Imperi romà

El imperi romà començà en el any 27 a. C., al otorgarse-li a Octavio el títul e August. El Senat li va concedir el caràcter de imperator a perpetuitat pare de la pàtria i primer dels senadors (Princeps Senatus). Fon considerat fill del César divinisat, i se li otorgà poder consulara perpetuitat. Baix el manteniment de les formes republicanes, se va avançant paulatinament a un sistema de poder monàrquic i militariste.

Tenia potestat ccensòria, que li permetia confeccionar la llista dels senadors, i contava en la auctoritas, per la qual auxiliava a tots els demés funcionaris. Aixina dirigia la política exterior, dictava normes, dites consitucions imperials, falcava moneda i proposava candidactes per a les magistratures (que van desapareint, a mesura que les seues funcions van a anar desempenyànt-se per nous funcionaris designats per el emperador).

Els Comicis pràcticament desapareixqueren, adquirint el Senat, potestat llegislativa, ademés de triar als magistrats. La seua funció se va vore reduida a consagrar, per aclamació, al Emperador i als magistrats, en un caràcter de mer formalisme. A este periodo se li coneix en el nom e Alt Imperi, succedint-se en acabant de August, quatre dinasties de emperadors: la dels Julio-Claudis, conformà per els sucesors de August, la dels Flavis, la dels Antonins i la dels Severs. Tots governaren en un poder casi absolut, basat fonamentalment en el eixercit. LEs fronteres del imperi se sigueren expandint, anexionant-se, Mauritania, ene l nort de Àfrica en el any 37, Anglaterra en el any 84 i Dàcia en el any 105. Durant el govern de August, se posà fi a les guerres civils, i començà aviure's en orde, seguritat i prosperitat, en gran floreiximent artistic i cultural, coneixent-se esta etapa com dela pax romana.

La màxima extensió del Imperi fon atenyida en Trajà, qui va vencer als parts i conquistà en el any 117, Armènia i la Mesopotàmia. Les distintes províncies incorporades a la dominació romana se varen dividir en senatorials e imperials. LEs primeres,e staven baix la administració del senat, siguent les ya pacificades. Les segones,e staven baix el control del Emperador, que designava als seus governants. Allí se trobaven les llegions. Al estar deividida la potestat provincial entre el Princep i el Senat, se ha parlat d'una diarquia (en grec: dos pders sobirans). En tot i això, al ser el Emperador el que otorgava la funció senatorial, el controlava.

La ciutat me´s important del imperi, era Roma, sa capital. En ella es manifestava una gran opulència, a on els membres del orde senatorial i els rics cabalelrs habitaven en els domus, residències molt luxoses, encara que la majoria de la població vivia molt modestament, en els insulae, cases de inquilinato de hasda quatre pisos, insegures e incòmodes. En la mort d'Alexandre, en el any 235, termina la dinastia dels Svers, i el imperi es va somergir en la anarquia. El govern en molts casos, estigué a carrec de caps militars, que governaven poc temps, succedint-se gran cantitat de governants que de seguida eren derrocats, per atre cap militar més poderós. El Baiz Imperi, o Dominat, dit aixina, perque al front del poder se trobava un Dominus (amo i sinyor), un rei en característiques de divinitat, escomença en Dioclecià, que governà entre els anys 284 i 305, establint el sistema de la tetrarquia i pacificant el territori. El imperi fon dividit en una zona occidental, baix el seu govern, i en atra oriental, a càrrec de Maximí, abdós en el títul de Augusts, pero triant un César, cada u, configurant-se quatre poders imperials.

Després de vint anys de govern o a causa de sa mort, els Augusts eren reemplaçats per els Césars, que al mateix temps, trien els seus Césars. Per a evitar les disputes entre els poders politics i militars, posà en laconducció dels eixèrcits, que duplicaren sos membres, a militars, indepenents del govern civil de les províncies. Aumentà la burocràcia i centralisà. Acrecentà, al subdividir-les, el número de províncies, totes depenents del Dominus, agrupades en diòcesis governades per vicaris.

