Canvis

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del mes de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

I aixina, sense donar part a persona alguna de la seua intencio, i sense que ningu el vera, una matinà, ans que se fera de dia, que era un dels calorosos del mes de juliol, s'armà de totes les seues armes, pujà damunt de Rocinante, duent ficà la seua mal composta celà, embraçà la seua adarga, prengue la seua llança, i, per la porta falsa d'un corral, ixque al camp en grandissim content i goig de vore en cuanta facilitat havia donat principi al seu bon desig.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Mes, apenes se va vore en el camp, cuan el assaltà un pensament terrible, i tal, que per poc el fera deixar la començà empresa; i fon que li vingue a la memòria que no havia segut armat cavaller, i que conforme a la llei de cavalleria, ni podia ni devia pendre armes en ningun cavaller; i, en cas de que hu fera, havia de dur armes blanques, com novell cavaller, sense empresa en el escut, hasta que pel seu esforç la guanyara.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent mes la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

Estos pensaments li feren titubejar en el seu propòsit; mes, podent més la seua loquera que atra rao, decidi ferse armar cavaller del primer en qui topara, a imitacio d'atres molts que aixina heu feren, segons ell havia llegit en els llibres que d'eixa manera tenien costum de fero.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que hu foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

En lo de les armes blanques, pensava netejarles de manera, en cuan tinguera ocasio, que hu foren més que un armini; i en això s'aquetà i prosegui el seu cami, sense dur atre que aquell que el seu cavall volia, creent que en açò consistia la força de les aventures.

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

Anant ya, caminant el nostre flamant aventurer, anava parlant en ell mateix i dient: -¿Qui dupta que en els venidors temps, cuan ixca a la llum la verdadera història dels meus famosos fets, que el sabi que els escriga no fique, cuan aplegue a contar esta primera eixida meua tan de mati, d'esta manera?:

Anà aplegant a la venda, que ad ell li pareixia castell, i a poc tros d'ella detingue les brides a Rocinante, esperant que algun nano se ficara entre les almenes pa donar senyal en alguna trompeta de que aplegava un cavaller al castell.

Anà aplegant a la venda, que ad ell li pareixia castell, i a poc tros d'ella detingue les brides a Rocinante, esperant que algun nano se ficara entre les almenes pa donar senyal en alguna trompeta de que aplegava un cavaller al castell.

Pero, com va vore que tardaven i que Rocinante se donava presa per arribar a la cavalleriça, aplegà a la porta de la venda, i contemplà a les dos descuidaes mosses que allà estaven, que ad ell li paregueren dos fermoses donzelles o dos gracioses dames que en front de la porta del castell se estaven solaçant.

Pero, com va vore que tardaven i que Rocinante se donava presa per arribar a la cavalleriça, aplegà a la porta de la venda, i contemplà a les dos descuidaes mosses que allà estaven, que ad ell li paregueren dos fermoses donzelles o dos gracioses dames que en front de la porta del castell se estaven solaçant.

En açò, succei que casualment un porquer que estava arreplegant d'uns rastolls una baconà de porcs -que, sense perdo, aixina se diuen- tocà un corn, a quina senyal ells s'arrepleguen, i al instant li se representà a don Quijote lo que desijava, que era que algun nano fea senyal de la seua vinguda; i aixina, en estrany content, aplegà a la venda i a les dames, les cuals, com veren vindre a un hòme d'aquell aspecte, armat i en llança i adarga, plenes de por, anaven a entrar en la venda; pero don Quijote, colegint per la seua fugida la seua por, alçantse la visera de paperot i descobrint la seua cara seca i empolsegà, en gentil talant i veu reposà, lis digue: -No s'espanten les vostres merces ni recelen desaguisat algu; que a la orde de cavalleria que professe non toca ni pertany ferseli a ningu, cuant mes a tan altes donzelles com les vostres presències demostren.

En açò, succei que casualment un porquer que estava arreplegant d'uns rastolls una baconà de porcs -que, sense perdo, aixina se diuen- tocà un corn, a quina senyal ells s'arrepleguen, i al instant li se representà a don Quijote lo que desijava, que era que algun nano fea senyal de la seua vinguda; i aixina, en estrany content, aplegà a la venda i a les dames, les cuals, com veren vindre a un hòme d'aquell aspecte, armat i en llança i adarga, plenes de por, anaven a entrar en la venda; pero don Quijote, colegint per la seua fugida la seua por, alçantse la visera de paperot i descobrint la seua cara seca i empolsegà, en gentil talant i veu reposà, lis digue: -No s'espanten les vostres merces ni recelen desaguisat algu; que a la orde de cavalleria que professe non toca ni pertany ferseli a ningu, cuant més a tan altes donzelles com les vostres presències demostren.

