornar al país uns 3 mesos. Amb esta visita Macià començà a acostar-se al país fins a tal punt que inclús ell mateix va contribuir a traçar la carretera de la Seu d’Urgell a Andorra la Vella. José Campi i Esterri d’Àneu també els acompanyaven i van dormir a l’hostal de Moles on, segons expliquen van poder observar els costums dels andorrans. Avilés, tanmateix, va eixir de la capital andorrà amb un mal regust de boca. Pel que ha pogut explicar en el seu llibre “El Pallars, Arán y Andorra”, la capital no era gaire atractiva. Una impressió que el mateix Macià també va compartir.<ref>{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/lexcursio-del-capita-i-enginyer-macia-pel-pallars-aran-i-andorra-lany-1892|títol = L'excursió del capità i enginyer Macià pel Pallars, Aran i Andorra l'any 1892|consulta = |llengua = |editor = |data = (Bondia, 27-01-14)}}</ref> Finalment l’any 1926 els francesos van detindre els escamots quan intentaven envair Catalunya des de Prats de Molló. S’apagava puix el que hagués pogut contribuir a lliberar Catalunya d’una dictadura, guerra civil i atre cop dictadures devastadores.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref>

En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet encontundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans enpor de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

En un atre orde de coses, i deixant de costat l'Estat Català, el dictador Primo de Rivera es va comportar envers el país com un verdader colonisador i expansionista. Quan va ser promocionat a governador de Barcelona, càrrec que el motivarà a proclamar la dictadura, es va interessar per Andorra. Tant que va voler controlar-la, considerant que Andorra era Espanya. Per exemple, va intentar penetrar al país una vegada fet el Cop d'Estat per prohibir el català a les escoles andorranes. El seu afany per annexionar-se el país va portar a un encreuament de cartes entre el govern espanyol i francès. El dictador argumentava que si hi ha cosobirania és que hi havia sobirania, pero que esta mancava d'equilibri. A més, afegia que la casa de Foix van haver de retre homenage al bisbe d'Urgell durant els pariatges, raó per la qual la sobirania d'Andorra, segons Madrit, requea sobre la corona Espanyola que nomenava el bisbe des de l'época moderna. França, pel seu costat, reiterava i de fet amb contundència que la sobirania era única i exclusiva del president de França i del bisbe d'Urgell, i que el bisbe estava sent objecte d'instrumentalització per part d'Espanya que el tractava com un "membre de l'administració" en el qual s'imponia a Andorra. El veguer francès, per exemple, acusava el bisbe d'haver girat d'opinions per no ser eliminat per l'estat espanyol. En efecte, el bisbe va portar una política expansionista envers els andorrans amb por de ser suprimit per Madrid. L'estat francès no estava tan llunt de la veritat.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}} Per exemple, l’any 1926 Encamp va rebre durant la festa major la visita de l’orquestra del batalló d’Alfons XIII de la Seu d’Urgell.<ref name=":02">{{Ref-web|url = http://www.bondia.ad/cultura/un-escamot-destat-catala-preparava-als-cortals-la-invasio-de-catalunya-de-macia|títol = Un escamot d'Estat Català preparava als Cortals la invasió de Catalunya de Macià|consulta = |llengua = |editor = |data = (08-05-13, Bondia)}}</ref> Els andorrans, pel seu costat, influenciats pel catalanisme exigien la independència catalana i andorrana. França veia en este catalanisme l'"expansionisme", tampoc tant llunt de la veritat. L'actitud espanyola continuarà sent aixina durant la dictadura franquista.{{sfn|Soriano|2005|p = 28, 29, 30, 32, 33}}

====Andorra i la Guerra Civil Espanyola====

====Andorra i la Guerra Civil Espanyola====

'''Durant la República:'''

'''Durant la República:'''

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions enTarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, entot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

