Electroforesis bidimensional
L'electroforesis en gel bidimensional, abreviat com electroforesis en 2-D, és una forma de electroforesis en gel comunament utilisada per a analisar proteïnes.


Les mescles de proteïnes són separades per diferents propietats i en dos dimensions en estos gels 2D. La tècnica va ser introduïda per primera volta de forma independent per O'Farrell i Klose en 1975.[1]
Base de la separació
El procés comença en electroforesis en una dimensió, pero a continuació, separa les molècules en una direcció de 90 graus de la primera. En la electroforesis "1D", les proteïnes se separen en una dimensió, de manera que totes les molècules es troben a lo llarc d'un carril. Degut a que és poc provable que dos molècules siguen similars en dos propietats distintes, estes se separen més eficaçment en electroforesis en 2-D que en la electroforesis en 1-D.
Les dos dimensions en que les proteïnes s'obtenen per esta tècnica, aprofiten propietats com són el punt isoeléctrico, la massa de les proteïnes complexes i l'estat de la proteïna.
El procés per a separar les proteïnes per punt isoeléctrico es diu isoelectroenfoque (IEF). En esta tècnica, un gradient de pH s'aplica a un gel i un potencial elèctric es adiciona a través d'este, fent que un extrem siga més positiu que l'atre. Si estos extrems tenen càrrega positiva, s'acoplaran cap a l'extrem més negatiu del gel i si es troben carregats negativament s'ubicaran en l'extrem més positiu. Les proteïnes aplicades en la primera dimensió es mouran a lo llarc del gel i s'acumularan en el seu punt isoeléctrico; és dir, el punt en el que la càrrega global en la proteïna és zero.
Per a l'anàlisis del funcionament de les proteïnes en una cèlula, el coneiximent de la seua cooperació és essencial. Molt a sovint les proteïnes actuen juntes en complexos per a ser completament funcionals. L'anàlisis d'esta sub organisació de la cèlula requerix de tècniques de conservació de l'estat natural del complex de proteïna.
En la electroforesis en gel de poliacrilamida, les proteïnes permaneixen en el seu estat natiu i se separen en el camp elèctric en funció de la seua massa i la massa dels seus complexos, respectivament.
Per a obtindre una separació per tamany i no per la càrrega neta, com en el IEF, una càrrega adicional es transferix a les proteïnes per mig de l'ús de Blau Lluent de Coomassie o dodecil sulfat de liti. Despuix de la terminació de la primera dimensió, els complexos són destruïts per l'aplicació del desnaturalisant en la segona dimensió, a on les proteïnes dels complexos se separen per la seua massa. Previ a açò, se'ls tracta en dodecil sulfat de sodi (DSS), junt en atres reactius. Açò desnaturaliza les proteïnes, és dir, es despleguen en molècules llargues i rectes i s'unixen a un número de molècules de DSS més o menys proporcional a la llongitut de la proteïna.
Ya que les molècules de SDS estan carregades negativament, el resultat d'açò és que totes les proteïnes tindran aproximadament la mateixa proporció de massa-carrega entre sí. Ademés, estes no migrarán quan no tenen càrrega (resultat de l'etapa d'enfocament isoeléctrico), per tant, el recobriment de la proteïna en DSS (carregat negativament) permet la migració de les proteïnes en la segona dimensió.
En la segona dimensió, un potencial elèctric s'aplica novament, pero en un àngul de 90 graus des del primer camp. Les proteïnes se sentiran atretes pel costat més positiu del gel DSSS, perque està carregat negativament en proporció a la seua relació massa-carrega. Com es va explicar anteriorment, esta relació serà casi la mateixa per a totes les proteïnes.
La migració de les proteïnes en el mateix gel serà restringit per les forces de fricció. Per tant, el gel actua com un tamís molecular quan s'aplica la corrent, estimant la separació de les proteïnes sobre la base de la seua massa molecular. D'eixa manera, les proteïnes més grans es mantenen més altes en el gel i les proteïnes més chicotetes són capaces de passar a través del tamís i aplegar a les regions inferiors del gel.
Proteïnes de detecció
El resultat d'açò és un gel en les proteïnes separades cap a fòra sobre la seua superfície. Estes proteïnes poden llavors ser detectades per una varietat de mijos, si ben el reactiu indicador que generalment s'utilisa és el d'argent i Blau lluent de Coomassie.
En el primer cas, un coloide d'argent s'aplica al gel, el qual s'unix a grups de cisteína en la proteïna, i l'argent s'enfosquix per exposició a la llum ultravioleta. Esta mida només pot donar cantitats aproximades, pero és adequada per a la majoria dels propòsits. La tinción en argent és 100 voltes més sensible que la que es realisa en Blava Lluenta de Coomassie en un ranc 40 voltes major en llinealitat.[2]
Atres molècules distintes de les proteïnes es poden separar per electroforesis en bidimensional:en determinats ensajos, el ADN en espiral se separa en la primera dimensió i és desnaturalizado per un intercalador d'ADN, tal com bromur de etidio o la cloroquina que és menys cancerígena.
Referències
- ↑ O'Farrell, PH(1975).«High resolution two-dimensional electrophoresis of proteins».J. Biol. Chem..250: 4007–21.
- ↑ Switzer RC 3rd, Merril CR, Shifrin S(1979).«A highly sensitive silver stain for detecting proteins and peptides in polyacrylamide gels».Analytical Biochemistry.98: 231–37.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Electroforesis bidimensional» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.