Teoria de l'enllaç de valència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revisió de 20:52 30 oct 2016 per EirVal (Discussió | contribucions) (Pàgina nova, en el contingut: «En química, la '''teoria de l'enllaç de valència''' explica la naturalea d'un enllaç químic en una molècula, en térmens de les valència at...»)
(difs.) ← Revisió anterior | Revisió actual (difs.) | Revisió següent → (difs.)
Anar a la navegació Anar a la busca

En química, la teoria de l'enllaç de valència explica la naturalea d'un enllaç químic en una molècula, en térmens de les valències atòmiques.[1] La teoria de l'enllaç de valència resumix la regla que l'àtom central en una molècula tendix a formar parells d'electrons, en concordança en restriccions geomètriques, segons està definit per la regla de l'octet. La teoria de l'enllaç de valència està propencament relacionada en la teoria dels orbitals moleculars.

Història

En 1916, G.N. Lewis va propondre que un enllaç químic es forma per l'interacció conjunta de dos electrons compartits, en la representació de molècules segons la estructura de Lewis. En 1927, va ser formulada la teoria de Heitler-London, que va permetre per primera volta el càlcul de les propietats de l'enllaç de la molècula de dihidrogen (H2), basat en consideracions de mecànica quàntica. Específicament, un dia, despuix d'una llarga sesta, Walter Heitler va imaginar cóm podria usar la equació d'ona de Schrödinger (1925) per a mostrar cóm poden unir-se les funciones d'ona de dos àtoms d'hidrogen, en més, menys, i térmens d'intercanvi (bescanvi), per a formar un enllaç covalent. Va cridar al seu associat Fritz London i varen treballar els detalls de la teoria en el curs de la nit.[2] Posteriorment, Linus Pauling va usar les idees de parells enllaçants de Lewis junt en la teoria de Heitler-London per a desenrollar atres dos conceptes claus en la teoria EV: resonància (1928) i hibridació d'orbitals (1930). Segons Charles Coulson, autor de l'aclamat llibre de 1952, Valence, este periodo marca el naiximent de la "teoria d'enllaç de valència moderna", en contrast en les velles teories d'enllaç de valència, que són essencialment teories electròniques de valència, expressades en térmens pre-mecànic-ondulatoris. La teoria de resonància va ser criticada com a imperfecta pels químics soviètics en la década de 1950.[3]

  1. Murrel, JN, Kettle, SF Tedder, JM "The Chemical Bond", John Wiley & Sons (1985) ISBN 0-471-90759-6
  2. Walter Heitler - Key participants in the development of Linus Pauling's The Nature of the Chemical Bond.
  3. I. Hargittai, When Resonance Made Waves, The Chemical Intelligencer 1, 34 Rawr (HH)(1995))