El biscione[nota 1] ("gran culebra"), també conegut com vipera ("escurçó"), és un càrrec heràldic representant en argén una serp sobre camp d'azur en l'acte de menjar o "donar a llum" (per la boca) a un ser humà (normalment un chiquet i a voltes descrit com un moro o un turc otomà). És un símbol històric de la ciutat de Milà, utilisat per les empreses en sèu en la ciutat. El seu orige és desconegut, si be s'ha afirmat que va ser pres de l'escut d'un sarraceno mort per Ottone Visconti durant les creuades.

Biscione

Història

 
L'escut d'armes de la Casa de Visconti mostrant al biscione

Etimològicament, la paraula biscione és un aumentativo masculí del femení italià biscia "culebra" (corrompido de bistia, en última instància del llatí béstia "béstia").

El càrrec es va associar a la ciutat en acabant de que la família Visconti es fera en el control de Milà en 1277; Bonvesino de la Riva ho registra en la seua obra De magnalibus urbis Mediolani (Sobre les maravelles de la ciutat de Milà) com un símbol dels Visconti no més vesprada de finals del XIII.[1] El símbol pot haver derivat d'una serp de bronze duta a Milà des de Constantinopla per Arnulfo II de Arsago (arquebisbe de Milà 998-1018) en el XI.[2]

Una de les representacions més antigues del "bestia").

El cargo se asoció a la ciudad después de que la familia Visconti se hiciera con el control de Milán en 1277; Bonvesino de la Riva lo registra en su obra es troba en el Gran Saló del Castell Visconti de Angera. La sala va ser pintada a finals del XIII en fresca que celebren la victòria de l'arquebisbe Ottone Visconti contra la família rival dels Della Torre. En les pechinas de la sala es representa a l'escurçó engolint-se una chicoteta figura humana.[3]

El biscione va seguir associat al Ducado de Milà inclús en acabant de que la llínea dels Visconti s'extinguira en el XV.[4] La Casa dels Sforza va incorporar el símbol al seu escut d'armes despuix de fer-se en el ducado.

Us contemporàneu

Com a símbol de Milà, el biscione és utilisat per múltiples organisacions associades o en sèu en la ciutat. El club de fútbol Inter de Milà sol estar representat per un biscione, i la camiseta visitant de l'equip per a la temporada 2010-11 du el símbol de forma destacada. El fabricant d'automòvils Alfa Romeo, en sèu en Milà (també conegut com la Casa del Biscione, que en italià significa "Casa del Biscione" o "Marca del Biscione"), inclou un biscione en el seu logotip empalado en una creu roja sobre blanc (derivat de la bandera de Milà), de la mateixa manera que el fabricant de màquines de café expresse Bezzera. Silvio Berlusconi, que va nàixer en Milà, utilisava símbols estilisats del biscione en els logotips de les seues empreses Mediaset i Fininvest (en el chiquet substituït per una flor); les seues zones residencials Milano Due i Milano Tre i el canal de televisió Canale 5, propietat de Mediaset, també utilisen imàgens inspirades en el biscione.

Fòra de Milà, un disseny similar es troba en els sagells del noble hongarés Nicolás I Garai, palatino del rei de Hongria (1375-1385). En este cas, la serp coronada devora l'orbe d'un sobirà, en lloc d'un ser humà.[5] Les armes de les ciutats de Sanok (Polònia) i Pruzhany (Bielorússia) també presenten el símbol, en honor al matrimoni de Bona Sforza en Segismundo I de Polònia quan abdós ciutats formaven part de Polònia-Lituània.

El grup Lacuna Coil va utilisar un biscione per a la portada de l'àlbum Black Anima[6] i per a les cartes del tarot d'edició llimitada.

Vore també

Notes

  1. ↑ en italià: /biʃˈʃoːne/, plural: biscioni; o bisson.

Referències

  1. ↑ Regna, Gabriele(2018).«Li imprese araldiche dei Visconti i degli Sforza (1277-1535): Storia, storia dell'art, repertori.».Université de Lausanne, Vaig facultar dones lettres.: 68.(en it)
  2. ↑ Regna, Gabriele(2018).«Li imprese araldiche dei Visconti i degli Sforza (1277-1535): Storia, storia dell'art, repertori.».Université de Lausanne, Vaig facultar dones lettres.: 69.(en it)
  3. ↑ (2009) Painted Palaces: The Rise of Secular Art in Early Renaissance Italy (en en), Penn State Press, p. 168. ISBN 978-0-271-04830-7.
  4. ↑ Fox-Davies, Arthur Charres (1978). A complete guide to heraldry, Bonança Books. OCLC 4504307. ISBN 0-517-26643-1.
  5. ↑ Csaba, Veress D. (2007). Ugod (en hu), Budapest.: magyar állam millenniumára. Elektronikus megjelenítés: NKÖEOK Szerkesztőség.
  6. ↑ Tilkin, Laureline (2019-09-11). «Interview with Lacuna Coil - "It’s important to know who you llaure and where you menja from"» (en en). Tuonela Magazine.

Bibliografia