Jorge Luis Borges
Jorge Francisco Isidoro Luis Borges (Buenos Aires, 24 d'agost de 1899 - Ginebra, 14 de juny de 1986) fon un escritor argentí i un dels més destacats escritors llatinoamericans de la seua generacio, i de la lliteratura en espanyol en general. Publicá ensajos breus, contes i poemes, seent la seua obra, fonamental en la lliteratura i en el pensament humà.
Biografia
Son pare, Jorge Guillermo Borges, fon advocat i professor de psicologia, pero tambe tenia aspiracions lliteraries, que concretà en una novela, El caudillo, i alguns poemes. Sa mare, Leonor Acevedo Suárez, era uruguaya. Deprengue anglés del seu marit i va traduïr varies obras d'eixa llengua al castellà. En sa casa es parlava en castellà i anglés. La relació de Borges en la lliteratura començà des de molt temprana etat, seent que als quatre anys ya sabía llegir i escriure.
Estudià primer en Argentina i, durant la seua joventut, en Suïssa. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial en l'any 1914 la família es va instalar en Ginebra, on el jove Borges estudià frances i cursà la segona ensenyança en el Liceu Jean Clavin. En l'ajuda d'un diccionari deprengue per si mateix l'alemà i escrigui els seus primers versos en frances.
Despres de la Primera Guerra Mundial la familia Borges va passar tres anys en Lugano, Barcelona, Mallorca, Sevilla i Madrit. En esta epoca va coneixer al seu futur cunyat, Guillermo de Torre, i alguns dels principals escritors espanyols de l'epoca, como Rafael Cansinos-Assens (a qui freqüentava en el famos Café Colonial i a qui sempre considerà el seu mestre), Ramón Gómez de la Serna, Valle Inclán i Gerardo Diego.
Inicis de la seua carrera lliteraria
El 24 de giner de 1921 va apareixer el primer numero de la revista lliteraria Ultra, que -com el seu propi nom deixa entrevore- era l'organ difusor del moviment ultraiste. Entre els colaboradors mes notables estaven el mateix Borges, Rafael Cansinos-Assens, Ramón Gómez de la Serna i Guillermo de Torre, qui mes tart es casaria en Norah Borges.
El 4 de març de 1921, els Borges embarcaren en el port de Barcelona en la nau "Reina Victòria Eugènia" que els tornaria a Buenos Aires. El contacte en Buenos Aires dugà al poeta a una relació exaltada de "descobriment" en la seua ciutat natal, aixina començà a donar forma a la mitificació dels barris suburbans. Va publicar articuls en la revista Cosmópolis (espanyola), funda la revista mural Prisma (de la que nomes es publiquen dos numeros), i tambe publica en Nosotros, dirigida per Alfredo Bianchi. En 1922 visita a Leopoldo Lugones junt Eduardo González Lanuza; per a entregar-li el segon (i últim) numero de Prisma. En agost de 1924 funda Proa junt Ricardo Güiraldes, autor de Don Segundo Sombra; Alfredo Branden Caraffa i Pablo Rojas Paz. En l'any 1931 es publica el primer numero de Sur, dirigida per Victoria Ocampo; en est primer numero Borges colabora en un articul dedicat al coronel Ascasubi.
En 1923, en vespres d'un segon viage a Europa, Borges publicà el seu primer llibre de poesia, Fervor de Buenos Aires, en el que es prefigura, segons paraules del propi Borges, tota la seua obra posterior. Fon una edició preparada apresuradament, en la que es posaren algunes errates i que, ademes, no tenia prolec. Per a la tapa sa germana Norah realisà un gravat. S'editaren uns trescents eixemplars; els pocs que es conserven son considerats tesors pels bibliofils i en alguns s'aprecien correccions manuscrites realisades pel mmateix Borges. Despres d'un any en Espanya i instalat definitivament en la seua ciutat natal a partir de 1924, Borges colaborà en algunes revistes lliteraries i en dos llibres adicionals, Luna de enfrente e Inquisiciones. En els trenta anys següents, Borges es transformaria en u dels mes brillants i mes polemic escritor d'América.
Mes tart colaborà, entre unes atres publicacions, en Martín Fierro, una de les revistas clau de l'historia de la lliteratura argentina de la primera mitat del sigle XX. No obstant la seua formacio europeiste, reivindicà tematicament les seues arraïls argentines. En 1930 Borges publicà l'ensaig Evaristo Carriego i fiu el prolec d'una exposicio del pintor uruguayo Pedro Figari. Ademes, va coneixer a un jove escritor de nomes 17 anys, que despres seria el seu amic i en el que publicaria numerossos texts: Adolfo Bioy Casares.
En 1935 edità Historia universal de la infamia, una serie de relats breus, entre ells, "Hombre de la esquina rosada". Al any següent es publicaren els ensajos d'Historia de la eternidad, a on —entre uns atres temes— Borges indaga sobre la metafora.
