Càrrega nuclear efectiva

Revisió de 23:47 2 nov 2016 per EirVal (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «La '''càrrega nuclear efectiva''' és la càrrega positiva neta experimentada per un electró en un àtom polielectrònic. El terme "efectiva" s'usa pe...»)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)

La càrrega nuclear efectiva és la càrrega positiva neta experimentada per un electró en un àtom polielectrònic. El terme "efectiva" s'usa perque el efecte pantalla dels electrons més propencs al núcleu evita que els electrons en orbitals superiors experimenten la càrrega nuclear completa. És possible determinar la força de la càrrega nuclear observant el número de l'àtom.

En un àtom en un electró, l'electró experimenta tota la càrrega del núcleu positiu. En este cas, la càrrega nuclear efectiva pot ser calculada usant la llei de Coulomb.

No obstant, en un àtom en molts electrons, els electrons externs són, simultàneament, atrets al núcleu per la seua càrrega positiva, i repelits pels electrons carregats negativament. La càrrega nuclear efectiva en un electró d'este tipo d'àtom està donada per la següent equació:

<math>Z_{\mbox{eff}} = Z - S</math>
donde
Z és el número atòmic, i definix tant el número de protons en el núcleu com el total d'electrons d'un àtom..
S és la constant de pantalla, depén del número d'electrons entre el núcleu i l'electró considerat, i també en quin tipo d'orbital es troben els electrons que resten càrrega nuclear.no contribuïxen els electrons exteriors al nivell energètic considerat, pero sí el restant dels veïns del mateix nivell.




Vore també

¿Com calcular la càrrega nuclear efectiva? Zeff = Z − S On: Z és el número atòmic, i definix tant el número de protons en el núcleu com el total d'electrons d'un àtom. S és la constant de pantalla, depén del número d'electrons entre el núcleu i l'electró considerat, i també en quin tipo d'orbital es troben els electrons que resten càrrega nuclear

s  és un paràmetro que es calcula per mig de la regla de Slater.


Bibliografia

1.Brown, Theodore; LeMay, H.E.; & Bursten, Bruce (2002). Chemistry: The Central Science (8th revised edition). Upper Saddle River, NJ 07458: Prentice-Hall. ISBN 0-61155-61141-5.

2.PAULING, L.“Química General”, 10ª ed.,Aguilar, 1977.

3.Raymond Chang, "Química", 4ª ed., 1997.