El bisbe Guitrat va ser la primera víctima dels intents expansionistes que ya fea temps que es portaven a terme des del cantó espanyol i francés, esta vegada se n'hi afegirà un atre, el català. De seguida que es va proclamar la República, el bisbe va vore perillar el seu càrrec. L'estat espanyol no concebia, en coherència en el règim que s'acabava d'implantar, que un ciutadà seu tinguera la sobirania d'un estat. Dit atrament, la situació era semblant a aquella vixcuda del cantó francés en l'esclat de la [[Revolució Francesa]], l'estat espanyol en tant que república no acceptava que el bisbe tinguera la cosobirania sobre Andorra ya que esta derivava del feudalisme i Espanya ya no era un estat feudal. Per la qual cosa, la prensa del propi país s'esmerçava a criticar la figura del copríncep. Tot i que el bisbe Guitrat va conseguir mantindre-se en el càrrec va haver d'"acceptar" sense ganes la ingerència del govern espanyol que va confiar a José Tarongí el càrrec de vigilància d'Andorra en tant que representant de la República. Qualsevol incidència era comunicada directament des de l'hotel de la Seu d'Urgell a on s'allotjava i que fea, al mateix temps, ofici de despatx per a les entrevistes que concedia. El govern francès tampoc compartia bones vibracions amb Tarongí considerant el seu càrrec com inacceptable. Mentre Espanya qualificava l'actuació de França sobre Andorra com a "malèfica", França també nomenava el seu representant que la pròpia premsa francesa qualificava "d'espia" al servici francés. És evident, amb tot això, que els andorrans mateixos veiessin els coprínceps i el govern espanyol com a figures autoritàries. Tanmateix, cal dir que en la República Espanyola es produeix el gran canvi important de cara a les relacions del bisbe en l'estat espanyol. Com que Espanya ya no era una monarquia i com que el govern espanyol va separar l'iglésia de l'estat, el bisbe tornava a ser nomenat pel [[Vaticà]]. Anteriorment, la monarquia espanyola havia demanat al papa Adrià VI de nomenar els bisbe, en l'entrada de la república esta nomenament tornà el seu lloc d'orige. Pero, això no va impedir l'estat espanyol de comportar-se com un colonisador envers Andorra ya que utilitzava el bisbe igualment per portar a terme les seues ingerències. El bisbe temia la República ya que l'ambient radical que s'hi vivia envers el clericat el feen pensar en una possible eixecució.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 42}}   

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven enentusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

Els andorrans residents a [[Barcelona]], per la seua banda, vivien al ritme del catalanisme. A més de criticar el Consell General, sembla que també simpatisaven en el [[pancatalanisme]] que circulava llavors pels carrers catalans, cosa que suposava un perill per la independència del país. A cada victòria catalana, els andorrans bategaven i la celebraven amb entusiasme penjant [[bandera|banderes]] en inscripcions sedicioses. Va ser precisament el cas quan el president català, [[Lluís Companys i Jover|Companys]], va ser alliberat despuix de 30 anys d'empresonament. El Ministeri d'Afers Exteriors francès, considerant que Andorra també era possessió seva, va ordenar a l'[[ambaixada|ambaixador]] francès a Madrid que comuniqués a l'estat espanyol que havien d'"acabar els violents atacs" de l'Associació d'Emigrants d'Andorra envers els coprínceps. Efectivament, l'[[Associació d'Emigrants d'Andorra]] fon creada per un grup de residents del [[Casal Andorrà]] d'ideologia anarquista. Segons podria argumentar el responsable del Casal Andorrà, un grup de membres van ser expulsats perqué volien prendre-li el càrrec i seure en la direcció. En crear l'Associació d'Emigrants d'Andorra, estos membres van començar a fer campanya en contra dels coprínceps considerant que Andorra havia de ser una república i no un feu de l'estat francès i del bisbe. L'associació estava recolzada per la premsa del país que s'editava fora d'Andorra. Concretament, "[[El Andorrà]]" era un diari andorrà propietat del suís alemany Weilenmann que propagandava contra la figura dels coprínceps, especialment el francès. Les seves consignes eren de "tal violència" que el mateix Consell General en prohibia la distribució just en arribar a la frontera. Weilenmann podria considerar-se com un oportunista que, com tants d'atres, tenia interessos financers sobre Andorra i la figura dels coprínceps li impedien portar-los a terme. Canviava de cara com qui canvia de calçotets. En França es fea passar per partidari del partit xenòfop [[Front National]] i en Espanya per socialista. França qualificava la seua prensa com a "propaganda violenta i calumniosa". La [[Generalitat de Catalunya|Generalitat]], pel seu costat, també tenia intencions de nomenar un càrrec semblant al de Tarongí en vista dels proyectes catalanistes.{{sfn|Soriano|2005|p = 32 a 36}}

'''Durant la Guerra Civil:'''

'''Durant la Guerra Civil:'''

{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}}

{{AP|Guerra Civil Espanyola|Moneda andorrana}}

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar enels punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets enel bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

