Ploma estilogràfica
La ploma estilogràfica o simplement estilogràfica (també nomenada estilograf o ploma font) és un instrument de dibuix tècnic i escritura que conté un depòsit de tinta líquida composta principalment d'aigua. La tinta permaneix dins del depòsit, per la pressió atmosfèrica, i alimenta al plomí (la peça en contacte en el paper) per capilaritat (els líquits viagen des d'un conducte ample cap a un estret, una llei de la física).
Història
El primer registre històric sobre una ploma en depòsit de tinta es remonta al sigle X. Es desconeixen els detalls sobre la seua manufactura i el seu funcionament. El progrés en el desenroll d'una ploma fiable fon llent fins a mitan del sigle XIX, per un enteniment imperfecte del paper que tenia la pressió atmosfèrica en la ploma, i de l'us de tintes altament corroents en molts sediments.
Encara que cal reservar la seua invenció a l'estenògraf i gravador espanyol Francisco de Paula Martí al començament del sigle XIX, anys despuix l'estat francés va concedir una patent a l'inventor rumà Petrache Poenaru, estudiant en París, per l'invent de la primera ploma estilogràfica en cartuig de tinta reemplaçable, en maig de 1827. Al començament de la década de 1850 va haver una acceleració de patents i de producció d'estilogràfiques. Solament despuix de l'introducció de dos invents claus, les estilogràfiques es varen convertir en un instrument popular per a l'escritura. Estes invencions varen ser el plomí d'or en punta d'iridi i l'ebonita per a la manufactura del cos.
(Secció per completar)
Utilisació de l'estilogràfica
(Secció per completar)