Canvis

Anar a la navegació Anar a la busca
8 bytes afegits ,  20:35 4 maig 2020
m
Llínea 10: Llínea 10:     
== El naturalisme grec ==
 
== El naturalisme grec ==
Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i Anaximandre ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos (Agrippa ([[1486]]-[[1535]] d. C.), Paracelso ([[1493]]-[[1541]] d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
+
Els nomenats filòsofs presocràtics [[Antiga Grècia|grecs]] (anteriors al sigle IV a.C.), considerats com a filòsofs naturalistes, intenten donar explicacions als conceptes primitius i donar un valor universal a eixes explicacions. L'ànima és aire per a Anaxímenes ([[585 a. C.|585]]-[[590 a. C.]]) i Anaximandre ([[610 a. C.|610]]-[[545 a. C.]]), és foc per a [[Heràclit]] ([[540 a. C.|540]]-[[480 a. C.]]), són [[àtoms]] sotils per a Demòcrit ([[460 a. C.|460]]-[[370 a. C.]]) i Epicur ([[341 a. C.|341]]-[[270 a. C.]]); pero en tots els casos intenten donar explicació a l'impossibilitat de trobar els llímits de l'ànima, a la seua capacitat d'explorar totes les realitats, el cosmos sancer. Estes idees donarien lloc a la concepció de l'ànima còsmica, que passaria als filòsofs posteriors ([[Plató]], [[Pitàgores]], [[Plotí]]...) que intentaven aixina donar raó de l'orde del cosmos, com si fora el principi que havia posat orde en el caos primitiu de la matèria. L'idea de l'ànima còsmica seria abandonada per l'irrupció del cristianisme i la seua fe en la Creació del cosmos per Deu, pero en el [[Renaiximent]] alguns autors heterodoxos ([[Agrippa]] ([[1486]]-[[1535]] d. C.), [[Paracelso]] ([[1493]]-[[1541]] d. C.), Giordano Bruno (1548-1600 d. C.)) la tornen a reivindicar pretenent una concepció panteista de l'univers.<br>
 
<gallery>
 
<gallery>
 
Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])
 
Archiu:Heraclito.jpg|Heràclit plorant, per Hendrick ter Brugghen ([[1628]])
124 351

edicions

Menú de navegació