Canvis

4 bytes afegits ,  10:57 4 set 2016
m
Llínea 14: Llínea 14:  
Va ser el primer en traduir el ''Tractatus'' de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants ''Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna'' ([[1964]]) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les ''Reflexions sobre la Revolució Francesa''. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en [[1957]].
 
Va ser el primer en traduir el ''Tractatus'' de Ludwig Wittgenstein i va realisar importants estudis sobre la novela picaresca, la novela històrica i la sociologia de masses. Home molt cult, va escriure unes interessants ''Acotaciones a la historia de la cultura occidental en la Edad Moderna'' ([[1964]]) i va traduir l'obra fonamental d'Edmund Burke, les ''Reflexions sobre la Revolució Francesa''. En Salamanca va dirigir un Bolletí Informatiu del Seminari de Dret Polític que va utilisar com a plataforma d'opinió, i va crear una Associació per l'Unitat Funcional d'Europa, de curta vida i en un ideari polític que mesclava l'humanisme i l'europeisme i es dia socialiste sense pertànyer per això al PSOE. Per les seues activitats polítiques, va sofrir el rigor de les presons franquistes en [[1957]].
   −
El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en 1965 contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.
+
El seu prestigi polític i intelectual queda consolidat en els anys setanta, despuix del seu confús ingrés i expulsió de l'Agrupació Socialista Madrilenya —que, teòricament, obedia al [[PSOE]] històric, que la seua eixecutiva estava heretada en Toulouse—. Es va deure sobretot, ademés de la seua presentació com a intelectual marxiste no «escolàstic», a la seua expulsió a perpetuïtat (junt a atres catedràtics i professors universitaris com José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo) de les universitats espanyoles despuix de les protestes estudiantils iniciades en Madrit en [[1965]] contra de la dictadura franquista, protestes que ell va recolzar.
   −
En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-1967), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en [[1966]], en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).
+
En [[1966]] es trasllada als [[Estats Units]] a on va ser professor en l'Universitat de Princeton (1966-[[1967]]), i es va convertir en el líder de la Federació Socialista en Madrit —també conegut com el «grup de Marqués de Cubas», pel seu domicili d'actuació—, en el que buscava liderar a tot el socialisme de l'interior. Despuix d'una entrevista en Rodolfo Llopis en [[París]] en 1966, en retornar a Espanya, en [[1968]], funda el Partido Socialiste de l'Interior (PSI), que posteriorment, en [[1974]], va passar a cridar-se Partit Socialiste Popular (PSP). Eixe mateix any, junt al Partit Comuniste d'Espanya (PCE), el Partit del Treball d'Espanya (PTE), el Partit Carliste (PC) i numeroses personalitats independents, formaria la Junta Democràtica d'Espanya (JDE).
    
Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut i fins i tot finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.
 
Durant la [[Transició]], que li va permetre tornar a l'Universitat espanyola en [[1976]], va tindre que fer front a un [[PSOE]] refundat des de l'interior per socialistes vascs, madrilenys i sevillans i liderat per [[Felipe González]], qui li va arrebatar gran part del liderage en el camp de l'esquerra socialista. Els membres d'este partit li acusaven de confusionisme ideològic i oportunisme polític en uns moments en que les manifestacions polítiques de González i el seu grup eren extraordinàriament radicals i antimonàrquiques. La tàctica del PSOE era, ademés, oposta a l'aperturisme del PSP cap al PCE, els monàrquics o Comissions Obreres. Encara que Tierno va reafirmar en el I Congrés del PSP en 1976 la llínea marxista i revolucionària de la seua formació política, no va poder competir en un PSOE recolzat, reconegut i fins i tot finançat per la majoria dels partits socialistes europeus, que seguien una llínea socialdemócrata.
120 197

edicions