Museu Alberto Mena Caamaño

Museu Alberto Mena Caamaño

El Museu Alberto Mena Caamaño és una institució de caràcter cultural de la ciutat de Quito, capital d'Equador. Es troba ubicat en el centre històric de l'urbs, sobre la calle Espill, junt al Palau de Carondelet. Forma part del complex del Centre Cultural Metropolità, institució de la que depén econòmica i administrativament.

Va ser creat per mig d'ordenança el 28 de maig de 1957, a partir del fondo donado al Municipi de Quito pel filántropo i aristócrata Alberto Mena Caamaño. La donació incloïa més de 600 objectes entre pintures, escultures, peces arqueològiques, armes i miscelàneus. Després d'un procés de restauració de les peces i adequació de l'edifici de l'antic Quarter Real de Lima, que les albergaria, el museu va obrir les seues portes al públic el 3 de novembre de 1959 En 1970 es va integrar a l'exposició permanent una sala temàtica sobre la massacre del 2 d'agost de 1810, l'escena representada per figures de cera de l'artiste Francisco Barbieri, està basada en una pintura de César Villacrés titulada "El sacrificio de Quiroga", que data d'inicis de el XX. És a partir de llavors que va rebre el nom popular de Museo de Cera.

En l'any 1987 el museu va deure tancar les seues portes per danys menors en l'estructura de l'edifici, frut del sisme que va sacsar Quito eixe any. Finalment, el 27 de novembre de 2002 va reobrir les seues portes després d'un procés de restauració profunda de l'edificació en mans del FONSAL, sumant este espai al del veí Centre Cultural Metropolità. L'oferta museística actual inclou, ademés de les originals donadas per Mena Caamaño, una exposició permanent titulada "De Quito a l'Equador (1736-1830)", quatre sales d'exposició temporal, l'auditori "Hugo Alemà" i varis espais lúdics-educatius.

L'edifici

Antiga costell de Quito. Originalment ubicada en els actuals predios del Palau Llegislatiu d'Equador.

L'immoble que actualment ocupa el museu va ser construït a finals de el XVI per algun dels presidents de la Real Audiència de Quito. De volums i frontera austers, es va destinar des d'un inici al cridat Quarter Real de Lima (degut a que Quito era part del Virreinato del Perú), i en ell es congregava la tropa, es guardaven les armes i s'administrava els assunts concernents a la seguritat del territori colonial quiteño. Els temuts calabossos, coneguts popularment com a Presidi del Real de Lima, es trobaven en el sòtol de l'edifici, en baixos nivells de temperatura i higiene.

Durant el periodo de vida del Estat de Quito (1811-1812), l'edifici va passar a cridar-se Quarter de Quito (posteriorment Quarter Real de Quito, despuix de la recuperació espanyola del Govern), nom que mantindria en avant fins al govern de Gabriel García Moreno, qui va construir el panóptico que du el seu nom, després de lo que mantindria en el lloc oficines de defensa i un centre de detenció provisional.

L'estructura històrica de l'edifici és d'atobó i fusta, com totes les construccions de l'época en la ciutat, encara que mamposteria d'algeps va ser afegida en motius estètics i ornamentals durant les readecuacions de el XIX. Entre 1958 i 1959 es va mamprendre un pla de recuperació integral de l'immoble a càrrec de l'ingenier Juan Villacreses, qui va reforçar l'estructura en acer i concret, va incloure cablejat elèctric i instalacions sanitàries, va rehabilitar la gran porta de pedra ubicada sobre la calle Espill, va dissenyar el jardí afrancesado del pati central, la font de pedra i va recobrir la part baixa de la frontera en pedra ornamental. Durant esta época l'edifici va ser ocupat per la colecció del Museu Alberto Mena Caamaño (motiu per al qual havia segut millorat) i l'Archiu Històric de la Ciutat, que es va traslladar al palau de la Circasiana el 26 de novembre de 1992.

