Proyecte:Proves

• En esta pàgina podràs fer les proves que vullgues, des de còdics wiki fins a qualsevol tipo de redacció.

• Recorda borrar els canvis després de provar-los.

Les proves en esta secció

L’arribada de l’home a la lluna es produí el 20 juny de 1969 segons les fonts oficials. Moltes han segut les discrepàncies i investigacions que han sorgit a lo llarc de les décades argüint la falsetat del nomenat fet històric, quan no, l’escepticisme.

I efectivament, res mes llunt de la realitat. Segons la tesis publicada en la revista científica “Science” nº 1.567 de Juny de 2008 del Doctor americà en Aeronàutica Espacial i científic de la NASA, Roland Carter, realment nos trobaríem davant d’un gran engany mediatic.

En realitat l'únic document que tenim de l’arribada a la lluna del home son unes imàgens d’un pocs minuts en format de vídeo de baixa qualitat. Si ho pensem be, es tracta d’un material prou decepcionant per a la magna empresa de la qual tractem. Segons el Dr. Carter, les imàgens en realitat foren rodades i manipulades en els Estudis Cineccitta de Roma entre el mesos de maig i juny de 1969, segons inclús assegura l’operador de càmara Lorenzzo Verlinni i l'escenógraf Carlo Anzzo, encara vius i que testimonien que treballaren en la gravació d’este senzill esketch per encàrrec de la pròpia NASA junt a atres operaris italians i un grapat molt reduït d’actors. En realitat els pagaren per la seua discreció a lo llarc d’estos anys i baix l’amenaça d’enviar a la CIA a arreglar contes en cas de desvelar el gran secret.

Segons assegura el fotógraf i artiste espanyol Joan Fontcuberta, una image no es a sovint el reflex de cap realitat i menys encara d’una realitat exacta. Les imàgens poden ser i de fet son manipulades a diari. Hui en dia, la realitat no es allò que podem vore, sino simplement allò que nos es mostrat, lo qual, a vegades, no deixa de ser un fragment arbitrari i parcial de la realitat, quan no una manipulació. I això es efectivament lo que va ocórrer en l’arribada de l’home a la lluna.

El Doctor Carter afirma en senyes, testics i fets concloents que efectivament, l’arribada a la lluna de l’home mai es va produir. Això si, desvela el desconegut fins ara pero verdader intent de la NASA per arribar a la lluna, poc abans de gravar les imàgens manipulades en l’estudi cinematogràfic de Roma.

Els Estats Units, situant-nos en l’agitada era de la guerra freda i la carrera espacial entre les dos potencies, necessitava de manera imperiosa conseguir una fita històrica o una sorpresa científica sonada per a contrarrestar el creixent poder de l'URSS en el mon. L'URSS ya havia arribat a la lluna pero en una aeronau teledirigida sense tripulació. Pensaren en la possible arribada física de l'home a la lluna com a fet mediatic incontestable. La NASA i la CIA contactaren en els descendents d’Icaro i Dedalo, encara vius en un aïllat poble de la tranquila costa de Grècia, per a convéncer-los de que en conte d’arribar fins al Sol com els seus antepassats, intentaren arribar a la lluna en l’ajuda de la NASA. Açò tenia una clara ventaja, si el coet fallava, els descendents d'Icaro i Dedalo tenien ales pròpies, sabien usar-les i podrien arribar en un impuls final fins a la lluna. I aixina fon, que la NASA embarcà a 5 tripulants grecs en la nau aeroespacial “APOLO XI” cap a la lluna. L’evident nom del Deu grec “Apolo” en que es batejà als coets que la NASA enviava a la lluna, en concordança en els intents dels seus tripulants grecs, reforça encara mes si cap les tesis del Doctor Carter.

Pero desgraciadament els 5 tripulants grecs descendents d’Icaro i Dedalo, com a bons fills d’ells, a mitat camí a la lluna, es desviaren cap al Sol, que es a on realment volien anar per a aixina lograr lo que els seus antepassats no havien pogut conseguir i deixar aixina el llinage de la família en el lloc que corresponia.

Una volta desviats cap al sol, l'“Apolo” no tardà gens ni miqueta en averiar-se i caure el seu fuselage, degut, atra volta mes, al calor irresistible del sol, per al qual no estava preparat l'aeronau. L'Apolo XI caigué en una chicoteta aldea de Papua Nova Guinea i els 5 tripulants grecs moriren en l'acte excepte u que sobrevixqué.

Mesos mes tart la NASA i la CIA gravaven en els estudis cinematogràfics Cinecittà de Roma les archifamoses imàgens que tots coneixem i que ara i gràcies al Doctor Carter, sabem que no son mes que una trista i llarga falàcia.

La tribu dels Tjos del Mont Hagen de Papua Nova Guinea cregué trobar en l'únic supervivent del Apolo XI al Gran Deu Turu-Turu que estaven esperant des de l’any 1.389 de la nostra era i aixina vixqué, en un tracte de rei, considerat com un Deu sobrenatural fins a l’any 1995 en que faltà en la mateixa aldea, al caure i esvarar-se per chafar un disc compacte (CD) en terra, que ara els integrants de la tribu dels Tjos, utilisen a sovint com a piercing popular per al nas. En ell desaparegué l'últim supervivent d’esta manipulació moderna i tan contemporànea als nostres dies.

I com diria l’escritor francés Boris Vian en el prefaci del seu llibre “La bromera dels dies”: l'historia es sancerament certa, tant certa que me la he inventat yo de cap a peus.