Verp

El verp és aquella part de l’oració que en conjugar-se expressa una acció o un estat d’una forma variable segons les disposicions del subjecte al qual es referix. La missió fonamental del verp és actuar com a núcleu del predicat (gramàtica). En el cas dels verps auxiliars, com haver o anar, la funció és contribuir a la conjugació d’uns atres verps.

Segons la terminació de l’infinitiu podem establir tres grans grups de verps: els verps que acaben en -ar (eix. pregar, raonar, desijar, etc.), els verps que acaben en -er, -re i -r (eix. nàixer, còure, dur, etc.) i els verps que acaben en -ir (eix. acodir, lluir, agrair, etc.). La vocal de cada grup (a en el primer, e en el segon i i en el tercer) actua com a enllaç entre la raïl o radical (que és la part invariable del verp, eixample:imprim-ir) i la desinència o acabament (que és la part que canvia segons la persona, número, temps, modo, etc., eix. imprimi-ré).

Eixa vocal rep el nom de vocal temàtica (eix. imprim-i-ré). La seua funció és ajudar-nos a reconéixer a quín dels tres grups pertany el verp que tenim en front. Sol aparéixer a lo llarc de tota la flexió pero no sempre està present. Els verps monosilàbics (eix. dir, dur, fer, ser, etc.) no tenen vocal temàtica, igual com tampoc no en tenen aquells atres del segon grup que acaben en -re i -r.

Bibliografia

[[1]]