En esclatar la guerra civil el juliol del 1936 el bisbe d'Urgell, Justí Guitart, es va exiliar a Itàlia, concretament a [[San Remo|Sant Remo]] durant dos anys posant a Miquel Mateu al càrrec de delegat episcopal. En este temps el bàndol [[fascisme|fasciste]], és a dir, el bàndol "nacional" va iniciar una [[campanya]] de seducció perqué signés la carta col·lectiva dels bisbes del 1937 que identificava l'[[Església catòlica]] com a víctima de la república. Dit d'una altra manera, el [[bàndol nacional]] volia que el bisbe signés una declaració a través de la qual donava soport a [[Franquisme|Francisco Franco]], futur dictador d'Espanya. No la va firmar fins que [[Lleida]] no va ser assetjada pels nacionals. Llavors, el més de juliol del 1937, signa la carta col·lectiva oficialitzant aixina la seva postura i un cop es declara la dictadura torna a Andorra. Els motius que el van portar finalment a firmar-la són diversos. Primerament, el fet d'haver-se trobat en un govern republicà que li negava l'autoritat i legitimitat de [[Copríncep d'Andorra|copríncep]] d'Andorra durant la República. En segon lloc, l'actitud [[Laicisme|laicisita]] de la república mateixa i, finalment, la matança de [[capellà|capellans]] perpetrada pel bàndol republicà durant la guerra. I és que el bisbe va tindre moltes dificultats per passar la frontera andorrana en busca d'exili. Els anarquistes van prendre [[la Seu d'Urgell]] i controlaven la frontera de [[Sant Julià de Lòria]]. La nit abans que marxés cap a França de camí a [[Itàlia]], un grup d'anarquistes van cantar amb els punys alçats la Internacional baix la finestra de la casa on s'allotjava. Era una clara amenaça, a la qual ell va respondre informant el bàndol nacional de tot allò que passava a Andorra durant el seu exili. Tanmateix, si be el bisbe mateix se sentia advers a la república i el republicanisme, cal esmentar que moltes vegades va pronunciar-se a favor del bàndol nacional per coacció. Des de l'exili, els nacionals no van deixar de pressionar-lo. El fet d'haver-la signat, fea que s'associés Andorra al bàndol fasciste. Pero el cert és que el Consell General es va preocupar més d'alimentar el país i que ningú li prengués la independència de que pronunciar-se a favor d'un bàndol o altre. El poble andorrà, en canvi, estava dividit o en qualsevol cas ajudava donant de menjar o acollint gent de tots bàndols. Uns es decantaven pels nacionals o republicans i d'atres per la neutralitat. El copríncep francès, Blum, [[Front popular|frontpopulista]], havia d'ajudar l'Espanya republicana per evitar que els fascistes prenguessin el poder. Pero es va decantar per la no-intervenció. Això va fer pesar la balança a Andorra més del costat nacional. Tanmateix, si be no va intervenir per ajudar els republicans a Andorra sí que va intentar contrarestar les pretensions fascistes. En esta llínea cal matisar la suposada neutralitat andorrana durant el conflicte. La neutralitat dels països aliens al conflicte, com Andorra, és difícil de mantindre, sobretot si el país en qüestió se situa just al costat del bel·ligerant. Andorra, tot al llarg de la guerra, crea vínculs estrets amb el bàndol nacional degut a una qüestió de supervivència. El delegat del bisbe enviava cartes i bisbe demanava [[queviure|queviures]] perqué el país pogués sobreviure a la misèria provocada per la guerra. Justament això va fer que el país pagués factura un cop acabada la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

[[File:René Baulard (Andorra).jpg|thumb|El general de la gendarmeria francesa, René Baulard, que va estar-se a Andorra per, oficialment, protegir el país. Extraoficialment ajudava els republicans.]]

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, endret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions enel Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a  St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament enla FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava enFrança, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

En donar-se l'[[aixecament]] colpista, la [[Generalitat de Catalunya|Generalitat de Catalunya va]] nomenar el diputat Canturri perqué restituís l'orde a la comarca de la Seu d'Urgell. Canturri defensava l'[[autodeterminació]] andorrana i es pronunciava en contra del que ell considerava com a "jou eclesiàstic". Deia que "Andorra és un [[país]] lliure, amb dret a autodeterminar-se, exactament com el tenim els catalans". Esta defensa també es traduirà en les seves relacions amb el Consell General durant la guerra. Aixina la Seu d'Urgell es va transformar en un nucli controlat per la [[Federació Anarquista Ibèrica|FAI]]. A Andorra hi arribaven en massa refugiats dels dos bàndols. Antonio Martín Escudero, del bàndol nacional, s'havia posat al capdavant del control fronterer dels Pirineus catalans, mentres que la FAI de la Seu d'Urgell fea el mateix en St. Julià de Lòria. Esta situació va transformar St. Julià en un nucli d'anarquistes a on la CNT i la FAI hi tenien una presència molt forta. Com a conseqüència [[Andorra la Vella]] i [[Escaldes-Engordany]] també es van anar transformant en un nucli anarquista. En estes parròquies, concretament, els locals com el Bar de Burgos o l'Hotel Mirador s'havien transformat en l'esbarjo de preferència dels republicans. La sobrepresència d'anarquistes a  St. Julià va fer decantar les opinions ciutadanes i institucionals cap al bàndol nacional. Es pot dir puix que la situació era molt delicada, raó per la qual la policia andorrana va distribuir unes 300 armes als andorrans de manera que es poguessin defensar. Calia més reforços perqué la policia andorrana no aconseguia mantindre l'orde davant d'una frontera totalment controlada pels [[anarquia|anarquistes]]. Els capellans del país van haver de marxar tots progressivament cap a [[França]] i d'este país vindrà la gendarmeria per ajudar a controlar la situació. Una intervenció que va evitar un cop d'Estat a Andorra. Els treballadors de FHASA planejaven juntament amb la FAI un cop d'Estat a Andorra per tal de declarar-la una República. L'objectiu era utilitzar el bloqueig hivernal del coll d'Envalira, que comunicava amb França, per tal de garantir-se l'èxit. Pero l'arribada dels gendarmes evità que això fos possible.{{sfn|Soriano|2005}}

