Cant valencià
El Cant valencià és el cant expressiu de tradició oral més representatiu dels valencians. Integrat pel cant d'estil, les albades, cant de llaurança, cant de batre, etc. Representa el cant tradicional des dels pobles més lluntans del Maestrat fins al Camp d'Elig.
SignificatEditar
El cant valencià o cant del valencià — constituït pel cant d'estil i per les albaes i analíticament també nomenat pels seus mateixos intèrprets com a cant valencià d’estil des de principis dels anys 1990 — és la menys coneguda entre les quatre principals tradicions vocals monòdiques expressives vives transmeses oralment en Espanya, al costat del flamenco d'Andalusia, la jota parada o d'estil d'Aragó i la tonada d'Astúries o asturianada.
Mentres que el flamenc i la jota aragonesa per raons històriques i polítiques es convertiren en emblemes amplament difosos i reconeguts durant la construcció contemporània de l'Estat espanyol a lo llarc dels sigles XIX i XX, tant l'asturianada com el cant valencià s'han mantengut principalment dins dels seus àmbits geogràfics d'orige, sense alcançar en els nostres dies per raons històriques el reconeiximent i la projecció que tingueren abans de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939.
HistòriaEditar
El cant valencià afonda les seues arrels en l'encreuament de les cultures musulmana, cristiana i judeua en les terres valencianes al final de la Baixa Edat Mija i principi de l'Edat Moderna (sigle XVI). El cant d'estil té la seua génesis en cants a l'aire usats en les faenes del camp, als quals s'afegí l'acompanyament instrumental de guitarres i guitarrons, i les albaes provenen de pràctiques musicals urbanes de carrer ya documentades en el sigle XIV en que es dedicaven cançons a personages destacats.
D'estètica i ethos clarament contrastants en els de les atres tradicions vocals monòdiques expressives espanyoles més amunt dites, el cant valencià es caracterisa principalment per una veu alta i proyectada, per la busca d'una màxima claritat vocal i de dicció, i per la mesura i l'equilibri en l'ornamentació meslimàtica i en les actituts corporals. Dos estils melòdics són tradicionals: el cant pla—semiadornat—, més antic, base per a deprendre l'estil, i el cant requintat — clarament ornamental i en una tessitura més elevada —, sorgit en les darreres dècades del sigle XIX i ya predominant en els anys 1920.
Les cantaes, les versaes i els ballsEditar
Des de fa diverses centúries el cant valencià s'ha conreat en les cantaes o rondes amoroses de fadrins o en les de festa de majorals o clavaris, aixina com en diverses ocasions convivials i familiars i, fins al segon terç del sigle XX, en faenes del camp a l'aire lliure (a on té el seu orige), en les versaes valencianes, en les reunions i balls en les tavernes, i en els balls casolans i festius.
Des del sigle XIX s'ha practicat també en les cantaes de quintos, i des de la Segona Restauració Borbònica (1874-1931) i Segona República (1931-1939) en els espectàculs dels quadros de cants i balls populars valencians a través dels quals alcançà proyecció estatal i internacional fins a 1939, com a característic emblema vocal de l'identitat valenciana.
GeografiaEditar
Tradicionalment, el cant valencià ha segut un mig de comunicació social i d'expressió artística central en la major part les terres valencianes. És cant per excelència dels llauradors de l'horta valenciana en la seua històrica extensió de nort a sur del Regne de Valéncia, i en els territoris adjacents de montanya — en un territori fonamentalment agrícola fins al segon terç del sigle XX —.
Pero és també cant de les classes artesanals i humils de les nostres ciutats, practicat des dels pobles més meridionals del Maestrat històric fins als Camps d'Alacant i Elig, en una àrea considerablement molt més extensa que la que li han atribuït els folcloristes musicals valencians dels sigles XIX i XX, considerant-lo com a sol característic de l'Horta de Valéncia i les seues comarques circumveïnes, sense atendre a l'ampla realitat etnogràfica.