Els térmens coacció[1] i violència privada[2] s'ampren en freqüència en dret, en ciència política i en sociologia per a referir-se a l'ús de la força que s'impon a una persona per a obligar-la a dir o a fer alguna cosa contra la seua voluntat.[3]

Esta pot ser llegítima, per eixemple, quan l'Estat es reserva el monopoli de l'ús de la força per a les forces de seguritat,[4][5] o illegítima quan un subjecte priva de la llibertat a un atre sense raó llegal.[6][7]


Coacció en el dret penal

En el dret penal existix el delicte de coacció, que supon utilisar la violència per a impedir a la persona realisar un acte que la llei no prohibix. En el sentit contrari, també es produïx coacció quan s'obliga a la persona per mig de la violència illegítima a adoptar un determinat comportament en contra de el seu voluntat. Li'l troba per eixemple en l'artícul 172 del Còdic Penal d'Espanya,[8] o l'artícul 149 bis, del Còdic Penal de la Nació Argentina.[9]


Coacció en el dret civil

En el dret civil la coacció és un vicie del consentiment, i li'l denomina violència o força.[10] Per lo general s'establix la nulitat de ple dret o l'inexistència de tots els actes realisats baix coacció.


Postures ideològiques

Els libertarios, entre uns atres, li donen un sentit pijoratiu especial, fent vore que consideren illegítims els acorts subscrits per mig de l'ús de la força. Els anarquistes i pacifistes estan en contra de qualsevol pacte coaccionado o no voluntari (no coacció), sobretot si la coacció és sistematisada a través d'alguna institució, com l'Estat.


Vore també


Referències

Enllaços externs