[[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]]

[[Archiu:PessetaAndorrana.JPG|thumb|300px|right|Billet de deu pessetes emés pel [[Consell General de les Valls d'Andorra|Consell General]]]]

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar enproductes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també enmolts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 enJosep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

Atre aspecte, i no menys important, és la matança de refugiats a les muntanyes. Tant els nacionals com els republicans arreglaven les seves diferències a trets a la montanya. Un cop allà es fea difícil saber a on eren matats, si a Andorra o a Catalunya. La intervenció dels gendarmes no va ser de l'agrat de tothom. El Consell General va aprovar per una majoria, pero minsa, l'ajuda dels gendarmes. El Consell de Comú, en canvi, no la volia. Aixina els mateixos comuns van intentar impedir que els [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] entressin a Andorra. René Baulard fon un cop més designat per la intervenció, que tampoc va ser acceptada pels refugiats nacionals. Els anomenaven "guàrdies rojos" i se'n malfiaven. Com podien refiar-se d'un armament provinent d'un país governat per republicans socialistes? Doncs això precisament va fer que molts nacionals sentissin ganes de marxar cap a l'[[Falange Española|Espanya Nacional]] passant per França. Cònsols de comuns també van anar directament i personalment a [[Perpinyà]] per reclamar la retirada de la gendarmeria, sense èxit, cosa que els va portar a seguir la protestar a [[París]] mateix. Ara be, si per a les autoritats comunals la intervenció no era desitjada, sí que ho era pels habitants de Sant Julià, Andorra la Vella i els membres del Consell General. Es pot dir que, un cop més, la situació no era gens fàcil de gestionar i René va caure en l'evidència, que en un principi no s'imaginava, de que la seva presència era molt mal percebuda. Sobretot despuix d'obligar els andorrans a demanar-li permís per fer qualsevol tràmit. No obstant, a pesar de que en la frontera hi havia dificultat per fer vindre aliments o comerciar amb productes interns, França va enviar llevaneus, una [[morse|estació morse]] i tot un reguitzell de material que va crear molta expectació. Fou precisament este el factor que va fer decantar molta gent cap al bàndol nacional. L'arribada de queviures per la [[frontera]] de part dels nacionals va fer molts andorrans adeptes a la causa [[franquisme|franquista]]. Pero, s'ha de remarcar, que els andorrans residents a Barcelona, sobretot l'Associació d'Emigrans d'Andorra, a soles esperaven que la "revolució" arribés a Andorra i fes del Principat una república. Ara be, autoritats, com [[Francesc Cairat]], síndic, no compartien gens estes desitjos i de fet, no van trigar a col·locar-se del cantó nacional. La república espanyola, per la seva banda, veia també amb molts mals ulls els gendarmes francesos, considerant que tractaven Andorra com un [[Departament francès|departament]] més. Volien en este sentit contrarestar el seu poder tornant a col·locar un delegat, com el de Tarongí, novament. Aixina ho va fer vers el 1938 amb Josep M. Imbert, pero el síndic Cairat no el volia i el general francès no tenia ganes de mullar-se les mans perqué el delegat era republicà. Aixina que França va haver de resoldre, entre cometes la situació. Es pot qualificar d'entre cometes perqué en un comunitat de la [[prefectura]] de l'[[Arieja]] França també es rentava les mans i deixava el destí del delegat a mans d'un síndic fasciste. Finalment el delegat va ser expulsat.{{sfn|Soriano|2005}}  

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents enels nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats enrefugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un atre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

D'altra banda, cal esmentar que els mateixos gendarmes arreglaven els seus diferents amb els nacionals refugiats a trets, com ho feien els refugiats amb refugiats a la montanya. No pensar de la mateixa manera ya era un motiu per perdre la vida vist el coronel francès era de tendències clarament republicanes. En este sentit cal remarcar la presència a Andorra d'un servici d'espionatge instal·lat pel SIPM ([[Servicio de Información y Policía Militar]]) del bàndol nacional que acusava carabiners republicans de tirotejar refugiats nacionals a les fronteres del país. Efectivament, en quant a refugiats cal distingir dos onades. La primera fon la dels primers anys de conflicte que tenia com a protagonistes refugiats nacionals. La segona, degut a la victòria ya imminent del [[fascisme]], era una onada de republicans. Manuel Cerqueda, que gestionava el [[Banc Agrícol i Comercial d'Andorra]] SA, l'any 1937 va rebre instruccions per gestionar l'arribada dels refugiats nacionals. La massa era tan important que el mateix Manuel Cerqueda va disposar a qualsevol que ho volgués dos comptes, un al Banc Agrícol i Comercial, i l'altre a la [[Union des Banques Suisses]] perqué la gent pogués fer donatius i aixina utilitzar estes diners per ajudar a passar la frontera a aquells refugiats que ho desitgessin. Paral·lelament, des del principi de la guerra, es van instal·lar a Andorra [[reclutador|reclutadors]] dels dos bàndols. L'objectiu era trobar gent, sobretot jóvens, disposats a morir al front. Ningú va posar traves a estes actuacions.{{sfn|Soriano|2005}} Miquel Mateu, delegat del copríncep episcopal, mentrestant, fea propaganda anticomunista a Andorra i FHASA, des del principi molt arrelada al socialisme, fea aturades elèctriques exprés o intentava enviar electricitat a Barcelona per ajudar el bàndol roig. El bàndol nacional, per la seua banda, continuava enviant queviures. La situació a Andorra era dolentíssima de tal manera que el Consell General va haver de prendre la decisió d'imprimir moneda pròpia. Es tractava de les "pessetes de les Valls d'Andorra", uns bitllets que s'havien d'intercanviar per menjar o un atre producte, per tal de pal·liar la manca de moneda al país, situació provocada per la guerra.{{sfn|Soriano|2005}}