En la ajuda del poeta Francisco Luis Bernárdez, va aconsseguir en 1938 treballar en la biblioteca municipal Miguel Cané del barri porteny de Almagro. Alli, en els seus moments lliures, es dedica a llegir i ad escriure els seus primers conts. En 1941 publicà Antología Poética Argentina i edità el volumen de narracions El jardín de senderos que es bifurquen, obra en la que es fiu acreedor al Premi Nacional de Lliteratura d'Argentina. Al any següent aparegue Seis problemas para don Isidro Parodi, llibre de narracions que escrigui en colaboracio en Bioy Casares.
Madurea
Els inicis de la decada de 1950 marcaren l'inici del reconeiximent de Borges dins i fora d'Argentina. La SADE li nombrà president en 1950, carrec al que va dimitir tres anys mes tart. Dictà conferencies en l'Universitat de la Republica, on va apareixer el seu ensaig "Aspectos de la literatura gauchesca".
En Mexico va editar Antiguas literaturas germánicas, escrit en colaboracio en Delia Ingenieros. Tambe en eixe mateix any es publicà en Paris la primera traduccio francesa de la seua narrativa (Fictions, traduït prr P. Verdevoye) i en Buenos Aires la serie de conts La muerte y la brújula. En 1952 aparegueren els ensajos de Otras inquisiciones i es reedità un ensaig sobre llingüistica nomenat El idioma de los argentinos.
Darrer un colp militar que derrocà al govern peronista (nomenat Revolución Libertadora), Borges fon designat en 1955 director de la Biblioteca Nacional, carrec que ocuparia per espai de 18 anys i renunciaria a causa de la tornada al poder del mateix Juan Domingo Perón. En decembre de eixe mateix any fon designat membr de l'Academia Argentina de Lletres. En l'any 1956 fon professor de lliteratura anglesa en l'Universitat de Buenos Aires i president de la Asociación de Escritores Argentinos.
Alguns dels mes importants premis que Borges va rebre foren el Nacional de Literatura, en l'any 1957; l'Internacional d'Editors, en 1961; el Formentor, compartit en l'absurdiste Samuel Beckett, en 1969; el Premi Cervantes, maxim guardó lliterari en llengua castellana, compartit en Gerardo Diego, en 1979; i el Premi Balzán, en 1980. Tres anys mes tart, el govern espanyol li va concedir la Gran Creu de l'Orde de Alfons X el Savi. Degut al seu enorme prestigi intelectual i el reconeixement universal que va mereixer la seua obra, no va ser distinguit en el Premi Nobel de Lliteratura. Es considera que va ser exclos de la possibilitat d'obtindre-lo per haver acceptat un premi atorgat per la presidencia d'Augusto Pinochet.
Els ultims anys
En 1971 Borges publicà en Buenos Aires el cont llarc titulat El congreso. Al any següent va viajar als Estats Units, on va rebre numeroses distincions i pronuncià conferencies en diverses universitats. A la seua tornada a Buenos Aires publicà el llibre de poemes El oro de los tigres i el 24 d'agost, dia del seu natalici, va rebre un homenage singular: la publicacio en forma privada del seu cont "El otro". En 1973 fon declarat Ciudadano Ilustre de la Ciudad de Buenos Aires i, paralelament, solicità el seu retir com director de la biblioteca nacional. En 1973 va reunir per primera vegada en un volumen les seues Obras Completas, editades per Emecé.
En 1980 firmà una Solicitut pels desapareguts en el diari Clarín. Borges diu al respecte: "una vesprada vingueren a casa les Yayes i Mares de "Plaza de Mayo" a contar-me lo que passava. Algunes serien histrioniques, pero yo senti que moltes ploraven sincerament perque u sent la veracitat. Pobres dones, tan desolades. Aço no vol dir que els seus fills foren invariablement innocents pero no importa. Tot acusat te dret, almenys, a un fiscal per no parlar d'un advocat defensor. Tot acusat te dret a ser jujat. Quan em vaig enterar de tot est assunte dels desapareguts em sente terriblement mal. Em van dir que un general havia comentat que si entre cent persones segrestades, cinc eren culpables, estava justificada la matança de les noranta-cinc restants. Hauria hagut d'oferir-se ell per a ser segrestat, torturat i mort per a provar esta teoria, per a donar validea al seu argument!"
En l'any 1982 va condenar l'invasio argentina de les Illes Malvines, i valorà positivament les conseqüencies de la derrota: "...si s'hagueren reconquistat les Malvines, possiblement els militars s'hagueren perpetuat en el poder i tendriem un regim d'aniversaris, d'estatues eqüestres, de falta de llibertat total. Ademes, yo crec que la guerra es fiu per ad aixo, no?".
En 1986 començà la seua residencia en Ginebra, ciutat a la que li va unir un profon amor i a la qual Borges hi havia designat "una de mis patrias",a on va moure el 14 de juny de 1986 victima d'un cancer hepatic. Obedeint la seua darrera voluntat, els seus restes estan en el cementeri de Plainpalais (en la part sur de dita ciutat). La llàpida, realisada per l'escultor argenti Eduardo Longato, es d'una pedra blanca i aspra. En l'alt de la seua cara anterior es pot llegir "Jorge Luis Borges" i, davall, "And ne forhtedon na", junt a un gravat circular en set guerrers, una chicoteta Creu de Gales i els anys "1899/1986".