Miràvenlo les mosses, i anaven en els ulls buscantli el rostre, que la mala visera l'encobria; mes, com se sentiren dir donzelles, no pogueren aguantar el riure, i fon de manera que don Quijote vingue a correrse i a dirlis: -Bè pareix la mesura en les fermoses, i es molta necetat ademes el riure que de lleu causa procedix; pero no vos el dic pa que se preocupeu ni mostreu mal talant; que el meu non es d'al que de servirvos.

Miràvenlo les mosses, i anaven en els ulls buscantli el rostre, que la mala visera l'encobria; mes, com se sentiren dir donzelles, no pogueren aguantar el riure, i fon de manera que don Quijote vingue a correrse i a dirlis: -Bè pareix la mesura en les fermoses, i es molta necetat ademes el riure que de lleu causa procedix; pero no vos el dic pa que se preocupeu ni mostreu mal talant; que el meu non es d'al que de servirvos.

El llenguage, no entes de les senyores, i el mal tall del nostre cavaller, aumentava en elles el riure i en ell el enuig; i passara molt avant si en eixe moment no ixquera el venter, hòme que, per ser molt gros, era molt pacific, el cual, veent aquella figura contrafeta, armà d'armes tan desiguals com eren la brida, llança, adarga i cosselet, no li costà res acompanyar a les donzelles en les mostres del seu content.

El llenguage, no entes de les senyores, i el mal tall del nostre cavaller, aumentava en elles el riure i en ell el enuig; i passara molt avant si en eixe moment no ixquera el venter, hòme que, per ser molt gros, era molt pacific, el cual, veent aquella figura contrafeta, armà d'armes tan desiguals com eren la brida, llança, adarga i cosselet, no li costà res acompanyar a les donzelles en les mostres del seu content.

Mes, en efecte, tement la màquina de tants ormejos, determinà parlarli comedidament; i aixina, li digue: -Si la vostra merce, senyor cavaller, busca posà, amen del llit (perque en esta venda no n'hi ha ningun), tot lo demes se trobarà en ella en molta abundància.

Mes, en efecte, tement la màquina de tants ormejos, determinà parlarli comedidament; i aixina, li digue: -Si la vostra merce, senyor cavaller, busca posà, amen del llit (perque en esta venda no n'hi ha ningun), tot lo demes se trobarà en ella en molta abundància.

Veent don Quijote la humilitat del alcait de la fortalea, que tal li paregue ad ell el venter i la venda, respongue: -Pa mi, senyor castellà, cualsevol cosa es prou, perque els meus adorns son les armes, el meu descans el pelear, etc.

Veent don Quijote la humilitat del alcait de la fortalea, que tal li paregue ad ell el venter i la venda, respongue: -Pa mi, senyor castellà, cualsevol cosa es prou, perque els meus adorns son les armes, el meu descans el pelear, etc.

Pensà l'hoste que el haverli dit castellà havia segut per haverli paregut dels sans de Castella, encà que ell era andalus, i dels de la plaja de Sanlúcar, no menos lladre que Caco, ni menos roïn que page avisat; i aixina, li contestà: -Segons això, els llits de la vostra merce seran dures penyes, i el seu dormir, sempre velar; i seent aixina, be se pot apelar, en seguritat de trobar en esta barraca ocasio i ocasions pa no dormir en tot un any, cuant mes en una nit.

Pensà l'hoste que el haverli dit castellà havia segut per haverli paregut dels sans de Castella, encà que ell era andalus, i dels de la plaja de Sanlúcar, no menos lladre que Caco, ni menos roïn que page avisat; i aixina, li contestà: -Segons això, els llits de la vostra merce seran dures penyes, i el seu dormir, sempre velar; i seent aixina, be se pot apelar, en seguritat de trobar en esta barraca ocasio i ocasions pa no dormir en tot un any, cuant més en una nit.

I, dient açò, anà a agarrar el estrep a don Quijote, el cual desmontà en molta dificultat i treball, com aquell que en tot aquell dia no s'havia desdejunat.

I, dient açò, anà a agarrar el estrep a don Quijote, el cual desmontà en molta dificultat i treball, com aquell que en tot aquell dia no s'havia desdejunat.

Digue en acabant a l'hoste que tinguera molt de conter en el seu cavall, perque era la millor peça que menjava pa en lo mon.

