Canvis

== El pensament primitiu ==

== El pensament primitiu ==

Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La [[naturalea]] d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot [[ser viu]], a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de [[Descartes]] (1596-1650 d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>

Per a la major part dels pobles primitius, l'ànima és un principi sense el qual no hi ha vida: quan u es mor, és que li falta l'ànima. La [[naturalea]] d'eixe principi pot explicar-se vagament com un foc o com un alé; pot identificar-se aixina l'ànima en el principi vital, i de fet se li supon ànima a tot [[ser viu]], a tota realitat que manifeste una vida pròpia, independent de l'acció d'un atre ser: els animals tenen ànima, els boscs tenen ànima, els planetes tenen ànima. Esta concepció primitiva de l'ànima com a principi vital aniria perdent-se a partir del pensament de [[Descartes]] ([[1596]]-[[1650]] d. C.), que en la seua teoria mecanicista explicava la vida dels animals com si foren màquines, en les que unes parts del cos menegen a les atres parts, i viceversa, de manera que el concepte d'ànima quedaria restringit a l'ànima humana <ref>1.Rupert Sheldrake - El espejismo de la ciencia. Traductor Antonio Francisco Rodríguez Esteban. Barcelona: Editorial Kairós. 2013. ISBN 978-84-9988-241-3.</ref>.<br>

Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>

Pero són molts el pobles primitius que atribuïxen a l'ànima tant la consciència (consciència de si mateixa) com l'immortalitat de la persona humana: l'ànima perviuria tot seguit de la mort del cos; la mort és la separació del cos i de l'ànima, no la desaparició de l'ànima. <ref>2. Juan Cruz Cruz – Voz “Alma” en la Gran Enciclopedia Rialp. Editorial Rialp, Madrid, 1987</ref>.<br>

<gallery>

<gallery>

== El naturalisme grec ==

== El naturalisme grec ==

Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a [[Anaxímenes]] (585 a. C.-590 a. C.) i [[Anaximandre]] (610 a. C.-545 a. C.), és foc per a [[Heràclit]] (540 a. C.-480 a. C.), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit (460 a. C.-370 a. C.) i Epicur (341 a. C.-270 a. C.); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos ([[Agrippa]] (1486-1535 d. C.), [[Paracelso]] (1493-1541 d. C.), [[Giordano Bruno]] (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>

Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i Anaximandre ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos (Agrippa ([[1486]]-[[1535]] d. C.), Paracelso ([[1493]]-[[1541]] d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>

<gallery>

<gallery>

Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])

Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])