Incunable
Un incunable (del llatí incunabulae, en el breçol) és tot llibre imprés durant el sigle XV. Concretament, abans del dia de pasqua de l'any 1501, puix en eixa época es feya començar l'any en eixe dia. Fon, possiblement, Cornelius Beughem qui va amprar la paraula per primera volta, en la seua Incunabula typographiae, en l'any 1688. Prèviament s'atribuïx dit terme a Bernhard von Mallinckrodt qui nomenaria ad esta época “typographicae incunabula” en 1640 en la seua obra De ortu et progressu artis typographica.
En este periodo l'indústria tipogràfica encara no s'hi havia especialisat: l'impressor era amo i manipulador de la prensa, fonedor de tipos, fabricant del paper, enquadernador, editor, llibrer, artesà, artiste i erudit. Alguns d'ells deixaven una «marca d'aigua» o filigrana en el paper que fabricaven, d'eixa manera sabem quí la va editar; pero hi ha molts que carien de firma i data. Hui en dia, estudis científics que analisen els tipos de fundició utilisats, han ajudat a catalogar la majoria de les edicions existents. Estes edicions són documents històrics que, per primera volta, varen posar la cultura a l'alcanç de tots.
El terme «incunable» fa referència a l'época en que els llibres es trobaven «en el seu breçol», és dir en la primera «infància» de la tècnica moderna de fer llibres a través de l'imprenta. Aixina, són reconeguts com a incunables els llibres impresos entre els anys 1453 (data de l'invenció de l'imprenta moderna) i 1500, procedents d'unes 1.200 imprentes, distribuïdes entre 260 ciutats, en un llançament aproximat de 35.000 obres distintes.
A Johann Gutenberg, de Magúncia, se li atribuïx l'invenció dels caràcters mòvils fosos. Els primers incunables varen eixir de la seua imprenta, i entre ells destaca la Bíblia de Gutenberg (1453-55), en llatí, de 42 llínees. Durant els primers trenta anys, l'imprenta es va expandir per Europa occidental i va començar a dividir-se en diferents activitats especialisades. Al principi, els llibres no tenien portada en caràcters en lletra gòtica i les paraules tenien numeroses abreviatures, imitant als còdexs. Pero ya en el mateix sigle varen anar adoptant-se atres tipos de lletres, especialment la redona o romana, la veneciana o itàlica i la cursiva, molt més llegibles que les primeres i que al fi varen prevaldre sobre estes (llevat en Alemània) des de començos del sigle següent. Cap a finals del sigle XVI, es va introduir el tipo elzevirià (de l'holandés Elzevir) més prim que els anteriors i despuix varen seguir atres caràcters de fantasia, fins a aplegar a la gran varietat que hui coneixem.