Digue en acabant a l'hoste que tinguera molt de conter en el seu cavall, perque era la millor peça que menjava pa en lo mon.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

En això cobrà, al seu pareixer, tant de ànimo, que si el acometeren tots els arriers del mon, no tornara el peu arrere. Els companyers dels ferits, que aixina els veren, començaren des de llunt a ploure pedres sobre don Quijote, el cual, lo millor que podia, se protegia en la seua adarga, i no s'atrevia a apartarse de la pica per no desamparar les armes. El venter donava veus pa que el deixaren, perque ya lis havia dit que estava loco, i que per loco se lliuraria encara que els matase a tots. Tame don Quijote les donava majors, Dientlis deslleals i traïdors, i que el senyor del castell era un malfaener i mal naixcut cavaller, pos de tal manera consentia que es tractaren els cavallers errants, i que si ell haguera recibit la orde de cavalleria, que ell li donaria a entendre la seua perfidia: - Pero de vosatros, grossera i baixa canalla, no faig ningun cas; tireu, aplegueu, vingau i ofengaume en cuant poguereu; que vosatros voreu el pago que teniu pel vostre desgavell i demasia.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

Dia açò en tant de briu i corpenta, que infongue un terrible temor en els que el acometien; i tant per açò com per les argumentacions del venter, li deixaren de tirar, i ell deixà retirar als ferits i tornà a la vela de les seues armes en la mateixa quetut i assossec que al principi.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i mes encara perque ell havia estat mes de quatre.

No li paregueren bè al venter les burles del seu hostajat, i determinà abreviar i donarli la negra orde de cavalleria cuant antes, ans de que un atra desgràcia succeïra. I aixina, aplegant ad ell, se disculpà de la insolència que aquella gent baixa en ell havia tengut, sense que ell sabera cosa alguna; pero que ben castigats estaven pel seu atreviment. Li digue com ya li havia dit que en aquell castell no n'hi havia capella, i pa lo que restava per fer tampoc era necessària; que tot el toc de quedar armat cavaller consistia en la bascollà i la espalà, segons ell tenia noticia del cerimonial de la orde, i que açò en mitat d'un camp es podia fer, i que ya havia complit en lo que tocava al velar de les armes, que en nomes dos hores de vela es complia, i mes encara perque ell havia estat més de quatre.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Tot se'l cregue don Quijote, i digue que ell estava dispost a obedirlo, i que concloguera en la major brevetat possible; perque si fora acomes una atra volta i se vera armat cavaller, no pensava deixar persona viva en el castell, excepte aquelles que ell li manara, a les cuals pel seu respecte deixaria.

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora:

Advertit i medros d'açò el castellà, dugue seguidament un llibre a on assentava la palla i la pamella que donava als arriers, i en un cabet de vela que li portà un chicon, i en les dos ya dites donzelles, s'aplegà a on don Quijote estava, al cual manà clavarse de genolls; i, llegint en el seu manual – com que dia alguna devota oracio -, a mitan llegenda alçà la mà i li pegà en el coll un bon colp, i en acabant, en la seua mateixa espasa, una gentil espalà, sempre murmurant entre dents, com si estiguera resant. Fet açò, manà a una d'aquelles dames que li cenyira la espasa, la cual va fero en molta desenvoltura i discrecio, perque no fon menester poca pa no esclatar de riure a cada punt de les cerimònies; pero les proees que ya havien vist del novell cavaller lis tenien el riure a ralla. Al cenyirli la espasa digue la bona senyora:

- La llengua queta i els ulls desperts.

- La llengua queta i els ulls desperts.

I el chicon responia:

I el chicon responia:

- No hu fare una atra volta, senyor meu; per la passio de Dèu que no hu fare una atra vegà, i yo promet tindre d'aci en avant mes conter en la rabera.

- No hu fare una atra volta, senyor meu; per la passio de Dèu que no hu fare una atra vegà, i yo promet tindre d'aci en avant més conter en la rabera.

I veent don Quijote lo que passava, en veu aïrà digue:

I veent don Quijote lo que passava, en veu aïrà digue:

- Descortes cavaller, mal pareix pendrela en qui defendre no se pot; pugeu en el vostre cavall i prengau la vostra llança – que tame tenia una llança arrimà a la carrasca a on estava ensogà la egua -, que yo vos fare conéixer ser de covarts lo que esteu fent.

- Descortes cavaller, mal pareix pendrela en qui defendre no se pot; pugeu en el vostre cavall i prengau la vostra llança – que tame tenia una llança arrimà a la carrasca a on estava ensogà la egua -, que yo vos fare conéixer ser de covarts lo que esteu fent.