Ascua
Es diu ascua al restant de brasa o qualsevol fragment de matèria incandescent. El seu us com a recurs per a fer fòc pot considerar-se prehistòric.[1] Va tindre la seua proyecció en la mistera de purna (pistón de fòc o de mecha). En l'industrialisació dels fòsfors o cerillas i l'invenció de les misteres de bojaca de diversos combustibles (petròleu, gas, etc.), la seua utilitat en la societat occidental de consum, pràcticament ha desaparegut.[2]

Un atre us perdut, que recorden els diccionaris i la lliteratura clàssica en castellà, és l'exclamació ¡ascua!,[3] per a expressar sorpresa o dolor repentí (provablement derivat de la desafortunada acció d'agarrar l'ascua per la part que crema).
Alguns diccionaris admeten com a possible orige etimològic la veu del gòtic «asca» (cendra), sent en alemà «asche».[4][5][nota 1] Atres fonts afirmen que el terme prové del àrap.[3][6]
Frases fetes
- «Em tens en ascua» o «estar en ascua»:[7] figurada o familiarment quan el que està parlant manté un cert grau d'emoció i intriga en el seu relat, o algú que ha promés una notícia o sorpresa i encara no el ha referit.
- «Arrimar(es) l'ascua a la seua sardina»:[8] físicament el que acosta el restant de les brases moribundes al seu menjar. Figuradamente, aprofitar una ocasió en benefici personal.
- «Chafar sobre ascua»: Moure's o fer les coses en tente i prudència; en relació en el rito tradicional del pas del fòc, tradicionalment associat a la Nit de Sant Joan i al solstici d'estiu.[9]
Ascua d'un crepúscul morat
De la mateixa manera que s'atribuïx a Homero l'inmortalizaació poètica de l'alba com «la (deesa) dels dits rosats», el poeta espanyol Antonio Machado va deixar escrits estos versos que semblen immortalisar el valor arqueològic d'un péntol del llenguage «otrora incandescent pero ya apagat»:[10]
- darrere del negre cipresal humean...
- En la glorieta en ombra està la font
- en el seu alado i nuet Amor de pedra,
- que somia mut. En la marmórea tassa
- reposa l'aigua morta.
Vore també
- ↑ Juliol Cejador, en el seu Tesor de la Llengua Castellana, publicat en 1912, reunix esta etimologia i definició: «Ascua, de l'ant. al. aska, al. Asche, o god. asg-ón, o derivat adjectiu -ko d'as ar. Matèria traspassada del fòc, ardent i lluent».
Referències
- ↑ Car Baroja, Juliol (1989). Ritos i mits equívocs, Madrit: Akal, pp. 60 i ss.. ISBN 9788470902031. Consultat el 10 de giner de 2017.
- ↑ Otero, L.«¿Cóm vívíamos sense...?».MuyHistoria.Consultat el 16 d'octubre de 2015.
- ↑ 3,0 3,1 Real Acadèmia Espanyola (1726). Diccionari de la llengua castellana en que s'explica el verdader sentit de les veus, la seua naturalea i calitat, en les phrases o modos de parlar, els proverbis o rephranes, i atres coses convenients a l'us de la llengua, Madrit: Imprenta de Francisco del Ferro.
- ↑ Diccionari Enciclopèdic Abreviat Espasa-Calp, tom I (7ª edició), Madrit, 1957.
- ↑ El llenguage: les seues transformacions i la seua estructura ...
- ↑ Real Acadèmia de l'Història (1805). «Catàlec d'algunes veus castellanes, purament aràbigues, o derivades de la llengua grega, i dels idiomes orientals, pero introduïdes en Espanya pels àraps», Memòries de la Real Acadèmia de l'Història, Volum 4, Imprenta de Sancha.
- ↑ Real Acadèmia Espanyola, A. (1791). Diccionari de la llengua castellana, Madrit: Imprenta de la viuda de Don Joaquin Ibarra.
- ↑ Bartolomé Suárez, A. (1993). Aforisme, girs i decires en el parla montañesa, Universitat de Cantàbria, pp. 262. ISBN 9788481020182.
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Anàlisis del poema i documentació.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ascua» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.