Filosofia helenística
Revisió de 10:50 29 set 2016 per Jose2 (Discussió | contribucions)
El periodo helenístic comprén des de la mort de Aleixandre Magne (323 a. C.) fins a l'invasió de Macedònia pels romans (148 a. C.). Les ciutats gregues perden la seua independència i Atenes la seua hegemonia comercial, política i en menor medida la cultural. A les ciutats-Estat succeïxen les monarquies helenístiques. Hi ha una situació contínua d'inestabilitat política. S'accentuen les diferències entre classes socials.
Traces
Per a la filosofia d'eixe periodo:
- Canvia el concepte de «home»: Aristóteles parlava d'un «animal cívic», perque només la polis era autosuficient i només en ella podia realisar-se plenament. Afonada la polis, el ser humà és entés més be com a «animal social», el marc del qual de referència és la naturalea i la humanitat, reclamant per a sí l'autosuficiència i autonomia que abans es reconeixia a la ciutat.
- Per l'inestabilitat de l'época, la seguritat personal i la felicitat individual es convertixen en les grans aspiracions del moment.
- Es busca la seguritat prenent com a referència les lleis inalterables de la Naturalea, del cosmos. S'elabora una nova Física i una nova Ètica de caràcter naturaliste i cosmopolita.
- Les filosofia estoica i epicúrea de l'época sistematisen bona part de les seues doctrines, pero queden subordinades als fins pràctics de l'existència: «sabi» no és només el que sap sino «el que sap viure».
- La filosofia ara es concep com un saber unitari, dividit en llògica, física i ètica, pero en una finalitat fonamentalment moral. L'especulació abstracta carix de valor.
- En esta época florixen numeroses escoles. Hi ha moltes influències mútues pero també moltes polèmiques. Això explica l'eclecticisme que vindrà a continuació.