Partició de Bèlgica
La partició de Bèlgica o dissolució del estat belga consistix en la separació de les regions de Flandes —de parla neerlandesa— i Valònia —de parla francesa—. La tensió entre les dos comunitats ha sorgit a raïl de profunts conflictes culturals i econòmics, ya que la primera regió és més propenca als Paisos Baixos i la segona, a França.
Segons estimacions, el 60% de la població belga parla neerlandés, cridat coloquialment flamenc, mentres que el 40% parla francés. La majoria dels 6,23 millons de parlants de neerlandés viuen en la septentrional regió de Flandes, mentres que els 3,32 millons de francoparlants es concentren en el sur, en la regió de Valònia. La Regió de Brusseles-Capital és oficialment bilingüe; no obstant, el 85% de la seua població parla francés. Ademés, 73 000 persones de l'est de Valònia formen part de la chicoteta comunitat de parla alemana.
Gràcies al poder polític i econòmic de l'aristocràcia francesa, el francés es convertí en llengua oficial de tota Bèlgica en l'any 1898. A pesar de la forta reacció de Flandes, el neerlandés no fon declarat oficial en esta regió fins a l'any 1921. A açò es sumà l'afrancesament de Brusseles, ciutat a on cap a l'any 1950 el neerlandés fon la llengua majoritària, i que hui a soles és parlada pel 15% de la població. Per una atra part, si be la regió francesa fità el creiximent econòmic durant el sigle XIX, l'indústria valona entrà en decadència al mateix temps que la de Flandes creixqué ràpidament a lo llarc del sigle XX i donà lloc a una excessiva dependència del sur respecte al nort.
Actualment, tant l'ultradretà Vlaams Belang ('Interés flamenc') com la conservadora Nieuw-Vlaamse Alliantie (N-VA, 'Nova Aliança flamenca') recolzen el separatisme de Flandes.