Durant el seu govern se va perseguir als cristians feroçment, disposant-se per edicte la obligació del cult imperial. Temples i llibres foren destruits i el cristians varen patir la càrcel i tortures. En el any 311, Galerio, dictà el Edicte de tolerància, i en any 313, se promulgà el Edicte de Milà qeu proclamava la neutralitat del estat en matèria religiosa.

En Constantí es dividix el Imperi, per al seu millor govern, en quatre prefectures: Orient, Iliria, Itàlia i les Galies. Este emperador va seguir el avanç pac a la Roma cristiana convocant al Concili de Nicea, primer concili ecumènic. En el any 395, Teodosi I, dividix el Imperi entre els seus dos fills: Honori, a qui li va correspondre el imperi de Occident, en capital en Roma i Arcadi, a qui li va correspondre el de Orient, en capital en Constantinopla. La crisis va sobrevindre a arrel del aument dels gasts originats en un estat burocràtic i militarisat i la presió dels pobles bàrbaros per ingresar a les fronteres imperials, els que foren en molts casos admesos per a tasques rurals i prestar servicis militars. En el any 476, el Imperi d'Occident, caigué en poder dels pobles bàrbaros. El de Orient, més sòlit econòmicament, va subsistir hasda 1453, en que Constatinopla caigué en poder dels turcs otomans.

Economia

L'economia del Imperi Romà era la pròpia d'un imperi esclaviste: els esclaus trebalaven obviament de forma gratuita, lo qual produia una enorm riquea. Les diferents ciutats i províncie sestaven conectades per una ret de comunicacions, vies i ports, que fomentaven el comerç notablement.

Encara que la vida es centrava en les ciutats, la majoria dels habitants vivien en el camp, a on cultivaven la terra i cuidaven el guanyat. Els cultius més importants eren el blat, la vinya i els olius, també àbres frutals, hortalices, llegums i lli. Els romans milloraren les tècniques agrícoles introduint el arat romà, molins més eficaços, com el grà, el prensat d'oli, tècniques de regadiu i el us de fem.

Societat

La població romana està constituida per dos grans blocs humans: homens lliures i esclaus. Els homens lliures pode ser ciutadans (cives) o extrangers (peregrini). A estos últims se'ls permet residir en Roma, pero carixen de drets polítics. Els ciutadans poseixen les civites o ciutadania, dels quals els seus elements son:

• Drets politics:
  • Ius suffragii: dret de sufragi actiu, es a dir, dret a emetre el seu vot en qüestions relatives al Estat.
  • Ous honorum: dret de ser triat per a ocupar càrrecs públics.
  • Ius provocationis ad populum: dret a apelar, ante la asamble adel poble, contra la sentència de galtades o mort dictada per un magistrat.

• Drets civils:
  • Ius connubii: dret a contraure matrimoni vàlit segon les lleis romanes.
  • Ius commercii: dret a la propietat i al comerç-
  • Ius (legis) actionis: posibilitat de fer valer els seus drets front a la llei.

Estos drets poden adquirir-se per naiximent, per manumisió, per llei o per concesió especial del Estat; aiximateix, poden pedre's total o parcialment.

Els ciutadans es dividien, en un principi, en patricis i plebeus. Els patricis eren els descenents dels primitius romans, i consitiuixen la aristocràcia de la sanc. Els plebeus formen la majoria de la població en Roma, i procedixen sobre tot dels pobles somesos i de la inmigració; esta masa està separà dels patricis per carir del ius connubii, pero va conquistant poc a poc, tras llargues i tenaces lluites, la igualtat de drets cívics, sobre tot degut a la necesitat de la seua cooperació en el terreny militar.

Tras la expulsió dels reixos (509 a. C.), escomencen les lluites socials entre patricis i plebeus, en la exigència de estos del reconeiximent dels seus drets polítics i civils. A partir del 302 a. C. la plebe aconseguix el accés a totes les magistratures.

