Ruperto Chapí

Ruperto Chapí Lorente (Villena, 25 de març de 1851 - Madrit, 25 de març de 1909) va ser un destacat compositor valencià de sarsueles.

Biografia

Seguint la tradició familiar Chapí i els seus germans varen començar a estudiar solfeig des de molt menuts, sent el seu primer mestre el seu pare, José Chapí. Entre el mit i la llegenda es relata que va deprendre a tocar el flautí i el cornetí, i segons pareix en sol nou anys va entrar a formar part de la Banda de Música Nova (actual Banda Municipal de Villena). Als dotze anys compon la seua primera sarsuela: Estrela del Bosc. Els seus pares, conscients de les seues grans aptituts musicals, envien a Chapí en setze anys a Madrit per a que amplie els seus horisons i complete la seua formació.

En Madrit ingressa en el Conservatori, en el mestre Arrieta, on en 1872 conseguix el Primer Premi de final de carrera, junt en el seu companyer i condiscípul Tomás Bretón. Allí estudiaria harmonia i composició i, per a sufragar les seues despeses, en 1870 ingressa com a professor de cornetí en l'orquesta del Teatre Circ de Rivas (on també tocava Tomás Bretón). En eixe lloc estrena la seua primera sarsuela, Abel i Caín, sense massa èxit per a lo que solia ser corrent en l'época. En 1873 gana el primer concurs promogut per la secció de música de l'Acadèmia de Belles Arts per a ser pensionat en Roma, en la que va anar la seua primera òpera, Les naus de Cortés, estrenada en el Teatre Real uns mesos més tart. Durant la seua estància en Itàlia compondrà les últimes òperes d'esta primera etapa: La filla de Jefté (1875, representada en el Teatre Real a l'any següent), La mort de Garcilaso, composta en el mateix any, i Roger de Flor, esta última posta en escena en 1878 també en el Teatre Real.

Es va casar en Madrit en Vicenta Selva Álvarez (1852), natural de Madrit, i varen tindre sis filles: Vicenta (1873), Cecilia (1874), María (1882), Purificació (1884), Margarita (1885) i María Teresa (1892), i tres fills: Miguel (1876), Emilio (1878) i José (1880).

En tornar a Espanya, en 1878, comença la seua carrera com a compositor de sarsuela triumfant en 1880 en Música clàssica (sarsuela), lo que li anima a provar en la sarsuela gran, alcançant gran èxit en obres com: La tempestat (1882), La bruixa (1887) i El rei que va rabiar (1891). Aplegant al cim en El tambor de granaders (16 de novembre de 1896, llibret d'Emilio Sánchez Pastor) i La Revoltosa (1897).