J

Lletra J

La J, j en minúscula, és la dècima lletra de l'alfabet valencià i sèptima de les consonants. El seu nom és jota.

Fonètica[editar | editar còdic]

En valencià representa la africada postalveolar sonora. És una lletra que en un principi va desenrollar-se a partir de la lletra i per a representar el sò de l'actual i grega que acabà representant un sò diferent. Per això és inexistent en l'alfabet llatí.

És molt comú en la zona de l'Horta de Valéncia pronunciar la jota com si fora el dígraf che (pronunciar jove com si fora chove), açò és un vulgarisme nomenat apichament no admissible en un valencià estàndart, que sempre fa la diferència entre jota i che. Lo mateix passa en la ge.

En les comarques del nort de Castelló es diferencien, entre vocals, els antics dígrafs tg i tj (pronunciats com una ge i una jota normal) de la ge i la jota (pronunciades en estos dialectes com una i més una jota francesa o catalana): la consonant de mege (antigament i hui encara en el nort de Castelló, metge)^[1] se diferencia de la de "major" (pronunciat en una i davant de la jota, a l'hora pronunciada com en francés, i sense pronunciar la er final: maijó). Esta característica dialectal i arcaica no és admissible en un valencià estàndart modern, puix només s'usa en el llenguage d'unes zones i no és general en el restant del valencià, que fa sigles que pergué la diferència entre estos sons.

Ortografia[editar | editar còdic]

S'escriu jota[editar | editar còdic]

En posició inicial i interior de paraula davant de A, O, U: jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.
Davant de –ecc–, –ect–: objecte, objecció, subjecte, objectiu (excepcions vore i grega).
Davant de E (vore ge).
No escriurem TJ, sino J: plaja, no platja; mija, no mitja.
Darrere de prefix AD: adjacent.