En març de 1987, un fort sisme va sacsar la ciutat de Quito, causant danys en l'edificació que varen deure ser atesos de manera immediata. Estos treballs es varen estendre fins a 1992, any en que es varen reobrir les portes del museu. No obstant, en 1997 es va donar pas a una nova rehabilitació integral de l'immoble, esta volta a càrrec dels experts en patrimoni del FONSAL, reobrint les seues portes de manera definitiva el 27 de novembre de 2002.

L'edifici és conegut per ser l'escenari de l'infame Massacre del 2 d'agost de 1810, en el que varis patriotes que havien conformat la Junta de Govern Autònoma de Quito (coneguda com a Primer Crit d'Independència), el 10 d'agost de 1809, varen ser assessinats per la guàrdia real espanyola despuix d'un intent del poble per a lliberar-los. Anteriorment a este succés, el prócer Eugenio de Santa Creu i Espill també va ser tancat en els seus calabossos vàries voltes per les seues idees revolucionàries, impartides a varis membres de la societat quiteña en l'Escola de la Concòrdia.

Colecció

Ingrés al museu, per l'ala nordest del Centre Cultural Metropolità.

A partir de les 600 peces donadas originalment al Municipi per Alberto Mena Caamaño, la colecció del museu es va incrementar en el pas dels anys gràcies a atres donacions privades i compres realisades pel cabildo de la capital. En l'actualitat, la colecció de 5819 peces està composta pels següents fondos:

• Fondo arqueològic, conformat per peces i fragments arqueològics d'Equador que corresponen a diferents fases del periodo antic.
• Fondo pictòric, que conta en obres que en la seua majoria daten del periodo colonial, encara que també es troben retrats, com el de Pedro Vicente Maldonado, obra del pintor Enrique Gomezjurado i obres paisajista i costumistes de el XIX. Destaquen peces de Miguel de Santiago, Manuel de Samaniego, Bernardo Rodríguez, Rafael Sales, Rafael Troya i Joaquín Pinte. De el XX, les principals obres corresponen als premis del Saló Nacional Mariano Aguilera, que ha manejat el Municipi de Quito des de 1917, en obres de Gal Galecio, Oswaldo Viteri, Eduardo Kingman, entre uns atres.
• Fondo escultòric, les peces del qual corresponen en la seua majoria al periodo colonial: cristos, vérgens i sants tallats en fusta policromada, en decoració de rics estofats, ulls de vidre i encarnes lluents. Es conta també en busts en algeps treballats per Luigi Casadío a inicis de el XX i els premis Mariano Aguilera.
• Fondo documental, les peces del qual més importants corresponen a plans de la ciutat de Quito que daten dels sigles XVIII, XIX i XX. També s'exhibixen fotografies que registren la cotidianitat de l'urbs a fins de el XIX i i inicis de el XX, i gravats contemporàneus produïts per l'Estampería Quiteña sobre la base d'un conveni interinstitucional.

• Fondo textil, compost per un reduït número d'objectes llitúrgics colonials reproduïts en el XX, tals com corporals, casullas i manípulos.
• Fondo metalúrgic, que conta en alguns objectes elaborats en metal durant l'época colonial, principalment armes com a pistoles, bayonetes i morters. Es tracta d'un fondo prou menut, pero que dona conte de l'heterogeneïtat de la colecció.
• Arts decoratives, que correspon a un chicotet número de mobles com a cadires, taules, anaqueles, veladores i atres mobles de fins de el XIX i inicis de el XX.
• Fondo tecnològic històric, compost per aparats i màquines representatives de la modernitat d'inicis i mediats de el XX, com a radis, radiolas, teléfons, màquines d'escriure i uns atres.

Miscelàneus, que comprén una série d'objectes d'us quotidià dels sigles XIX i XX, principalment bisuteria, curiositats, recorts de viage, adorns i uns atres.

• Figures en cera, potser el fondo més popular del museu. Està conformat per més de vint figures que actualment s'exhibixen en l'exposició permanent i que representen a personages del processe independentiste equatorià mes històrics del pais d'Equador.