Omaguaca
Els omaguacas foren un poble indigena que habitava l'actual zona de la trencall d'Humahuaca, en la província de Jujuy, Argentina, practicament hui en dia desapareguts. En el periodo prehispanic la regió omaguaca comprenia la vasta zona dels afluents i rius de les conques dels rius Grans, Lavayen, Sant Francesc (en la província argentina de Jujuy), Zenta, Iruya, Lipeo, Bermejo (en la província argentina de Salta); Tarija i Bermejo (en el departament de Tarija, en Bolívia) i coincidia en la denominada cultura Humahuaca.
Com la zona era de pas de caravanes i migracions, reberen tot tipo d'influencies, incloent la de l'Imperi inca que s'assentà en les seues ciutats. Les característiques geografiques diferixen de sur a nort; el sur te un clima subtropical en bon règim de pluges i vegetació, en tant que el nort és de gran sequea i en característiques similars a la Puna. Al nort i l'oest colindaban en els atacamas, al sur en els diaguites, per l'este se desprenien des del Chaco les belicosa comunitat guaraní dels chiriguanos.
A pesar de les seues semblances en les parcialitats diaguites, tenien característiques culturals pròpies. A l'aplegada dels espanyols, en la trencall, ademés de la població original estaven alguns nucleus poblacionales de "mitimaes", parcialitats dels "chichas" de Bolívia tals com els churumatas, paypayas i atres, que serviren com via de penetració incaica al ser portador de la llengua quechua.
La guerra i el comerç apareixen com vehículs de comunicació en les atres comunitats. El caracter estrategic de la Trencall d'Humahuaca feu dels omaguacas un poble militarment preparat. Construiren closs fortificats de pedra, nomenats pucara, des dels quals combatien utilisant arcs, fleches, maces de pedra i boleadoras. Tant inques com espanyols experimentaren en el seu moment la resistencia omaguaca.
Llengua
No hi ha registre concret sobre la llengua dels omaguacas, alguns autors sostenen que era l'aymara, atres una llengua afí a les chichas del sur de Bolívia, i hi ha quins postulen que tenien una llengua particular. Els grups mitimaes serviren com via de penetració de la llengua quechua, poc despuix de l'aplegada dels espanyols la llengua original fon definitivament reemplaçada per esta.
Aspecte fisic i vestimenta
Eren de baixa estatura, no superaven el metro xixanta, practicaven la deformació cranea del tipo "tabular obliqüe".
Vestien camises que sobrepujaven els genolls en els hòmens i arribava al turmell en les dones. Ponchos, mantes i cinturons també eren comunes, confeccionades en llana de vicunya o llama, tenyits en vius colors i decorats en dibuixs geometrics.
Calçaven ojotas, fetes en cuiro cru de llama, la que nugaven al peu en tentos del mateix material. Usaven com arreus, collares, anells, braçalets i pectorals, fets en metal o en lapislasuli i malaquita.
Vivenda
Les seues vivendes eren de pedra, i de forma rectangular, en sostres de fanc i palla a una sola aigua. No posseien finestres i tenien una sola entrada estreta. S'han trobat cases aïllades propenques als cultius, pero lo comú eren els poblats a on s'agrupaven. Existixen numerosos pucaras, la majoria dels quals són tardans. Segons els restants arqueologics el més important fon el de Tilcara, sobre el marge esquerre del riu Gran en un cerro a on, ademés de 2500 metros sobre el nivell de la mar, se construi el fort, que contenia vivendes, corrals per a les llames, temple i cementeri.
Agricultura i ganaderia
Era un poble essencialment agricultor, el seu principal cultiu era la dacsa, i en menor proporció la creïlla i quinoa. La trencament del sol se realisava en un llaurat puntual i manual nomenat "chakitaklia", en el qual el simple colp sobre la terra i una rostaria correcta, permet la sembrada conservant intacte el restant del sol.
Construien andenes de cultius i sistemes d'irrigació a la manera incaica, els jaciments arqueologics de Coctaca i Alfarcito són testics del desenroll tecnologic atrapat.
Alçaven la collita en "siges de pedra". Molían els grans en morters. Collien la garrofa, domesticaren la llama i practicaven la caça del guanac i el suri(ñandú).
Artesanies
La seua producció ceramiste era de regular calitat, presentava del fondo roig en decoracions en negre. Encara que les formes eren predominantment chicotetes (cantaritos, ollitas, vaixells), elaboraven grans canters de forma redona i els nomenats "gots-timbals" en reminiscencies de la cultura de Tihuanaco, en profusa decoracio geometrica. En Tilcara les produccions tenen gran influencia incaica.
Habils metalurgics, treballaren el coure, l'estany, l'argent i l'or. Fondían el bronze, en el que feen armes i atres instruments. Tenien un bon desenroll en l'indústria textil. S'han trobat instruments musicals, com flaütes, cornetes i cascavells.
Societat
Les diferents parcialitats estaven a càrrec d'un cacic i totes elles a la seua volta respondían al cacic general dels omaguacas. El cacic ademés de ser el cap politic - militar, també tenia caracter religiós. Entre ells per la seua resistencia a l'entrada dels espanyols se destacà Viltipoco, curaca de Purmamamarca.
Braus guerrers, se diu que els seus rivals els tenien pànic, ya que tallaven els caps dels seus enemics i les colocaven com arreu i advertiment.
Cosmovisió
Soles trobem vestigis en la seua funerària que era elaborada. El troballa de deformacions craneans pot senyalar la possibilitat d'un cult dels craneus, associat a l'existencia de craneus-trofeu. Entre els omaguacas el deformacio ritual era una costum important, practicándose la de tipo "tabular obliqüe", es dir colocant fustes que pressionaven els ossos frontals i occipital.
La coca, sumament valorada, era portada des de Bolívia i acompanyava al mort en el seu viage final, generalment sepultat en els interiors de les vivendes. Hagué enterraments de chiquets en urnes.
Referències
- Alejandro Eduardo Fiadone: El diseño indígena argentino. Una aproximación estética a la realidad. Buenos Aires: La Marca, 2001; ISBN 950-889-044-4
- Hernández, Isabel. Los indios de Argentina.1992, p. 127
- «INDEC 2010. Pueblos originarios. Región Noroeste Argentino.»
Bibliografia
- Adelaar, Willem F. H.; & Muysken, Pieter C. (2004): The languages of the Andes. Cambridge language surveys. Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-36275-7
- Hernández, Isabel (1992): Los indios de Argentina. Madrid: Ediciones MAPFRE (2ª edición en 1995, Quito: Abya-Yala)
- Loukotka, Čestmír (1968): Classification of South American Indian Languages, ed. Johannes Wilbert. Los Angeles: University of California (UCLA), Latin American Center