Complement indirecte

Des d'un punt de vista semàntic, el complement indirecte designa un participant en l'acció verbal, com a experimentador (M'agrada anar a peixcar), destinatari (Lidonaren un chec per valor de cincmil euros; Li ha pintat una ralla blanca al coche) o terme d'un moviment o direcció (S'acostà a nosatros un home malcarat).

El complement indirecte va marcat formalment per la preposició a, tant si fa referència a un ser animat, com no animat (Yo sempre li compre el diari al quiosquer del meu carrer; Li ha posat un titular molt bo a la notícia).

Els complements introduïts per la preposició per a no deuen ser considerats pròpiament complements indirectes, sino complements circumstancials finals o de destinatari, puix són compatibles en els verdaders complements indirectes:

Li he comprat al quiosquer (CI) una revista per a mon germà (CC).

S'ha d'observar, per tant, que un mateix complement pot ser presentat com a indirecte (Li he comprat una revista a mon germà) o com a final (He comprat una revista per amon germà), pero si en l'oració ya hi ha un complement indirecte, passarà necessàriament a complement final:

Li he comprat al quiosquer una revista per a mon germà.

Bibliografia

[[1]]