Artilleria
L'artilleria es una de les armes de les forces armades, i que produix els incendis intensos i profunts. L'artilleria es, per excelencia, l'instrument de força que fa que els efectes materials i morals que van des de la neutralisacio a la destruccio. Per a aixo, ofici les armes capaces de foc pesat projectils de gran poder destructiu.
Com una arma d'organisacio de l'eixercit , els grups d'artilleria de les seues armes pesades, es un personal especialisat en l'operacio de que les armes, reunix a les unitats militars organisades per a el combat en armes pesades i garantisar els de llogistica de tots estos elements. Ademes de les armes, l'artilleria, es tambe una ciencia que estudia el desenroll i l'aplicacio de les armes pesades i de les seues municions.
Història i evolució
En els escrits del sigle XIII i en epoca anterior a l'invenció de la polvora, se denominaven artillers als ferrers i fusters, qual art se concretava en la construccio d maquines i transports de guerra. En el sigle XV, i per conseqüent extensio d'este concepte, tambe se coneixque en el mateix nom als que fabricaren les primeres llombardes. L'aplicacio de la polvora a l'artilleria s'atribuix als araps, i estos la transmeteren als moros d'Africa, per qual conducte arribà ad Espanya i d'alli provablement al restant de les nacions d'Europa.
En el transcurs dels sigles XI i XV, l'artilleria era preponderantment de sitiament, per lo qual era concebuda com apta per a demoldre castells i posicions fortificades. En l'aplicacio de les primeres peces, l'efecte psicologic fon el resultat mes immediat i visible.
Des de l'any 1350 fins 1450, s'utilisà el ferro per a la fabricacio dels canons. Estes armes consistien en barres de ferro forjat com dogues de tonellet, que eren unides per a formar un cilindre tou -el tubo- sent reemplaçats despres pels de fundicio, forja en la que se destacaren els belgues. Ademes, s'establi que la quantitat de polvora devia ser pesat, de manera que provocara la descarrega del tir sense arribar a rebentar el cano. Posteriorment, l'increment dels calibres i el llarc dels tubos requeriren noves tecniques de fabricacio.
En el cas dels canons lleus, la cambra de polvora i la canya eren fabricats separadament i atornellats junts abans d'escomençar el foc. Este fon l'orige de les armes de retrocarrega. No obstant, les polvores millorades (mes potents) produiren l'abando d'este sistema de carrega per mes de dos segles. Per la seua part, els canons continuaren en el sistema d'alvancarrega. Els proyectils eren de pedra, i els grans canons que els disparaven se montaven sobre taulons o bigues.
Aixina mateix, els mestres artesans que no estaven incorporats als eixercits, sino que pertanyían a les jerarquies dels seus gremis, escrigueren manuals d'instruccio per a iniciar als especialistes en l'us de l'artilleria. A partir de 1450, el bronze escomençà a reemplaçar al ferro en la fabricacio de canons. Aixo se degue a que este metal, al fondre's, fea possible obtindre una gruixa uniforme i constant, conferint-li major resistencia a la combustio de la polvora, a la volta que era mes flexible que el ferro. Pero, sobre tot, la tecnica de fundicio assegurava una mes rapida i major produccio que la de la forja. Com senya interessant cap senyalar que, provablement, foren els mestres en l'art de fondre campanes i veixells en general, els primers en interessar-se en la fundicio d'armes, i els que d'alli en mes produirien els canons per a la guerra i les campanes per a la pau. Entorn de 1450, Holanda perfeccionà els munyons, fet que significà un progres en el desenroll de l'artilleria, ya que aixo facilità variar l'elevacio del cano en la curenya. Els munyons se fondien al mateix temps que el tubo, en la mitat de la seua llarc, llaugerament davant de l'eix d'equilibri, utilisant-se una falca que permetia l'elevacio de l'eix de l'anim per a l'ajust de l'encert en armes menudes. En 1474, els borgonyons introduiren innovacions en la composicio i desplegament de l'artilleria. Ells foren els primers en arrastrar al camp de batalla canons pesats (Courtades), montats en curenyes en rodes. Estos canons jugaren un rol decisiu en el desenroll de l'artilleria de campanya.
Atre senya interessant ho constituix el "batisme" dels canons, lliturgia de guerra que se remonta a principis del sigle XV. En efecte, se els atribuien als canons certa personalitat, un caracter especial o be poders misteriosos. Asimismo, i gradualment, se els embelli i decorà. Les inscripcions, sovint, emetien tambe un avis o desafiament dirigit a l'enemic. El Katharina frances, per eixemple, conte estos versos: "La meua nom es Caterina / cuídense del meu poder / Yo castigue l'injusticia".
No obstant, la major debilitat de l'artilleria de l'epoca fon la gran diversitat de tipos i calibres, ya que esta fea impossible l'existencia d'un sistema racional d'abastiment de municio. Els grans canons de lloc foren abandonats entorn de 1510, per la seua escessiu pes, falta de movilitat i baixa cadencia de foc. Ademes, resultava impossible montar-los sobre curenya a rodes. Baix l'influencia directa de Maximilià I, Emperador d'Alemanya (1493-1519), l'artilleria fon dividida en dos branques: la de sitiament i la de campanya. Durant la seua regnat, la decoracio de les peces d'artilleria alcançà el maxim de la seua gloria. A partir de 1515, tots els canons disparaven bales de ferro, a excepcio dels falconetes que utilisaven plom. Per atra part, els canons eren montats sobre curenyes i tirats per cavalls.
Atre monarca en visio artiller, fon Enric VIII d'Anglaterra, qui organisà la primera força permanent d'artillers. Els canons eren combinats per a formar un "Trayne", servit per mestres artillers, companyos i assistents. Els canons que ho integraven foren denominats "peces de reglament", i des de llavors fins nostres dies, el cano fon considerat i designat com peça. L'artilleria anglesa utilisà, ademes, morters que mesuraven entre 279 mm i 483 mm, i disparaven grans granades farcides en "foc grec o focs artificials", que s'encenien en una mecha.