Llengua natural

El terme llengua natural designa una varietat llingüística o forma de llenguage humà en fins comunicatius que està dotat d'una sintaxis i que obedix supostament als principis d'economia i optimitat. Les llengües naturals estan basades usualment en un sistema de signes sonors encara que algunes poden estar basades en signes gestuals.

En la sociollingüística, el terme llengua natural també s'utilisa a voltes com a llengua ètnica en contraposició a les llengües planificades o construïda (com l'esperanto). La llengua ètnica evoluciona emmarcada per una cultura de parlants natius que utilisen dita llengua en una finalitat comunicativa. D'esta forma, es distinguix entre idiomas tals com el chinenc mandarí, l'espanyol i l'anglés, les quals són llengües ètniques; i l'esperanto, ido, interlingua, a les quals se'ls denomina llengües planificades. No obstant, una llengua planificada també pot adquirir una cultura i parlants natius, com és el cas de l'esperanto. Ademés, formalment les llengües planificades i les llengües ètniques poden complir igualment en els requisits de posseir sintaxis i principis d'economia que les facen aptes per a la comunicació humana general.

Bibliografia

• Charles F. Hockett (1958): A Course in Modern Linguistics. The Macmillan Company: New York.
• Charles F. Hockett (1961): "Linguistic Elements and Their Relation" in Language, 37: 29-53.