Rei Llop
Muhammad ibn Mardanis (Peníscola 1124 - Múrcia març de 1172) conegut pels cristians com el Rei Llop, d'orige mossàrap va arribar a ser rei de tota la zona oriental de l'Al Andalus. El malnom de "Llop" és degut a una mala traducció, puix Llop sería més be "Llopis".
Descendent d'una família d'aristócrates muladíes, va passar a l'història com un dels hòmens més polèmics del seu temps, entre atres coses pel seu caràcter llibertí.
Fraga
Ibn Mardanis fon l'últim governador musulmà de Medina Afraga, que havia convertit en un taifa independent aprofitant disputes familiars entre Saragossa i Lleida.[1] en tan sols 25 anys va haver de negociar la rendició de la ciutat en Ramón Berenguer IV el 24 d'octubre de l'any 1149, conseguint un tracte de favor per als musulmans que varen voler quedar-se, com el que pogueren regir-se per les seues pròpies lleis.
Múrcia
Mardanis va succeir al seu tio i fon nomenat rei de Múrcia. La seua capacitat com a estratega li va permetre defendre's en tot moment dels almohades. Durant l'emirat del Rei Llop, Múrcia conseguix un esplendor immens, tant que la seua moneda es convertix en referent en tot Europa. La prosperitat de la ciutat es va basar en l'agricultura i, aprofitant el curs del riu Segura, es va crear una complexa ret hidrològica (séquies, canonades, assuts, sénies, aqüeductes), sent la predecessora de l'actual sistema de regadius de l'horta del Segura. L'artesania també era molt important i de gran prestigi, tant que la ceràmica murciana s'exportava a les repúbliques italianes. A tot açò cal afegir els numerosos llocs d'oci i cultura que es varen crear com a guinda d'esta esplendorosa etapa de l'emirat murcià, que fon capital d'Al-Andalus durant un temps. Aproximadament en esta época apareix a Múrcia el cultiu de la seda, la fabricació de paper, i inclús una espècie de fideus de pasta, nomenats "aletría".
Va edificar un estat poderós. Va comprar la pau als reis cristians per mig de tributs, conseguint llarcs periodos de pau, en lo que va engrandir i va enriquir el seu regne, permetent-li emetre moneda.
Va estendre el seu regne ocupant Albacete, Xàtiva, Dénia, Jaén, Baza, Úbeda, Guadix, Carmona, Écija i Granada, va amenaçar Córdova i va arribar a posar cércol a Sevilla.
A conseqüència d'intentar prendre Córdova, en l'any 1165 se posa en marcha en Sevilla, en direcció a Múrcia, un formidable eixèrcit almohade, vengut de dellà l'Estret i reforçat en la Península. És el principi del solsida del poder d'Ibn Mardanis, encara que ya dos anys abans havia patit un sério revés en el seu intent d'arrebatar el Granada a l'imperi almohade. Uns dies despuix, el Rei Llop i els seus 13.000 cristians patixen una indiscutible derrota, en el lloc a on la vall del Guadalentín s'unix a la Vega murciana. Les inexpugnables muralles de la ciutat de Múrcia varen protegir al emir, als restos del seu eixèrcit i a la població civil, pero la rica horta i les suntuoses mansions de recreació dels nobles murcians varen quedar a mercé dels invasors, que varen destruir i varen saquejar quant varen voler. La residència mardanisi de Monteagudo fon assolada.
Es va trencar l'aliança entre Ibn Mardanis i el seu sogre, el senyor de Jaén, lo que fon motiu noves campanyes dels murcians i els seus aliats per a anexar-se els territoris d'aquell, que tenien especial importància econòmica i estratègica per a Múrcia.
L'eixèrcit almohade hauria de tornar en setembre de l'any 1171. Tampoc esta vegada el siti de la capital donaria resultat, pero bona part de les atres poblacions, una a una, varen anar passant-se al camp almohade, manifestant que adoptaven la seua doctrina i expulsant militars i civils cristians. Finalment, quan pràcticament ya no li quedaven aliats, mor el Rei Llop, en març de 1172, i els seus fills s'afanyen a declarar-se vasallos dels almohades i partidaris del seu credo. Atres fonts diuen que el rei Llop anà a Mallorca buscant reforços pero l'atac almohade va impedir els seus objectius.
El seu fill primogènit va defendre Valéncia, pero finalment entregà la ciutat al eixercit almohade. La filla del rei, Zaidia la varen casar en el caudill Yossuf que la va portar a la cort en Marroc.
Vore També
Referències
- ↑ . La Veu del Davall Cinca. Consultat el 2 de juny de 2007.
- «Ibn Mardanix protector de los fragatinos». La Voz del Bajo Cinca. 2007
- Viguera Molíns, María J. (1996). «Sobre el nombre de Ibn Mardnis». Al-Qantara 17 (1): 7
Bibliografia
- González Cavero, Ignacio. Una revisió de la figura d'Ibn Mardanish. La seua aliança en el regne de Castella i l'oposició als almohades Miscelània Medieval Murciana, XXXI (2007); Pp. 95-110 ISSN 0210-4903[1]
- Guichard, Pierre (1990). Les musulmans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles) (en francés). Institut Français d’Archéologie orientale, Damasco. ISBN 9782351591369
- Navarro Palazón, Julio; Jiménez Castillo, Pedro (1993). «Sharq al-Andalus. Resistencia frente a los almohades» (pdf). En Centro de Estudios Árabes y Arqueológicos "Ibn Arabí", ed. Exposición, 22 de diciembre de 1993-31 de enero de 1994. Centro de Arte Palacio Almudí, Murcia
- Navarro Palazón, Julio; Jiménez Castillo, Pedro (2012). «La arquitectura de Ibn Mardanîsh: Revisión y nuevas aportaciones». (obra colectiva coordinada por G. M. Borrás Gualis y B. Cabañero Subiza). La Aljafería y el Arte del Islam Occidental en el siglo XI, Actas del Seminario Internacional celebrado en Zaragoza los días 1, 2 y 3 de diciembre de 2004. (Institución Fernando el Católico): 317, 332. ISBN 978-84-9111-207-7
- Viguera Molins, María Jesús (2007). Los reinos de Taifas y las invasiones magrebíes : Al-Andalus del XI al XIII. RBA. ISBN 9788447348152.