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

====Andorra i la Segona Guerra Mundial====

{{AP|Segona Guerra Mundial}}

{{AP|Segona Guerra Mundial}}

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament pero efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, enandorrans membres de xarxes d'evasió, d'atres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, enun Consell General en pànic i finalment en[[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular série Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la série en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

Mentre a Espanya guanyava en Francisco Franco la Guerra Civil i instaurava una [[dictadura]] de 40 anys, [[Europa]] s'apropava lentament pero efectivament a la [[Segona Guerra Mundial]]. Els tres episodis junts foren traumàtics per al país. Andorra vivia entre un bisbe [[franquisme|franquista]], un veguer francès pro-[[nazisme|nazi]], una França mig envaïda, una Espanya franquista, amb andorrans membres de xarxes d'evasió, d'atres que mataven [[Judaisme|jueus]] o que intentaven sobreviure el més neutralment possible, amb un Consell General en pànic i finalment amb [[Espionatge|espionatges]] de totes bandes: [[Regne Unit|britànics]], [[França|francesos]], [[Espanya|espanyols]], [[Alemanya|alemanys]] i [[Estats Units d'Amèrica|americans]]. Un còctel complex i gens atractiu, contràriament al que s'ha narrat a la popular série Entre el Torb i la Gestapo coproduïa entre [[Televisió de Catalunya]] i [[Andorra Televisió]]. La realitat moltes vegades va ser més complexa del que allà s'exposava, tot i la voluntat de la série en emfatitzar sobres les xarxes d'evasió.{{sfn|Porta|2009}}   

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perqué, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en estes situacions a on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a estes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

El 1939, quan Alemanya envaeix [[Txecoslovàquia]], el Consell General decideix enviar automàticament una carta al delegat del copríncep a [[Perpinyà]] apel·lant als privilegis del país perqué, sisplau, cap andorrà fos enviat a la guerra. Un cop més, és en estes situacions a on es podia vore que efectivament el país lluitava encara per la seua independència. Tanmateix, els seus esforços no van servir de gaire cosa ya que oficialment (molt possiblement existeixen noms d'andorrans dins de llistes espanyoles) 13 andorrans van acabar en camps de concentració i de treball nazis. Per respecte a estes persones i el dret al no oblit d'allò que van patir se citen a continuació els seus noms:{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 27, 28, 29}}

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

*Josep Gelabert (Andorra la Vella)

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre enl'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla enel seu país d'origen. En este sentit, el control, a vegades, fon inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Pero moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets enla [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perqué la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Pero la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'estes "fulls de racionament" van fer que esta pràctica proliferés enl'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i atres productes de tot tipo al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}  

El Consell General es va comportar immediatament com un agent controlador. La massa important de refugiats que s'incrementava cada dia més va fer prendre decisions, a vegades, no sempre encertades pero sempre amb l'objectiu de mantindre l'estabilitat del país. En efecte, a Andorra s'hi vivia una inseguritat ben palpable i el Consell General volia evitar que entre la [[població]] hi hagués "[[Delinqüència|delinqüents]]" o "[[assassinat|assassins]]", raó per la qual va ordenar als comuns registres de tots els estrangers que hi havia al país. Els estrangers rebien una carta de residència si estaven en regla amb el seu país d'origen. En este sentit, el control, a vegades, fon inclús exagerat. El Consell General controlava els [[casament|casaments]], negocis i patrimonis adquirit a Andorra dels estrangers. Pero moltes famílies andorranes van despreocupar-se dels controls del parlament i amagaven refugiats a casa seua. El Consell General es va vore obligat a reestructurar la policia andorrana i va vore com del 1941 al 1947 es sospenia, despuix de tots els esforços fets amb la [[revolució]] del 1933, el [[sufragi universal masculí]]. La frontera francoandorrana va patir molts talls, raó per la qual la misèria era palpable. El Consell General distribuïa "fulls de racionament" perqué la gent pogués anar a compar matèries primes. estes fulls es van distribuir, sempre en la visió d'intentar controlar aquells refugiats no declarats. Pero la misèria que va portar la guerra i el franquisme combinats van fer que, per primer cop, s'establissin mercats negres de productes primaris a Andorra. La distribució d'estes "fulls de racionament" van fer que esta pràctica proliferés amb l'ajudava del contraban. En efecte, el contraban va fer arribar il·legalment matèries primes i atres productes de tot tipo al Principat. Quan [[França]] va ser envaïda per l'Alemanya [[nazisme|nazi]], els mateixos alemanys controlaven els paquetaires per verificar que no amagaven res.{{sfn|Porta|2009}}  

