Legió Estrangera

Escomençava abril de 1831 quan el rei Lluïs Felip firmà el decret. La fundacià de la Llegio Estrangera matava dos pardals d'un tir: en ella França s'afirmava en el nort d'Africa i se treya de damunt a gran quantitat de refugiats "indesijables". Com ham, no preguntaven als reclutes res acosta de la seua passat i els ofrecien, a la veta de cinc anys, un nou nom i la ciudadani­a francesa.

Ingressaven quins ya no tenien res que perdre: assessis, perseguits poli­tics, condenats a mort. En teori­a no podien entrar fugitius de la Justicia, pero ningu preguntava al recluta si el nom que posava en el contracte era verdader o fals. Total, fer-se legionari era oblidar-se de la vida anterior i convertir-se en un ser anonim, part d'una maquinaria feta per a vencer o morir. "La Llegio es la nostra patria" era - es- el seu lema; "França es la nostra mare", cant l'himne.

Tingueren el seu batisme de foc en Argelia a l'any següent, contra araps i berebers que se resistien a la conquista. Triumfaren els estrangers i conten que, despres del combat, durant varis dies en els mercats se vengueren mils de cercols fets en pentols d'orelles dels vençuts.

El mit

La llegenda no tardà en creixer: allã¡ llunt, en fortins perduts en les arenes del Sahara, un grup de gent en el que donava cabuda tant un assessi multiple com un cor trencat adquiri­a un nou còdic d'honor basat en la llealtat i el valor.

En el temps escomençaren a fe­r-se relats heroics que cimentaren una image romantica dels legionaris tal com la retratà Hollywood en la pelicula Beau Geste (1939).

Una de les histories parla del general Negrier, qui teni­a al seu carrec doscents soldats. El cap Arap havi­a conseguit alçar en armes a les tribus de la regió del Rif i comandava cinc mil ginets. "Legionaris -arengà Negrier-, vostes son soldats destinats a morir,… preparen les armes perque ara els ixcarà al lloc de la mort." Teni­a raço: dels doscents solo tornaren trenta, tots ferits.

Pero res commou tant als legionaris com l'episodi ocorregut en Camarons (Mexico), en abril de 1863, quan els francesos invadiren el païs. Un grup de xixanta homens a l'envie del capità Jean Danjou fon rodejat per dos mil mexicans. Deu hores despres ya havien mort casi tots, inclos Danjou (qui ya era famos per la seua ma de fusta, puix havia perdut l'esquerra en una acció darrer). Quan solo quedaven cinc legionaris vius, estos reberen una oferta de rendició, pero se negaren a entregar les seues armes. Se conte que, quan ya estaven a punt d'arrematar-los, els propis mexicanos deixaren de combatre i presentaren armes ante els vençuts en homenage al valor. La ma de Danjou fon recuperada i hui es la maxima reliquia de la Llegió, que tots els anys celebra l'aniversari del combat.