Canvis

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

No se curà el arrier d'estes raons – i fora millor que se curara, perque haguera segut curarse en salut – sino que, travant de les correges, les enrefilà a una gran distància d'ell. Lo cual, vist per don Quijote, alçà els ulls al cel i, ficat el pensament – a lo que paregue – en sa senyora Dulcinea, digue:

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

Socorreume, senyora meua, en este primer ultrage que ad este vostre avassallat pit li s'oferix; no me defallixca en este primer trànsit el vostre favor i ampar.

I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu mes de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:

I dient estes i atres paregudes raons, soltant l'adarga, alçà la llança a dos mans i pegà en ella tan gran colp al arrier en el cap, que el derribà en terra tan malparat, que si secundara en un atre, no tinguera necessitat de mestre que el curara. Fet açò, arreplegà les seues armes i tornà a passejarse en el mateix repòs que al principi. D'ahi a poc, sense saber lo que havia passat – perque encara estava atordit el arrier -, aplegà un atre en la mateixa intencio de donar aigua als seus muls i, anant a llevar les armes pa desembarassar la pica, sense parlar don Quijote paraula i sense demanar favor a ningu, soltà una atra vegà l'adarga i alçà una atra volta la llança, i, sense ferla trossos, feu més de tres el cap del segon arrier, perque li'l trencà per quatre. Al roïdo acodi tota la gent de la venda, i entre ells el venter. Veent açò don Quijote, embraçà la seua adarga i, tirant ma a la seua espasa, digue:

¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.

¡Oh senyora de la fermosura, esforç i vigor del debilitat cor meu!. Ara es temps que gires els ulls de la teua grandea ad este ton captiu cavaller, que tamany perill està atenent.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.