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fon un dels escenaris més recordats de refugiats, pero no fon l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions enla Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat en[[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'estes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

I és que per Andorra hi passaven Xarxes d'Evasió. L'hotel Mirador fon un dels escenaris més recordats de refugiats, pero no fon l'únic. Els alemanys s'atansaven a Andorra per controlar la frontera i les persecucions amb la Gestapo foren habituals. Tots els bàndols espiaven Andorra i al país mateix es tenia por de parlar de qualsevol tema que estigués relacionat amb [[política]] o qualsevol tema que portés a parlar del [[nazisme]], la guerra o del [[franquisme]]. De fet, els [[veguers]] dels coprínceps acostumaven expulsar estrangers del país i el Consell General, tal com l'expressa el mateix síndic d'aquella època, es veia impotent davant d'estes situacions:{{sfn|Porta|2009}}

{{citació|''Andorra viu alluntada dels conflictes violents i sagnants que dissortadament sofreixen atres pobles germans; el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar-hi el més chicotet remei material, per tant, hem d'aconsolar-nos enel testimoni de la nostra bona voluntat i implorar enfervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han estat arrastrats a esta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguin recuperar ben pronte llur consol perdut. Tanmateix, pregant-li que continuï defensant les nostres terres enel seu sagrat mantell''.{{sfn|Porta|2009}}}}

{{citació|''Andorra viu alluntada dels conflictes violents i sagnants que dissortadament sofreixen atres pobles germans; el nostre terrer? No és extens i, davant la nostra insignificància, impotents som per posar-hi el més chicotet remei material, per tant, hem d'aconsolar-nos amb el testimoni de la nostra bona voluntat i implorar amb fervor que Déu i a la nostra mare Meritxell, Patrona de les Valls, que tots els sers humans que han estat arrastrats a esta terrible guerra per una llastimosa i funesta fatalitat, puguin recuperar ben pronte llur consol perdut. Tanmateix, pregant-li que continuï defensant les nostres terres amb el seu sagrat mantell''.{{sfn|Porta|2009}}}}

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" enun títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que l'informació d'esta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fon una terra d'acollida de refugiats, certament, pero també fon l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'atres que ajudaven per interés econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

Ja que Andorra també va ser l'escenari de matança [[Judaisme|jueva]]. El 14 de juliol del 1977 apareixia a la premsa espanyola, a través d'"El Reporter", tres reportatges titulats "Les muntanyes de la mort" amb un títol de portada més que significatiu "Matança de jueus a la frontera espanyola". El periodista informava que a Andorra s'havien matat jueus durant la Segona Guerra Mundial i que se'ls enterrava en pous. Tanmateix, diversos [[historiador|historiadors]] del país descarten que l'informació d'esta revista en concret fos certa. No obstant, a Andorra també es van matar jueus. El país fon una terra d'acollida de refugiats, certament, pero també fon l'escenari d'episodis no tan gloriosos. Hi havia gent que explotava refugiats, d'atres que ajudaven per interés econòmic i finalment gent que es prestava per [[humanitat]]. El mateix pare de l'antic [[Cap de Govern del Principat d'Andorra|Cap de Govern]] (president) d'Andorra, [[Marc Forné i Molné|Marc Forné]], va ser militant del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Catalunya, refugiat i militant d'una Xarxa d'Evasió.{{sfn|Porta|2009}}<ref>{{Ref-web|url = http://blocs.mesvilaweb.cat/txemabofill/?p=226464|títol = Entrevista a Enric Melich Gutiérrez, maquis de la resistència francesa, passador de jueus i clandestins, activista anarquista, llibreter i sindicalista.|consulta = |llengua = |editor = |data = (21-07-12, VilaWeb)}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}  

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar enel consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

[[File:Bandera nazi a Andorra (Pas de la Casa).jpg|thumb|Els nazis van col·locar amb el consentiment del veguer francès, representant del copríncep a Andorra, una bandera nazi a la frontera francoandorrana durant la guerra.|300x300px]]