Al equiparar-se políticament patricis i plebeus, l'antiga noblea de sanc pert gradualment la seua importància i deixa pas a la noblea dels càrrecs públics (ordo senatorius -orde senatorial-) i a la noblea dels dinés (ordo equester - clase dels caballers -). Lo ordo senatorius o nobilitas (accés al Senat), creat per August com a categoria jurídica tancada i caràcter hereditari, està constituit tant per patricis com per plebeus, dels quals els seus antepassats havien desempenyat una magistratura del corsus honorum (cuestor, edil, pretor o cònsul). El plebeu que aconseguia arribar a edil curul es convertia en homo novus, i fundava la nobilitas de sa familia. Esta classe senatorial denominava als seus membres optimates i boni cives, i representa la primera classe de la societat.

El ordo equester integrà una rica burguesia dedicà a les activitats econòmiques i judicials. Com els senadors no podien dedicar-se al comerç´ ni als negocis, els caballers es dedicaren al comerç a gran escala, al cobro d'imposts públics, a contratistes d'obres públiques, etc.

Atra categoria dins dels homens lliures la constituien els dits clients. Es tractava de ciutadans lliures que voluntariament es posaven baix la protecció d'una persona rica (patronus -patró-). En els primers temps, la clientela habia suposat la relació íntima i casi sagrada entre patró i client, pero es va convertir durant el imperi en una relació de alquiler: el client pasà a ser una figura decorativa, mal pagà i pijor tractà, en el sèquit de son senyor. En el sigle II d. C. hi han uns 150.000 clients en Roma, procedents dels proletaris.

La inmensa majoria de la població de Roma pot ser englobà baix el nom de tercer estat (plebeus pobres), i en ella predominava en molt, sense dubte algú, el proletariat, del qual la seua existència girava en torn al lema panem et circenses. Pero al costat d'esta pobrea, hi havia entre les gents d'humilde condició quins disfrutaven de benestar i riquea.

Els esclaus eren soles coses, no sers humans. El poder dels seus amos sobre ells era ilimitat, poguent inclús donar-lis mort, si be en l'època de la república sa situació se fa més humana. El esclau carix de bens personals i no pot contraure matrimoni llegal; podien triar una companyera d'esclavitut per a celebrar en ella un matrimoni entre esclaus (contubernium). Els esclaus treballaren en obres públices, mines, canteres, explotacions rurals, etc. Al costat dels serviprivati estaven també els servi publici, propietat del estat, que estaven empleats en els servicis públics, com personal de bomber, aigües, remers, ajudants de retors i magistrats, etc.

Els esclaus podien recuperar sa llibertat (manumisió), be com recompensa a una bona conducta be perque el pròpi esclau li la comprava al seu amo. El esclau manumitit se denominava liberto, que goja de drets llimitats i continua debing al seu antic amo respecte i fidelitat.

Les activitats comercials, com també les artesanals, estaven en sa major part en mans dels esclaus i libertos, perque els homens lliures, encara que foran pobres, consideraven estes profesions com indignes de ells.

La situació de la dona

En Roma, en els primers temps, el pater familias tenia un complet control sobre sa esposa i sa familia, pero en general la llei romana concedia a la dona més drets que la grega. No vivien recluides en casa i menjaven en els seus esposos, eren lliures per a abandonar la casa i visitar no soles botigues, sino també lugars públics com teatres i jujats. Moltes dones promanes de classe elevada eren influyents i prenien part activa en els asuntes sobre els que es discutia en ses cases.

La dona romana se casava generalment entre els tretze i els deset anys. Una vegada dins de sa casa, la dona ocupava una posició prou independent, sobre tot en època imperial, quan es considerà a la dona com propietària dels bens que ella havia aportat al matrimoni. Aixina era llògic que les dones empunyaren en freqüència les rendes de la casa, manant en elle smés que el marit e inclús sobre ell.

La posició independent que la dona ocupava en Roma baix el Imperi portava aparellà una fort tentació que la espentejava a voltes a trencar les trabes imposades al seu sexe. Encara que no arribarien a fer-se freqüents els casos de dones que participavenen torneus gimnàstics o que barallaren com gladiadors, si foren més freqüents els casos de dones interesades per la marcha dels asuntes del món i que prenien part activa d'ells.