Llengua auxiliar

Una llengua auxiliar és un idioma, construït o no, que s'ha utilisat o pretén utilisar com a mig de comunicació entre grups o individus en distintes llengües maternes. L'anglés és la llengua auxiliar més estesa en l'actualitat.

L'interlingua i sobretot l'esperanto són els idiomes més coneguts entre els que han segut creats com a llengua auxiliar.

Tipos de llengües auxiliars

Pels seus orígens i pretensions, les llengües auxiliars poden ser de diversos tipos:

Idiomes dominants

El grec clàssic, el llatí, el àrap, el francés, el espanyol i el anglés, entre uns atres, es varen convertir, en diverses époques, en llengües auxiliars internacionals per l'importància que varen tindre els imperis en que es parlaven, importància que en freqüència va transcendre a l'existència dels imperis mateixos.

En temps antics es varen utilisar atres idiomes com llengua franca, i entre ells correspon particularment senyalar a l'arameu, entre atres coses per haver segut molt provablement la llengua materna de Jesús de Nazaret.

Llengües nacionals normalisades

El filipí, basat principalment en el tagalo, i l'idioma indonesi, basat en gran part en el malay, són eixemples d'idiomes creats com a llengües nacionals, encara que estiguen basats en idiomes preexistents, per a permetre la comunicació en països en els quals existixen moltes atres llengües i dialectes.

Si ben l'indonesi és un cas d'una llengua casi totalment creada, moltes atres llengües nacionals busquen normalisar i impondre un "dialecte neutral de prestigi", basat, moltes voltes, en el parla de la capital, en el qual es pretén la comunicació entre persones en dialectes distints. El italià és un eixemple d'això.

Llengües franques, sabirs i llengües criollas

Els sabirs, també coneguts com pidgins o llengües de contacte o d'intercanvi, són idiomes que sorgixen espontàneament entre grups d'orige llingüístic divers que necessiten comunicar-se, generalment quan no existix una relació dominant d'una de les llengües. Estos mijos de comunicació posseïxen regles gramaticals molt bàsiques i combinen paraules d'abdós llengües.

Les llengües criolles solen sorgir en les situacions de contacte abans descrites quan es desenrolla una comunitat en el centre de contacte. Es creu que estos idiomes es presenten quan els chiquets creixen en estes comunitats i apliquen als sabirs regles gramaticals innates. El pas d'un sabir a un crioll es coneix com criollisació.

Els sabirs solen ser llengües de curta duració, ya que, despuix d'una generació de contacte, es criollisen. Existixen excepcions, no obstant. En el Mediterràneu ha existit una comunitat de navegants d'orígens llingüístics diversos, que han mantingut un sabir cridat lingua franca fins a finals del sigle XIX.

Idiomes controlats

Els idiomes controlats sorgixen davant la dificultat llingüística que representen les llengües naturals per als parlants no natius. Encara que hi haja un idioma dominant (per eixemple l'anglés hui en dia), no tots els que ho utilisen entenen les subtilees gramaticals o dominen el ric vocabulari del mateix, en gran mesura perque ho han deprés tart o mal. Idiomes com Basic English, Simple English o el Special English de Voice of America, estan tots basats en l'anglés pero busquen distints tipos de simplificació, tals com a vocabularis reduïts (Basic English) o l'us d'estructures gramaticals senzilles (Simple English, Special English), i una pronunciació senzilla (Special English).

Estos idiomes solen ser "llengües de difusió" que no s'utilisen per a escriure obres lliteràries o científiques, pero que poden alcançar grans audiències.

Llengües construïdes

Des del sigle XIX, moltes persones han intentat resoldre el problema de la comunicació entre pobles per mig de l'us d'idiomes artificials, construïts o planificats. Alguns d'estos idiomes pretenen ser neutrals, és dir que no provinguen d'un grup dominant i senzills, sense les complicacions gramaticals d'una llengua natural.

Els eixemples més coneguts són el esperanto i la interlingua, pero hi ha molts uns atres més.