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país enl'arribada d'este escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, encara que  hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perqué fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques enels representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar enla Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per a on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] per mig de la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en qué s'obligava el tancament de la frontera i del telégraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en qué el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Institucionalment parlant, d'altra banda, cal esmentar la situació peculiar en qué es va trobar el país amb l'arribada d'este escenari (franquisme i nazisme). En morir el [[bisbe]], Justí Guitart, que va servir el [[Guerra Civil Espanyola|bàndol nacional]] durant la guerra civil espanyola, el país va estar dos anys sense copríncep episcopal. El 1943 el nou copríncep, Ramon Iglesias Navarri, franquista i pròxim al règim, va visitar Andorra per jurar el seu càrrec. Una visita molt tensa. Per entendre-ho, Emile Lasmartes va ser escollit veguer del copríncep francès l'any 1940. Era un home violent, agressiu i col·laborador dels nazis alemanys. Utilitzava el poder que tenia com a veguer per abusar. Feia [[contraban]] i convidava els seus amics nazis a fer passejades i sopars per Andorra. El poble l'odiava, encara que  hi tenia amics que un cop acabada la guerra van avisar-lo perqué fugís a [[Espanya]]. La mostra més evident de l'abús que exercia a Andorra es va donar l'any 1942 quan els síndics i el secretari general del Consell General es preparaven a viatjar fins a [[Perpinyà]] per rebre el nou delegat francès del copríncep. Llavors Emile Lasmartes va decidir ordenar a un cap dels [[Gendarmeria Nacional Francesa|gendarmes]] la confiscació dels passaports de les autoritats andorranes al [[Pas de la Casa]]. este esdeveniment va acabar en un trencament total i absolut de les relacions diplomàtiques amb els representants del copríncep francès a Andorra. Quan el nou copríncep episcopal, Ramon Iglesias Navarri, va citar-se al país per jurar-se el seu càrrec, el mateix Emile Lasmartres es va presentar sense que ningú el convidés i de "voluntat pròpia", tal com ho havia afirmat el Consell General. La visita va ser molt tensa. I és que Emile Lasmartes acostumava a sopar amb la Gestapo a Tolosa. Ell mateix denunciava els llocs per a on passaven les Xarxes d'Evasió i aturava i entregava als alemanys tots els francesos que intentaven salvar-se de la guerra i del [[Holocaust|genocidi nazi]] per mig de la frontera francoandorrana. Fou ell qui es trobà a l'origen de l'invasió alemanya d'Andorra. [[Ràdio Andorra]], el telègrafs instal·lats al país i la frontera mateixa eren eines per fer divulgar informació lliure del costat francès. Els alemanys va fer donar un [[ultimàtum]] al país, Lasmartres hi estava implicat, en qué s'obligava el tancament de la frontera i del telégraf si Andorra no volia ser envaïda pels alemanys. Tot i que Andorra va haver de cedir, el bisbe mateix, a través de Miquel Mateu, responsable de FHASA i de por que la central fos presa pels alemanys, van demanar la intervenció del bisbe. El 1944, despuix d'un discurs extraordinari en qué el síndic evocava casos de raptes a Andorra per part dels nazis, un destacament de [[Guàrdia Civil Espanyola|guàrdies civils]] i gendarmes francesos es van entrar a Andorra i s'hi van quedar fins al 1945. Andorra, molt diplomàticament, va rebutjar esta intervenció ya que el Consell General volia fer front a la situació tot sol.{{sfn|Porta|2009}}

Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava enell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar este impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentres els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'atres col·laboraven enla resistència francesa o enels alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), e inclús molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia a soles els complicava la vida. França no volia reconéixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, enl'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

Del costat francès, el país va vore com el copríncep era canviat en l'espai de poc temps i sembla que no estaven al corrent d'allò que es produïa al país. [[Pétain]] va assumir el càrrec de copríncep baix el [[govern de Vichy]] i la invasió alemanya. El Principat d'Andorra comunicava amb ell de por de que es perdés la seua independència ya que els alemanys tenien prevista una possible invasió d'Andorra. Amb la invasió francesa, els mateixos alemanys entraven a la frontera sense entrebancs, com ara el Pas de la Casa. De fet hi van plantar una bandera nazi. Els mateixos francesos residents al país van ajudar a fer preparatius, d'amagatotis, perqué el Consell General anés a portar la quéstia (Andorra encara no s'ha autodeterminat i per tant encara ha de lliurar este impost) al president Pétain a Vichy. [[De Gaulle]], mentrestant, apel·lava a la resistència des de Londres i Pétain prometia als andorrans que no passarien fam. De mentres els residents andorrans que vivien a França eren objecte de rapte pels alemanys que despuix els enviaven a [[Camp de concentració nazi|camps de concentració]] o de treball forçat. D'atres col·laboraven amb la resistència francesa o amb els alemanys (Manuel Cerquera i Agustí Marfany), e inclús molts van servir voluntàriament per a l'eixèrcit francès. En quant a l'estatut dels andorrans residents a França, la burocràcia a soles els complicava la vida. França no volia reconéixer que Andorra era una nació, pero reconeixia el seu caràcter particular. Aixina, els residents andorrans a França se les havien de vore, ben sovint, amb l'administració francesa. Els andorrans qui finalment acabaven en una situació d'indocumentació vivien en estats d'angoixa importants.{{sfn|Porta|2009}}{{sfn|Segalàs|2012|p = 87, 86, 85}}

=====L'abolició de la pena capital=====

=====L'abolició de la pena capital=====

El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó quasi també va tindre la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -este és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creïa que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar enun ganivet. Pero la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=12975&view=item&Itemid=543#|títol = Sentència de mort|consulta = |llengua = |editor = |data = (11-06-11, Diari d'Andorra)}}</ref> S'ha de remarcar, a banda d'esta abolició, que el país mai més la va practicar pero legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 enl'aprovació de la Constitució que en el seu artícul 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/accessos-directes/constitucio-i-reglament/copy_of_la-constitucio-del-principat-d-andorra|títol = Constitució d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = 1993}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} A este artícul s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}

El [[18 d'octubre]] de [[1943]] es produeix l'execució per afusellament d'en [[Gastó]], l'última en terres de les Valls d'un condemnat a mort. La duresa del [[cerimonial andorrà aplicat en cas de pena de mort]], original del segle XVII, va colpir molt la població, cosa que probablement va influir en l'abolició de la pena capital. Fins i tot, un dels policies que havien d'afusellar-lo s'hi va negar. La lectura del veredicte va ser pública. "un funest espectacle" es pot llegir al Diari d'Andorra, l'11 de juny del 2011. "L’afusellament", segons el diari, "que va posar fi a la vida del Gastó quasi també va tindre la mateixa repercussió. Tràgica. Pere Areny Aleix -este és el nom i cognoms que van donar els investigadors Jordge Cebrián i Roger Torroella al darrer executat al Principat tot just ara fa tres anys- havia matat el seu germà. O, almenys, se’l va acusar d’aquell assassinat. Va ser una macabra notícia a Canillo en el marc d’una pugna per l’herència. Areny és la darrera persona que va rebre la pena de mort. Només es va salvar del garrot vil. Un escamot de la policia es va encarregar de fer complir la sentència. La lectura va ser el 18 d’octubre del 1943, davant la casa Guillemó. A la plaça. Una munió de persones la va omplir de gom a gom. Qui més qui menys volia sentir el que creïa que se sentiria. El que de fet el tribunal va acabar pronunciant. Hi havia silenci. Sepulcral. L’ambient s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Pero la tensió era més que evident. Per sort i per desgràcia seria el darrer cop."{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}<ref>{{Ref-web|url = http://www.diariandorra.ad/index.php?option=com_k2&id=12975&view=item&Itemid=543#|títol = Sentència de mort|consulta = |llengua = |editor = |data = (11-06-11, Diari d'Andorra)}}</ref> S'ha de remarcar, a banda d'esta abolició, que el país mai més la va practicar pero legalment encara era vigent. Només va ser abolida oficialment l'any 1993 amb l'aprovació de la Constitució que en el seu artícul 8 diu literalment: "es prohibeix la pena de mort".<ref>{{Ref-web|url = http://www.consellgeneral.ad/ca/accessos-directes/constitucio-i-reglament/copy_of_la-constitucio-del-principat-d-andorra|títol = Constitució d'Andorra|consulta = |llengua = |editor = |data = 1993}}</ref>{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}} A este artícul s'hi afegeix la ratificació del protocal addicional número 6 de la Convenció per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals relatiu a l'abolició de la pena de mort.{{sfn|Segalàs|2012|p = 49, 50, 51}}

=====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial=====

=====Ràdio Andorra i la Segona Guerra Mundial=====

===El franquisme i Andorra===

===El franquisme i Andorra===

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en qué França es rendeix a l'eixèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa enel Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer enel Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.  

Durant la [[Guerra Civil Espanyola|Guerra Civil]], de juliol del [[1936]] a juny del [[1940]], hi va haver un destacament francès a Andorra, comandat novament pel coronel René Baulard, per prevenir atacs del govern de [[Francisco Franco Bahamonde|Franco]] (el juny de 1940 és la data en qué França es rendeix a l'eixèrcit [[Alemanya|alemany]]). Les tropes de Franco, poc despuix d'haver ocupat Girona i haver arribat a la frontera francesa, varen arribar a la frontera andorrana el febrer de [[1939]]. La bona entesa amb el Comandant Aguirre, que s'entrevistà sobre el pont fronterer amb el Síndic Cairat i el Coronel Baulard, va garantir la neutralitat d'Andorra en el conflicte.  

Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès enla població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

Durant esta llarga estada el nivell d'integració del destacament francès amb la població i el comportament exemplar del coronel Baulard el fan mereixedor del nomenament de ciutadà honorari per part del Consell General.

=== Vers l'Andorra consumista i capitalista ===

=== Vers l'Andorra consumista i capitalista ===